Models

A la vora de la mar, una xiqueta de pocs anys juga amb una amigueta. Assegudes dins un clot amb aigua alcen unes parets al voltant amb les mans. Agafen grapats d’arena i els amuntonen donant-los forma a colpets. Xerren; van explicant-se una a l’altra les noves ocurrències que brollen de la fantasia infantil mentre treballen sense parar en aquella efímera construcció.

En un moment donat, s’acosta una mare de les menudes, Mòbil en mà s’aproxima a la parella que juga indiferent. La dona pren posició. Obri una mica les cames i flexiona els genolls per a dirigir l’enquadre de la càmera. Sosté el mòbil entre l’índex i el polze de cada mà, com si l’enganxara amb dues pinces, perquè, segurament, evita embrutar-lo d’arena. Fa alguna provatura més: s’avança mitja passa, en retrocedeix una de sencera. Recull els braços contra el pit per a fer un zoom anatòmic. Quan veu en la pantalla la composició que buscava, clava els peus sota l’arena i diu:

-Xiquetes, mireu!

Les dues paraules pronunciades per la fotògrafa amateur congelen al moment la dolça careta de les xiquetes que jugaven enfront. Sense cap instrucció més, les nenes doblen lleugerament els cabets en un graciós posat. La menuda que du el cabell recollit en dues palmeretes que li broten simètricament a cada costat del cap posa amb una gràcia especial de tantes vegades com ho haurà fet. Al mateix temps que han deixat de parlar se’ls ha dibuixat un mig somrís tendre i aprés, amb l’obertura exacta dels ulls perquè isca una foto natural.

L’escena queda congelada per uns instants. Fins i tot les onades que trencaven amb una suavitat caragolada semblen detindre’s un pensament. Després que la dona premera el disparador virtual, recompon la postura, s’acosta el telèfon i fa coveta amb una mà per a veure amb més nitidesa en la pantalla la fotografia que acaba de capturar. Aleshores, com si s’hagués desfet l’encanteri que paralitzava les xiquetes, aquestes retornen a  la conversa en la síl·laba que havia quedat suspesa durant el posat i es dediquen a reforçar el mur pressionant-lo amb els palmells de les mans, talment com si fóra un tambor.

Trobe que cap dels interessats recordarà mai aquella foto en la platja perquè quedarà oculta en el munt d’instantànies que conformaran llurs vides. Ha sigut un clic més. La imatge tampoc es durà a revelar, ni s’enquadrarà en un marc com es feia abans en les fotos analògiques revelades des de la finita gelatina. I no cal dir que tampoc tindrà aquella solemnitat, tan en blanc i negre, de les fotos familiars: la dona asseguda amb un nadó al braç i el marit dret al costat, posant-li la mà sobre el muscle, mentre el fill major posava també, repentinat i amb la camisa botonada fins al coll, davant del retratista. O la foto que va enviar el xicon mentre feia la mili on se’l veia mantenir una inclinació marcial cap al vèrtex superior dret del marc, o l’obligat retrat escolar, amb el mapamundi per teló de fons, mentre se sostenia una estilogràfica prestada.

Ara tots som reiteradament els models del nostre petit món, i la immortalitat o, immortalització, s’ha fet cada vegada més quotidiana sinó artística. La foto de la platja, mentre les xiquetes continuaven amb l’arena mullada, ja s’haurà convertit en ‘zeros’ i ‘uns’ i, segurament viatja, anodina i sense fer cues, per un ciberespai més que descomunal. Com a molt, s’aturarà en una finestra virtual buscant, per saturació, un like fugaç i, així, poder ser oblidada per a sempre més.