Aquesta setmana ha començat amb un temps lleganyós, insípid. Ha plogut però gairebé sense mullar res, i això ha dut una sensació fonda d’incertesa. Ha sigut com haver de deixar alguna funció vital a mig acabar. A les vesprades, he esperat que els núvols pujaren fets esquinçalls, fregant les muntanyes i enredrant-se entre les penyes i el borrissol dels arbres llunyans. El vapor blanc ha copiat la forma de les ondulacions per a reptar arran de sòl impulsat per una brisa quasi invisible que entrava del mar. El silenci d’aquest fenomen és prodigiós si hom imagina els milers de litres d’aigua que es mobilitzen sense denotar ni una raspadura contra el terreny. Hom pot intuir el mateix moviment que fan els felins quan cacen, o el d’aquells indis de les pel·lícules que aguaitaven, mimetitzats des de la distància per a no ser descoberts.

Aquesta entrada d’humitat sota un cel permanentment tapat i sense esma, ha deixat nits paradoxals, xafogoses, carregades d’una boira que levitava al voltant dels fanals com aureoles d’argent. Malgrat això, l’interior de les cases encara està gelat. Estem en una cruïlla en la qual ni l’hivern és hivern, ni les estacions segueixen un ritme exacte ni definit, cosa que podria augurar una era d’incertesa.

La minúscula naturalesa del pati segueix, com pot, els senyals de la confusió. Els cactus més atrevits com la Haworthia no s’han pogut resistir i han començat a  florir; al principi, a batzegades, i després, s’han deixat anar per un eretisme botànic incontrolable. Les fulles de cristall s’han eriçat com les llàgrimes d’una làmpada i entre elles han crescut llargs pecíols amb flors incipients, com espigues. Comptant els dies, els capollets han obert els sis pètals clars i s’han quedat esperant alguna cosa que no arribava.

El plugim també ha deixat un rastre amb la pols groga de les coníferes. Enguany em sembla que els pins han exagerat la producció de pol·len que, com una capa fosforescent de sofre, s’ha escampat per qualsevol lloc que ha pogut tocar l’aigua. Però a finals de setmana ha arribat el fang roig del Sàhara i ha canviat el color del pati. Em reconforta pensar en l’origen d’aquesta pols africana, del viatge que deu haver mamprés seguint els corrents altíssims d’aire.

Aleshores, m’ha vingut al cap la vegada que vaig llegir en un llibre infantil que, quan plovia, les partícules metàl·liques que deixaven els meteorits en desintegrar-se a l’atmosfera eren arrossegades per l’aigua de pluja. Il·lusionat, tal com indicava el text, em vaig disposar a caçar fragments de meteorits. Un dia que plovia vaig posar una safa i vaig recollir tota l’aigua que vaig poder. Després, quan va eixir el sol, vaig deixar que s’evaporara durant setmanes fins que va quedar un solatge polsós on se suposava que trobaria les partícules de ferro. L’acció següent va ser passar un imant per a intentar atreure la pols interestel·lar, i així ho vaig fer. Però malgrat això, només vaig aconseguir extreure una quantitat considerable de decepció.

I, parlant de l’oratge i del desengany, una cosa semblant em va passar quan vaig comprar el llibre El joc dels núvols, que recopilava diverses anotacions que Goethe havia fet al llarg de la vida a manera de dietari sobre l’oratge. Esperava trobar una altra cosa; i sense arribar a la decepció, vaig anar destriant el rerefons cientifista de la meteorologia per a quedar-me només amb els paràgrafs que contenien alguna anècdota, notes sobre la poètica forma dels núvols i de la boira, de la mutable direcció dels vents, i de la intensitat de la pluja. Res que no poguera entendre un d’aquells llauradors que vaig conéixer.

The post L’oratge appeared first on VilaWeb.