A mesura que m’acoste al polígon on està el supermercat els fanals han començat a encendre’s com a llumins sense a penes aurèola. Al pàrquing no hi ha massa cotxes. El gros dels clients hi venen en dissabte i els buits que hi ha en les fileres de l’aparcament li donen l’aspecte d’estar desdentat. Baixe i busque per la butxaca una moneda per a poder alliberar un carro. En aquest moment sent que algú em parla per l’esquena. Em resulta intel·ligible què diu i tan sols arribe a entendre “por favor, señor”. Quan em gire, al mateix temps que extrac la cistella, veig una dona jove asseguda a terra. Està recolzada contra el vitrall amb les cames arreplegades. Veig que du unes xancles color roig sang amb un floc al bell mig de cada empenya; per sota, uns calcetins grisos evidencien que, el que du, no és el calcer apropiat per a aquests primers freds. La xica continua balbucejant alguna cosa. Em fixe en ella. Il·luminada per la llum que s’escapa de dins se li veu una cara pàl·lida, du els cabells lacis, les celles i els llavis fins. Mentre parla, mostra, púdica, una dentadura desbaratada de peces menudes i agrisades. Amb un braç allargat i la mà tancada continua el soliloqui que segurament du tota la vesprada repetint. Veig que al costat té una barra de pa sense encetar i un café mig begut en un got de plàstic. Res més.

-¿Qué necesitas? -li pregunte inclinant-me un poc cap a ella. No entenc el que em contesta. Sembla que encara resa la mateixa oració amb què deu haver estat enganxa des de fa estona.

-¿Necesitas algo? -insistisc. Ella obri la mà que té allargada i em deixa veure unes monedes suades al seu palmell.

-Un pollo, señor -diu- i fa el gest d’entregar-me els diners que té. Allarga més el braç perquè li’ls agafe. Estira més el braç i insisteix a què li prenga les monedes. És un instant grotesc.

-No, espera. Entre a l’establiment amb un pes invisible que el carret no pot arrossegar. Oblide a què havia vingut.

De la secció de carnisseria agafe un pollastre sencer. Què més li podia dur? -em pregunte adolorit. Com si el temps em constrenyera, agafe mitja dotzena d’ous i, del lineal d’enfront, un pot gran de fabada. El temps fa l’efecte que se m’escapa. Mentre guarde el meu torn en la caixa mire cap a fora i la veig allí, les xancles roges i els calcetins grisos.

Li demane una bossa a la caixera, guarde el menjar i pague. Sense saber per què, tinc pressa per a donar-li-ho. Quan isc li deixe la bossa al davant.

-¿Te gustará esto? -li pregunte sense parar-me ni voler saber la resposta. Ella torna a balbucejar alguna cosa que no entenc.

-¡Gracias, señor! -em diu quan ja estic enganxant de nou el carro- ¡Qué bueno, señor!; i continua dient coses que em resulten intel·ligibles. Sense mirar-la, la salude amb la mà muda, puge al cotxe i me’n vaig.

De tornada a casa recorde, les paraules llegides sobre l’escultor Manolo Huguet quan contava les penúries que va passar durant la seua llarga estada de formació artística a París: “No hi ha res tan bonic com la filosofia -deia. Però la importància de la filosofia depén molt de la situació que hom té en cada moment de la vida. En París, Eugeni d’Ors, solia explicar-me el seu sistema. L’escoltava, transportat, arravatat. El dia que va estar millor, va coincidir amb un dia en què jo no havia menjat. Li vaig dir:

-Un moment… perdona que t’interrompa. Podries prestar-me un lluís. Eugeni d’Ors va posar una cara estranya -la cara que posen els filòsofs quan se’ls enfonsa la seua filosofia-. No hi ha res tan bonic com eixes coses. Llàstima que tinguen aquests límits”.

Rememore al mateix temps, com una interferència, l’article que he enviat fa una estona. El sentit del ridícul és quasi insuportable i l’únic conhort que ara trobe és que prompte s’esvairà, per complet, qualsevol traça d’encert en aquelles lletres escrites.

The post Miserables (II) appeared first on VilaWeb.