Conversem amb Jordi Portals (Barcelona, 1972), quan a Bocairent li acaben de lliurar el 24è Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida per l’obra La confessió, que publicarà l’editorial Bromera l’any que ve.

El 24è Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida ja té nom: Jordi Portals ha estat elegit pel jurat per l’obra La confessió. ‘Ha estat una grata sorpresa. Tots els premis fan molta il·lusió, perquè són una manera de veure valorada la feina. Però si, a sobre, no te l’esperes, la il·lusió és doble’, diu amb un somriure aquest llicenciat en periodisme que fa més de vint anys que treballa com a guionista de televisió i ràdio. I és curiós que diga això acumulant com acumula més d’una trentena de premis de narrativa curta, a més del premi Vila de l’Ametlla de Mar (1998) pel recull Regala’m un minut més. ‘El Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida és molt important, perquè no se’n coneixen més, d’aquest gènere’. De totes maneres, confessa: ‘No el conreo, aquest gènere, però, segons l’argument, poden aparèixer-hi passatges més o menys eròtics.’ Més enllà del gènere, destaca que li interessa l’ambició literària: ‘Fer un bon conte, una bona obra que enganxi, que atrapi el lector, que allò que escriguis tingui qualitat.’ Per això diu: ‘Encara que a La confessió hi hagi escenes de sexe molt explícites, amb un llenguatge directe, penso que podria funcionar en algun altre tipus de premi. Procuro que enganxi, per això considero molt important l’estil, la manera com ho he explicat.’

Quant a l’estil, Portals ens conta: ‘No considero pas La confessió una novel·la; és més un conte llarg, una narració. Els francesos tenen el terme nouvelle. Crec que és un conte llarg, perquè hi ha una situació que expliques amb un final sorprenent, xocant. Per tant, amb aquesta intenció, havia d’utilitzar un llenguatge molt incisiu, que atragués el lector, amb un final que no t’esperis, que et sorprengui, però que tanqui molt bé el relat des del punt de vista literari.’ Aquest estil, a l’hora de treballar el llenguatge, li ve de l’escriptura de guions: ‘Escriure guions, analitzar-los, et fa veure on és la clau de tot. Per mi, tant és cultura un bon llibre com un bon guió.’ Diu que no té cap autor concret per referent. ‘Vivim atuïts en un món on tot ens influeix: llibres, sèries, pel·lícules, notícies.’, explica. Encara més: considera molt important el cinema, fins al punt que molts dels qui l’han llegit coincideixen a afirmar que escriu molt cinematogràficament: ‘Més que grans descripcions, grans atmosferes, hi troben molta acció amb frases curtes; busco, realment, que l’acció no s’aturi mai.’

Portals també ha guanyat nombrosos premis de teatre, com el Castell dels Tres Dragons (1999), o el Recull – Josep Ametller de teatre (2012). Sobre les possibles dificultats quan passa d’escriure teatre a escriure narrativa –o a la inversa–, diu: ‘No és complicat si saps què explicar; tot depèn de com vegis que funcionaran les idees: n’hi ha que funcionen millor en un gènere que en un altre.’ De fet, ens comenta que la seua faena és ‘de jugar amb les paraules des de fa més de vint-i-cinc anys’, de manera que no ho troba complicat.

Una de les preguntes que –malauradament– més haurà de respondre a les presentacions o clubs de lectura és si hi ha experiències personals en la història. ‘La resposta és clara: no. Però no, principalment, perquè el protagonista, el narrador, és un capellà. I jo no he estat mai capellà’, diu entre somriures. Li demanem que estire més el fil i ens en faça cinc cèntims: ‘A l’obra, una dona adúltera visita un capellà per confessar-s’hi. Les experiències que li relatarà li provocaran un fort sotrac i, per allunyar-se de la temptació, abocarà els pensaments de manera escrita. Però no és només una explicació eròtica; també hi ha reflexions sobre la moral sexual, sobre l’ètica, sobre la llibertat, és a dir, he volgut anar una mica més enllà. Ell qui és per a jutjar, per a decidir, què està bé i què està malament, si ell mateix no pot evitar dubtar? Bé, potser ara l’explicació m’ha quedat una mica filosòfica, però en realitat hi ha humor, també; al capdavall, pretenc entretenir, divertir i també reflexionar. De totes maneres, tota aquesta reflexió que té el capellà –i que vol fer pensar el lector–, el porta a prendre una decisió; és un in crescendo cap a un final sorprenent.’ I la tria del personatge principal no és debades: ‘És una figura que viu de manera individual, un tipus amb vocació religiosa i una vida de renúncia al sexe. Però, compte! No és cap crítica a l’Església, en absolut! El capellà em permetia de reflexionar sobre la llibertat, sobre el judici cap als altres, sobre atrevir-se a vendre’s a les temptacions. No és, torno a dir-ho, cap crítica a l’àmbit eclesiàstic ni de bon tros. Que ningú no hi vegi cap burla.’

A l’obra, encara que Portals creu que la diferència entre erotisme i pornografia és ‘allà on cadascú tingui el seu llistó’, sí que hi ha escenes amb molt de sexe explícit. Hi ha dues veus narratives: ‘D’una banda, les reflexions que el capellà va fent; d’una altra, les transcripcions que fa de la confessió de la dona.’ La confessió és una manera d’alliberar la càrrega que té la dona, mentre que el capellà fa això mateix amb les transcripcions. ‘Però, és clar, si les escenes eren molt light, resultava molt inversemblant que el capellà sofrís aquell sotrac. Per tant, les escenes pujades de to hi apareixen d’acord amb l’argument; no són escenes de sexe gratuït, sinó justificades. Al capellà, quan escolta les confessions, li neix el desig sexual i li sembla que, posant-ho per escrit, podrà treure-s’ho del cap.’

Portals, quan som a punt d’acabar aquesta conversa, encara continua sorprès –i molt content–  pel premi: ‘El jurat ha estat molt valent; la història era molt arriscada i veig que ha agradat.’ Tanmateix, continua abocat a uns altres projectes: ‘Ara acabo una obra de teatre que va rebre la beca d’escriptura Montserrat Roig (2017). La tinc quasi enllestida: és un diàleg fictici entre Josep Pla i Salvador Espriu, dos dels escriptors més importants de la literatura catalana. És una trobada inventada entre ells dos, amb tot el que comporten les seves figures: l’enemistat, les visions diferents que tenien, les ideologies… És una cosa totalment diferent de La confessió, ja ho veieu, però espero que desperti l’interès. Ja passo per les últimes versions. D’altra banda, també he fet narrativa, però no sé on acabarà desembocant.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]