Ian McEwan ens presenta una novel·la a primera vista distorsionadora. Usa d’una manera especial, per parcial, el subgènere narratiu de la ucronia. Trobem, no sempre, i ací i allà, no en totes les trames, transgressions històriques, fets que han succeït de manera diferent a com han quedat registrats per la història oficial. Històricament els successos que es relaten haurien ocorregut (o no ocorregut) en la dècada dels 80 del segle passat, amb un rerefons d’esdeveniments que ens donen pistes en aquest sentit (guerra de les Malvines entre més), però en una societat més avançada en determinats aspectes tecnològics, especialment en la intel·ligència artificial.

Sota un aspecte de novel·la de gènere, concretament de ciència-ficció, l’autor ens brinda una narració centrada en l’amor, com a força motora de tots els éssers, i evidentment amb presència important del desamor, l’altra cara d’una única moneda. Al mateix temps trobem en les pàgines de Màquines com jo una radical proposta ètica o moral, que representaria sobretot un personatge tan ric i fonamental per a tot el que se’ns narra com el científic Alan Turing, però també encarnada d’alguna manera en la figura del pare de la protagonista, escriptor de professió (i que ens recorda en certa manera un altre personatge, també escriptor, de la novel·la Dissabte, el sogre del protagonista).

A Ian McEwan en aquesta novel·la, com en altres, se li pot atribuir cert desequilibri en el torrent narratiu que ens ofereix. Hi ha poques pàgines on no trobem pinzellades, esbossos, que donarien per a novel·les o relats per ells mateixos. Podria parlar-se d’incontinència narrativa, però també de riquesa en l’obra d’un escriptor que no esgota mai la font de la qual beu. Pense que és admirable la capacitat de McEwan de ficcionar, i la major part de les ocasions amb materials quotidians, que són els que més li importen, els que parlen de personatges en col·lisió que discuteixen, es menteixen, s’estimen i viuen plens de defectes, cosa que els fa singulars i salvables per al món.

Per a suportar tota aquesta construcció narrativa McEwan ens regala personatges entranyables i detestables alhora, esclaus dels seus defectes però èpics en l’enfrontament amb la realitat tosca i indesitjable. Charlie, el protagonista, immers en una vida anodina de la qual el trauran Adam (Intel·ligència Artificial, ja significat per un nom fundacional, igual que Eva, també Intel·ligència Artificial) i Miranda, el seu objecte de desig i al mateix temps antagonista que desencadenarà i mourà l’acció en totes les direccions. També el pare de Miranda, escriptor, Alan Turing, Mark, Gorrigan, i altres secundaris que conformen un fris de dilemes ètics permanents i plenament actuals, per no resolts.

He intentat parlar de Màquines com jo sense revelar parts substancials del contingut, sense descobrir les trames, que pense que són part molt important de la novel·la. És una obra d’argument més que de construcció formal. Però fóra injust no destacar la capacitat de Ian McEwan per a construir, novel·la a novel·la, un edifici impecable per ben escrit i per ser capaç de detectar quins són els problemes importants del nostre temps, els dilemes a què ens enfrontem que són la pedra angular que ens salvarà o ens enterrarà en l’oblit com a espècie humana. De moment no tenim la capacitat tecnològica per a convertir-nos en creadors d’éssers que ens acompanyen en la soledat de l’existència. Per a quan la tinguem, McEwan ens ha situat ja davant l’espill que reflecteix les nostres mancances i imperfeccions, que no és el pitjor de l’ésser humà.

The post ‘Màquines com jo’, d’Ian McEwan appeared first on VilaWeb.