Quan torne a casa veuré de bell nou El sol del membrillo. Veuré López pintar com llauraria un agricultor rabassut de testa cremada. Cantussejarà mentre farà solcs amb el pinzell, mentre rostollarà el llenç amb una tensió tal que li farà arrufar el nas entre marca i marca; les sabates desgastades i brutes del fang del jardí. El detallisme no pretén representar la realitat; és com traçar un mapa entre les formes físiques per a representar alguna cosa que no es pot veure. La fidelitat mil·limètrica que obsessiona el pintor haurà de convertir-se en el millor contenidor per a l’essència invisible de les coses. És com si la meticulositat pogués atreure la consciència, el ser, d’allò que és pintat.

És dissabte de vesprada i l’exposició s’ompli a poc a poc. Passe de rapa-fuig per davant de les escultures. Em produeixen una aprensió considerable: l’home i la dona dempeus, els bustos, els caps obsessius de nina-filla modelats amb diversos materials que fan tot l’efecte de ser els exvots furtats d’una cripta. No li veig gens d’interés als estudis preparatius de les escultures encara que pengen en fulls engroguits on l’autor representa un entramat de marques i més marques que pretenen mapejar l’existència. El resultat és una escultura lúgubre, que recorda el posat de les màscares funeràries.

És, tal vegada, la part més escarpada d’aquest art particular. Veig Antonio López com l’Ebenezer Scrooge del Conte de Nadal, de Dickens, com si dugués una doble vida: una privada amb olor de naftalina i, l’altra pública, on dosifica la genialitat perquè li dol dilapidar-la. Alhora crec veure la follia, l’obsessió d’aquest pintor per aproximar una realitat de forma fidedigna. Això sempre serà impossible, malgrat que ho parega. Aleshores, m’assalten ganes de cridar al bell mig de la sala posant-me les mans a la boca com si fóra Tarzan: ‘Ceci n’est pas une pipe’, i afegir: ‘i no ho serà mai!’. Supose que algú m’entendria.

El codonyer manté fossilitzat el verd de les fulles, com estantissa està la llum preciosista al vidre de gots i gerros. Tinc la Gran Via més a prop que no l’he tinguda mai, però totes les engrunes mentals que també s’han quedat impreses sense voler en les pintures fan un soroll massa estrident perquè puga veure-hi més enllà. Em va passar el mateix amb l’esquizofrènica poesia de Leopoldo María Panero, que vaig haver d’abandonar després de sentir la primera nàusea. Aquesta pintura no em resulta fàcil. Ni al mateix pintor no li ho deu resultar quan creu que allò que fa és pintar o que les marques de llapis que deixa són només estètica. Deu ser un tipus de comportament que l’art no pot explicar. No hi ha ni un bri de naturalesa en cap centímetre quadrat de llenç, per fidels que vulguen ser verd o el blau que estan pintats. Tot és dramàtic i mort perquè la càrrega de psiquisme és exagerada i es traspua per tot arreu.

Durant el recorregut he estat pendent de dos amants que visitaven també l’exposició; els he seguits per les diverses sales sense que se n’adonaren. He vist com s’agafaven de la mà, com deixaven que la gent passara per a situar-se davant dels quadres com a espectadors únics. Es feien confidències a cau d’orella i, en alguna ocasió, s’han obsequiat amb un bes petitíssim i quasi furtiu. Diria que, per fortuna, no hi havia cap marca ni de mida ni de mesura en aquesta elementalitat.

The post Marques appeared first on VilaWeb.