Aquesta festa em porta el record del 7 de març de 2014, quan en acabar-se la concentració de protesta contra el govern d’Alberto Fabra, un grup de familiars de malalts dependents es va tancar a la basílica de la Mare de Déu. Va ser el llavors arquebisbe de València, Carlos Osoro, qui atengué aquelles persones, comprometent-se a portar les seues reclamacions al govern del Sr. Fabra.

Els familiars d’aquests malalts es van tancar a la basílica fa cinc anys perquè deien que eren catòlics i demanaven la protecció de l’Església, davant l’actitud immoral del llavors govern valencià, que deixava desemparats els més desvalguts de la societat. I ara els hereus d’aquells governants es presenten com a defensors de les tradicions valencianes.

Per això em va semblar indecent que el 2015 (i també diumenge passat)  des del president Fabra al llavors president de les Corts Valencianes, passant per la batlessa de València, estigueren a la primera fila, com el 6 de març del 2014, quan a la basílica es va mostrar la restauració de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquests polítics estaven mirant la imatge de la Mare de Déu que empara els qui els governants valencians deixaven desemparats. Per a misses i processons, en primera fila. Però després ofegaven els malalts amb les retallades i amb el copagament.

Els màxims dirigents del govern del PP, des del president del País Valencià i els seus consellers (sobretot la consellera de Benestar Social) passant per la batlessa de València i per qui era president de les Corts Valencianes, no feien cas de les paraules del papa Francesc quan a l’exhortació El Goig de l’Evangeli demana que tinguem una cura especial pels ‘més fràgils de la terra’ (209).

Però és ben cert que els governants del País Valencià deixaven desemparats les persones més dèbils de la nostra societat. Per això no feien cap cas de les paraules del papa. Aquestes paraules podia haver-les escrit el papa Francesc pensant en qui governava els valencians fins el 2015: ‘Els molesta que es parle d’ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia’ (203).

Aquells polítics del PP continuaven anant a processons i a misses, però amb la seua política mesquina i indecent ofegaven els malalts dependents, a més de no recordar (o sí) que Fra Gilabert Jofré, en el seu sermó el 1409, encoratjà els valencians a construir un centre per acollir els malalts mentals: ‘Seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la que semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet.’

Anys després, concretament el 1413, va ser mossèn Joan de Rodella qui urgí a dotar l’hospital de mitjans materials per assistir aquests malalts. Així va nàixer la confraria que havia de cuidar els malalts i que proposà de fer una imatge de Santa Maria, tal i com narra el professor Manuel Sanchis Guarner en la seua obra La ciutat de València. La imatge de la Mare de Déu emparava a l’hora de la mort els desemparats de la ciutat, tots els ajusticiats, ja que anava ‘sobre los cossos, amb un brot de llir e una creu de fust.’

La devoció a la Mare de Déu dels Desemparats no consisteix hipòcritament a anar a processons, sinó que exigeix abans que res, l’atenció i la sol·licitud per les persones més fràgils de la societat.

Per això l’actual arquebisbe de València, amb els altres bisbes valencians, haurien de denunciar públicament la política de balafiament de la Generalitat en mans del PP, que deixava desemparades les persones que més necessitat tenen d’ajuda i de protecció. Els bisbes valencians haurien d’haver denunciat també la política de Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de màsters de golf, de la Ciudad de las Lenguas, que va deixar els calaixos del Palau de la Generalitat ben buits i per això després no hi havia diners per a aquells que realment ho necessitaven.

La Mare de Déu dels Desemparats, hui (igual que en temps del P. Jofré), reclama a la nostra societat i d’una manera especial als nostres polítics emparar tots aquells que viuen amb dificultats per trobar-se en situació de precarietat. Perquè com ha dit Càritas de València, ‘és en les polítiques socials on es veu la preocupació dels governs en el benestar dels ciutadans.’

Els polítics del País Valencià que diumenge estaven a la missa d’Infants i a la processó (alguns d’ells clarament xenòfobs) haurien de recordar que l’origen de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i de la seua confraria era emparar els dements i acompanyar els ajusticiats. I és que la patrona de València és la Mare de Déu dels Desemparats. No és la Mare de Déu dels opressors. La patrona de València és la Mare de Déu dels oprimits, dels qui no tenen ningú, dels desvalguts, dels malalts dependents i dels immigrants, dels qui no tenen un plat a taula i dels qui no compten per a res. Però els polítics que presumeixen d’amor a la Mare de Déu, marginaven els preferits de Déu.

Per això a la missa d’Infants i la processó de la Mare de Déu, l’arquebisbe de València no hauria d’admetre els polítics que van menysprear els més desemparats (ni l’exèrcit), mentre no demanen perdó per la política d’enriquiment i per la corrupció, així com per haver deixat desemparats els preferits de Déu: els malalts, els pobres i els aturats i els immigrants.  Perquè com ha dit el papa, el nostre Déu és aquell que ‘exigeix un compromís per la justícia.’

The post Mare dels Desemparats appeared first on VilaWeb.