Hi ha alguna cosa de diferent entre aquest tipus de pobresa sobrevinguda, quasi practicable per un mateix si se’n donen les circumstàncies, i l’altra, la del captaire barbut i fètid o la de l’àvia romanesa, endolada i agenollada amb la mà oberta. És com si aquesta última fóra una misèria essencial que es contraposa per necessitat al benestar per a compensar-lo i que la Terra mantinga la seua òrbita, la llei natural que permet d’entendre els desgraciats com el contrapés dels afortunats. Sovint, la recança que puga causar queda resolta amb unes monedes dipositades en unes mans brutes. És, al capdavall, un efecte secundari que s’assumeix sense més. Però la pobresa sobtada és diferent.

La primera vegada que vaig veure unes persones esperant prop d’un supermercat amb cabassos i carros de la compra va ser una poqueta nit, quan els comerços ja havien tancat. Al principi vaig pensar que aquella reunió, certament estranya per la separació entre els reunits, ben bé podia tractar-se d’una trobada de veïns del barri. A prop hi havia un bar, i potser també podien ser els parroquians que dilataven l’hora de tornar a casa. Recorde que vaig dissimular la curiositat caminant per la vorera d’un cantó a l’altre. Al cap d’una estona dues empleades eixiren del supermercat espentant un contenidor, abillades amb botes de goma, davantal de plàstic, guants i ret. Ningú dels congregats no es mogué del lloc. Les treballadores entraren i, a l’instant, tornaren a eixir espentejant-ne un altre. La distància no em permetia sentir el soroll que devia fer aquella baluerna amb rodes. Les dones arrengleraren els dos contenidors, com si foren dos bessons i, quan se n’entraren cap a dins, les ombres, que fins aquell moment s’havien mantingut expectants, s’acostaren amb una urgència continguda. Les mans, solidàries, obriren les tapes i començaren a extreure i a esgarrar les bosses de fem. Des d’on jo estava, pareixia que esquarteraven un gran animal acabat d’abatre, que regiraven les entranyes a fi de seleccionar-ne els trossos més nutritius. El conjunt dels caçadors treballava amb diligència, sense escarafalls, en un silenci tan fosc com l’ombra que embarronava els rostres. Aleshores, vaig sentir un remordiment gàstric i flonjo que m’esperonà a allunyar-me d’on eren aquells zombis.

La setmana passada em vaig perdre quan eixia de l’aparcament d’un supermercat ubicat als afores. Si els espais em són nous, em resulta sempre difícil de circular, per ben indicats que estiguen. Dubtava, doncs, per on havia d’eixir sense envair cap direcció contrària. No sé com, vaig acabar rodejant el supermercat per on, tot just, estaven els molls de càrrega. En aquest mateix moment un home major baixava per la rampa amb una bossa de plàstic. Vestia un jersei gris, amb una franja blanca en cada braç, i pantalons també grisos. Caminava atemptant-se, preparat, segurament, per si algú li preguntava què feia per aquell espai vedat als clients.

Vaig aturar el cotxe i des de la distància vaig contemplar com l’home es dirigia, amb les sabates ben llustrades, cap a un racó del moll. Es va ajupir on hi havia un muntó de brossa que devia haver caigut quan el camió bolcava els contenidors amb les sobres. De seguida va trobar alguna peça aprofitable. Aleshores, s’aixecà, la mirà i amb la mà que duia la bossa de plàstic li netejà alguna cosa que pogué dur adherida, semblava prou bona i la guardà. Allò que des de lluny pareixia una pera fou la primera comanda del dia. Tornà a ajupir-se i mirà arrere, com si pensara que la frase que tenia preparada per si el descobrien no era prou eficaç per a salvar la vergonya i continuà seleccionant la misèria.

Vaig posar primera i, no sé si per una direcció prohibida o permesa, vaig aconseguir d’eixir d’aquell laberint. El remordiment que em va envair va ser el mateix que l’experimentat la primera vegada.

The post Miratges appeared first on VilaWeb.