També Joaquín Albiñana Soler, de l’Olleria. La seua néta, Marta Albiñana, és un dels dolorosos exemples dels drames familiars arrossegats durant dècades. Ella va viatjar des de Lleó a Paterna, aquell primer cap de setmana de novembre, per a poder recollir les restes de l’avi. Era la segona vegada que Marta visitava el cementeri i, si bé és cert que ara ha viscut un esdeveniment excepcional i emocionant per a la família, la primera visita al fossar mereix una especial menció: “Nosaltres sempre hem sabut que el meu avi era a Paterna perquè mon pare tenia una fotografia de quan era molt menut al cementeri, a la fossa, amb sa mare; i a més en parlàvem molt a casa. Jo no hi havia estat mai, ni havia pensat d’anar-hi. Però el meu marit, que viatja per qüestions de faena, em va proposar de passar per Paterna a veure la fossa un dia que ens venia de pas. Quan vam arribar el cementeri era tancat, amb un cartell on deia que l’obrien a les 15.30. Vam decidir d’anar a dinar i tornar-hi més tard (…). Vam demanar per les restes dels afusellats del 23 de desembre de 1939 i ens va dir que ens hi acostàrem, que hi havia uns arqueòlegs treballant. (…) En preguntar-los, ens digueren que just estaven obrint la fossa en 115 en aquell mateix moment”. Marta recorda que els arqueòlegs van considerar oportú i convenient de recollir les seues dades, i li donaren instruccions de com enviar mostres d’ADN de son pare, el fill del represaliat, per a poder fer les corresponents comprovacions per a la identificació del cos. Però el destí va fer acte de presència quan un dels investigadors va dir que acabaven de trobar una mà amb les falanges gastades, que devia ser d’un músic de corda. “Vaig explicar-los que el meu avi era músic i tocava el violí. El destí em va posar allà, just en el moment que desenterraven al meu avi”, rememora la néta de Joaquín Albiñana.

La història d’una vida humil

No es pot començar a construir la casa per la teulada, i recuperar les restes de les víctimes del franquisme és tan important com explicar la història de les seues vides. Quan va esclatar la guerra, els avis de Marta vivien a l’Olleria, en una casa que feia cantó just  al costat de l’església de l’antic convent de dominics –el conegut ‘cantó redó’ de la plaça de la Mare de Déu de Loreto. En la família de Joaquín Albiñana Soler es dedicaven a brodar i a cosir, però ell va aprendre l’ofici de fuster. “El meu avi i la meua àvia se n’anaren a treballar a Barcelona perquè ell tenia molt bona mà treballant la fusta, i ella feia cadires de boga. Allà estigueren uns anys treballant, però el meu avi es va fer malalt. Deia que Barcelona estava contaminada –mare de Déu! Si hi anés ara… –, i se’n tornaren a l’Olleria, on obriren un xicotet negoci de fer cadires”. Marta relata que el nou negoci “no va durar gaire perquè al cap de poc d’obrir-lo va esclatar la guerra”.

Gràcies al testimoni de la família, sabem que Joaquín era d’idees modernes, i només tornar al poble es va fer vegetarià amb una colla d’amics. A més, formava part del comité de proveïments de l’Olleria durant la república. “Al comité hi havia gent que tenia molts fills i necessitaven recursos. Ma tia i la meua àvia explicaven que ell donava tot el que podia, encara que ells no eren precisament una família amb recursos abundants, en els temps que corrien…”.

Joaquín Albiñana era conegut com ‘Tascó’, un malnom estretament relacionat amb l’ofici de fuster a l’Olleria. L’àvia de Marta li’n parlava i li deia que tocava molt bé el violí, que li agradaven els xiquets, als que regalava, de tant en tant, figuretes de fusta que feia ell mateix. Li agradava el poble, a Joaquín, però quan va acabar la guerra el van detenir: “Ell va al·legar que no havia fet res de dolent, que ni tan sols havia participat en el conflicte bèl·lic en si, sinó només al comité de proveïments. Tanmateix, el van detenir i estigué un any sencer a la presó. La germana i la dona demanaren firmes perquè l’indultaren, però la gent no va signar. Aleshores, van fer un judici sumari i el van condemnar a mort. El van afusellar el 23 de desembre del 1939, a dos dies de Nadal”, lamenta la néta. També explica que, mentre era a la presó, escrivia cartes a la seua àvia en paper de fumar i després les amagava en el plec d’un tovalló. Malauradament, anys més tard entraren a robar a la casa del poble i van perdre les cartes que encara conservaven.

El fill d’aquell republicà ollerià és viu encara, també es diu Joaquín i té ara vuitanta-cinc anys. La filla M. Pepa, però, ja ha faltat, i no ha pogut acomiadar-se de les restes de son pare. Joaquín Albiñana tenia 38 anys quan el van matar i el fill se’n va acomiadar, rere una tanca, quan encara era un xiquet de 3 anys. Acabada la guerra, M. Pepa va seguir al poble malgrat el dolor, però amb els anys el fill Joaquín se’n va tornar a viure a Barcelona. Sovint venia al poble a visitar la família, fins que va deixar de fer-ho: “tornar li portava records intensos i dolorosos”, diu Marta sobre son pare.

L’exhumació i el comiat

Entre la venda de la casa de l’Olleria, el robatori i la guerra, l’últim baluard on conservar el record de Joaquín Albiñana ha estat la memòria dels seus. Tot el que tenien fins ara eren els records, un grapat de fotografies, una carta de comiat i un catret de fusta que Marta ha conservat com un bé preciós. Si més no, gràcies a l’atzar que va portar la néta a Paterna en el moment precís, els familiars que encara viuen han pogut començar a fer el dol personal recuperant-ne les restes, un dol que havia estat impossible durant aquests anys. “Un any després de la nostra visita casual al cementeri ens van trucar, per Nadal, i ens van dir que el meu avi era un dels set valldalbaidins identificats a la fossa 115”, diu Marta, i afegeix: “Mon pare ja és gran, però jo li ho vaig recordant, i ell s’emociona molt quan hi pensa. Ja m’havia dit des del principi que, si ell faltava, em deixava a mi el llegat de poder tancar açò. Per sort ho ha pogut viure ell mateix”. Durant la conversa, la néta de Joaquín insisteix a dir que ha estat un procés dur i que veure les restes de l’avi la va impressionar: “Van trobar algunes restes tèxtils de roba i també botons. (…) Segurament el meu avi portava roba feta per sa mare i la seua germana, que eren modistes. Tot plegat em va impactar molt”, diu.

Marta i el seu marit van assistir a l’acte del 7 de novembre per a recollir les restes de l’ollerià Joaquín Albiñana i, alhora, homenatjar els represaliats que, malauradament, segueixen sense ser identificats i donar suport a les famílies: “Hi havia molta gent gran que em recordava mon pare… Són gent que ha patit molt. (…) Tant de bo la resta de familiars puguen identificar els seus també, ens hem donat molt de suport mutu”. Està especialment agraïda a la gent que es va mobilitzar des del principi, sense ells no hauria sigut possible la recuperació dels cossos dels  familiars. I també als arqueòlegs i als treballadors, de qui assegura que han rebut un tracte immillorable.

És cert que la Llei de Memòria Històrica del 2007 és deficient i continua sense fer-se càrrec de les fosses, retardant així –encara més– un procés de reparació històrica que ja és urgent a l’Estat espanyol. Tanmateix, gràcies a les associacions i l’organització dels familiars dels represaliats es poden fer molts processos d’exhumació al País Valencià. Joaquín Albiñana ara és al cementeri de Lleó, al panteó de la família.

Marta explica, emocionada, com fou el comiat: “Jo sóc creient i li vam fer una missa molt bonica a Lleó, que és on visc. Com  que cante en un cor, van vindre les meues companyes per a cantar-li juntes. Vam col·locar la caixa amb les restes i una foto del meu avi allà, durant la cerimònia. També vam contractar un violinista perquè vingués a tocar. Jo mirava la foto i semblava que somreia i em donava les gràcies.”

The post Marta Albiñana: “Jo mirava la foto, i em semblava que somreia i em donava les gràcies” appeared first on VilaWeb.