Travessem la carretera i entrem al carrer Major; roman callat i núvol. L’únic moviment que s’observa són dues banderes que onegen, al final, on hi deu estar ubicat l’ajuntament. Moltes de les cases semblen ser de primeries de segle XX, i la majoria són tancades amb pany i clau. Com si els habitants se n’hagueren d’anar a treballar per a molts anys, o hagueren refet la vida en un altre poble o, simplement, foren cases buides, d’herències, per ara, inaprofitables. La majoria de les façanes són amplíssimes.

Caminem lentament i, poc abans d’arribar al cap del carrer, sobre la vorera hi ha una tanca de plàstic taronja amb un cartell que anuncia: ‘PROHIBIT ESTACIONAR. Divendres 20 de setembre de 16.00 h a X. GRAVACIÓ’. L’escrit ens deixa en la intriga però no podem preguntar a ningú, així que, girem cap a la dreta, cap al carrer del Forn que tenim al costat. Només entrar veiem Sant Antoni de Pàdua, en un retaule ceràmic sota la cornisa de la casa que hi ha al fons, com si volgués aixoplugar-se, per si de cas, de la nuvolada. Malgrat el topònim, no hem vist cap de forn, i tampoc és que durant aquella distància ens haja passat per alt. Al final del carrer hi ha un gran solar, com el forat deixat per un queixal, que devien haver ocupat dues o tres cases que s’han enderrocat, les empremtes de les quals encara queden sobre les parets mitgeres.

Seguint cap a l’esquerra es rodeja l’església que mostra una esquena forta, doble, de pedra i maons amb les arestes bastides amb pesants carreus. Un contrafort en la part de baix l’envolta com si fóra un faldó. Hem passat pel costat del Club Juvenil, inaugurat l’any 1964.

Encara que caminem per la mateixa via, ara el carrer se’n diu de Fora, i ens du a la plaça. La façana principal de l’església està restaurada. Hi ha una porta lateral a la qual s’accedeix pujant des del carrer a l’altre nivell a través d’una costera. Aquesta entrada està envoltada per un passamà d’obra. Mostra una portalada neoclàssica amb l’estàtua, quasi a mida natural, d’un sant que deu ser Sant Joan Evangelista, ja que es pot identificar pel llibre, la ploma que sosté a la mà i l’àguila que està als seus peus. Al damunt s’obri un vitrall amb una imatge semblant. El campanar s’eleva discret fins al quart nivell, on hi ha les campanes. A partir d’ací comença a fer-se, punxent, barroc, amb pinacles assenyalant cada cantó. No aconseguim posar-nos d’acord amb la figura que remata el penell i ho deixem córrer. Aprofitant que passa un home vell que du una punta mastegada de cigar a la boca, li pregunte:

-Sap què hi ha representat al penell?

-No ho sé -contesta sense parar-se. Sent missa cada dia -diu- perquè visc ací darrere i des de ma casa escolte el sermó, però a l’església no hi he entrat mai. Ho diu com una revenja, com si hagués deixat un amagatall per fer aquella confessió que l’emprenya i, així, a l’aire queda un rastre d’enuig que tarda a dissoldre’s.

Mirant el campanar des de la plaça Major es veu el rellotge de sol pintat al segon tram del campanar. La inscripció indica que és un rellotge modern, de l’any 2002 que funciona, segur! L’altre, el mecànic, té els braços caiguts, i marca unes vuit i vint-i-cinc eternes. Per aquest costat hi ha una altra porta, potser la principal, a la qual s’arriba amb una escala de graons amples i quasi plans. A la fornícula, l’estàtua de sant Jaume sembla que encetarà una caminada, va equipat amb un barret d’ala peregrina, la vara i la carabassa penjada plena d’aigua.

Llig en un tauler informatiu que a l’interior es troba una pilastra de marbre trobada a la partida de Colata dedicada a Hèrcules. Estic convençut que, com la làpida de Montitxelvo, deu estar construïda amb el rosat marbre del Buixcarró. Però em quede amb les ganes de saber-ho. També, sobre la paret de la casa adjacent, unes manises amb la Verge dels Desemparats diuen: ‘En aquesta església va estar la imatge pelegrina els dies 23 i 24 de 2016’.

El centre de la plaça està empedrat amb un dibuix que reprodueix una rosa dels vents circular, amb els noms però sense cap punta d’estrella, gairebé fa de rotonda. D’ací estant es veu la cúpula que seu sobre el creuer o l’absis del temple i que queda a la dreta del campanar. El penell que hi ha a sobre em recorda, erradament, algú cavalcant. Tampoc no ens posem d’acord i ens deixem dur per les vetes de teula blaves que regalimen de la semiesfera.

L’ajuntament obri les portes a la plaça; sembla acabat de pintar i, sí, és allí on onegen les banderes que hem vist fa una estona. És un edifici amb dos cantons que donen, respectivament, un a la plaça i, l’altre, al carrer d’Ontinyent. En aquest hi ha una manisa antiga que du el rètol Puerta del Sol. Seguim fins que el carrer es bifurca en el del Bot, curtíssim, i el de Sant Vicent que puja cap a l’esquerra. 

El meu acompanyant, que s’havia avançat per buscar un lloc on menjar, retorna dient que n’ha trobat un que té bona pinta. Bon Taverner, es diu el lloc. Puges unes escales i accedeixes a un establiment amb part de la decoració i olor de restaurant xinés. Tanmateix ho du gent del terreny. Una dona ens du a la taula on els coberts són palets. A prop hi ha una taula amb dues xicones i un jove amb barba i mòbil. La cambrera ens explica el sistema per a demanar: dos primers i dos segons  que haurem de triar d’un munt d’opcions, sense importar l’ordre i la combinació que puguem acordar entre els comensals. Per mandra extrema i l’apetit endarrerit ho deixem en les seues mans i la veritat és que no ens decep, sense poder descriure, ara, el gènere que vam menjar.

Acabant de dinar, prenem café i eixim al carrer. Ens decidim pel de Sant Vicent, que havíem deixat de costat. És llarguíssim. La casa número tres presenta una paret restaurada, de pedra i maons massissos. Totes les finestres tenen una llinda de fusta grossa. A la primera planta s’obrin tres finestrals, dels quals, el del mig és el més ample. Dalt de tot, sota la teulada, tres finestres més, arrenglerades amb les de baix. La canalera i el canaló són de coure envellit i formen una mena de bordó rústec i encertat. Al costat, al número cinc, trobem el retaule ceràmic del sant. Seguim les gotes d’alguna processó fossilitzades sobre l’asfalt. En un carreró uns obrers treballen sense camisa. Són les quatre de la vesprada i no fa sol.

Continuem i trobem una casa d’un barroquisme rectoral: creus, verges, àngels, flors de plàstic, el cap d’una deïtat hindú i daurats per qualsevol lloc que hi càpiguen. Fa un efecte curiós, per a acabar prompte.

Segueix el carrer de Sant Rafel, amb el corresponent retaule, és curt i ix de seguida per anar al cementeri que apareix amb una flocada atapeïda de xiprers i una paret llarga de pedra que s’escapa cap a un punt de fuga. En aquest lloc també trobem una plantació de lledoners signats pels escolars de quart de Primària amb l’empremta acolorida de les mans. Des de la reixa, escodrinyem l’interior del cementeri que sembla exagerat per a un poble amb les dimensions d’aquest, la sensació, potser, la fa la plaça quadrada al voltant de la qual es disposen les parets amb els nínxols que sempre m’han semblat estoigs. Si gires el cap, veus els camps de vinya, cansats, becant. Els pàmpols comencen a emmarronir i sota una alopècia incipient.

Continuem per la part nova del poble, més insulsa i plena d’adossats. En aquesta zona està l’escoleta i l’escola amb un mur ple de mans de colors. Al costat, l’acadèmia de música Santa Cecília de Montaverner. El carrer d’Alacant baixa, ample, i proporciona una bona vista de l’església cap on davalla com una aigüera. El cel d’aquest carrer està ple de banderoles de tela blanques, granats i verdes, com si estiguera a punt de començar o, com si haguera acabat, alguna festa. Ara es nota un increment del trànsit; de sobte, és com si el personal hagués despertat per a eixir al carrer. Passem per davant de la càbila de la Filà Tuareg. A prop hi ha un jardinet amb un gran cedre, obscur, pesant de saba. També es fan companyia unes oliveres, moreres i una hedra. Una pedra rodona i el rutló d’una almàssera descansen, erosionats, després d’anys de feina, sobre la gespa del jardí. Pel pati posterior d’una casa puja una escala de caragol metàl·lica que sembla un afegit industrial.

Des del carrer de Sant Joan i Sant Jaume, la vista de la cúpula parroquial és magnífica, sobrevolada per un eixam d’oronetes nervioses que preparen les maletes. Es tracta d’un carrer modern que sembla tirat en llença, com el d’Alacant per on hem baixat abans. Hi ha un bar, el Celler, amb taules i cadires buides sobre la vorera. Trenquem pel carrer Nou. Allí està la biblioteca, al primer pis d’un edifici nou que roman obert. Du un rètol curiós: Agència de Lectura de Montaverner. Entrem al vestíbul i encara fa olor d’obra. Al suro hi ha penjada informació diversa: ioga, classes particulars d’anglés, publicitat de l’exposició “Petjades de dones. La Vall d’Albaida”, dates de curses populars, etcètera. També hi llegim la propaganda del festival de Danses que, tot just s’havia d’haver celebrat la setmana passada però que es degué suspendre per la pluja. Per això que, fa una estona, al carrer Major veiérem el cartell de prohibit estacionar, perquè es degué posposar per a hui. Enigma resolt. M’agradaria pujar dalt però note que el silenci és un silenci de solitud, quasi d’intimitat, i tampoc és qüestió de crear intrigues al bibliotecari.

Tornem cap a la plaça i ara es veu molta més gent que abans. De fet, ja estan fent-se els preparatius per a un concert. Un seguit de músics joves, encara de paisà, duen cadires, faristols; ixen del centre parroquial i van col·locant els pesants instruments de percussió a la part de darrere. Ens quedem mirant el tràfec una estona. Després anem cap al cotxe pel carrer Major i encara ens quedarà per a descobrir les mans dels mestres signant el creixement de llurs arbres al carrer Sant Pancraç. Tornada. Somni.

The post Montaverner (i II) appeared first on VilaWeb.