Pel que fa a les excursions de mossèn Alcover de 1909, 1910, 1913, 1914, 1916 1917, 1918, 1920, 1921 i 1923, la que més m’ha interessat ha estat la de 1918, ja que l’autor del DCVB visità Benigànim (com ja havia fet el 1902), a més de Benissa, Monòver, Elx, la Vila Joiosa, Tàrbena, Pego, Alpatró, Gandia, Sueca, València, Llíria, Morvedre, Castelló de la Plana, Alcalà de Xivert, Benassal i Vinaròs, per passar després a Tortosa i més pobles de Catalunya i fins a Fraga, a la Franja de Ponent.

Mossèn Alcover va començar l’excursió pel País Valencià de 1918 el 21 de juny a Monòver, i arribà el 10 de juliol a Benigànim, d’on anotà les característiques d’aquesta vila de la Vall d’Albaida de la següent manera: ‘Benigànim: De la província de València, a 69 km d’aqueixa ciutat, de 3613 habitants (Martínez Aloy, Geogr. Pro. Valencia, II, 34,35)’. Mossèn Alcover també diu que ‘hi fiu l’enquesta dia de juliol de 1918 amb Mn. Joan Bta. Alabort i Benavent, de 54 anys, l’escolanet Àngel Mateu i Pastor, de 8, i els seminaristes Domingo Cuquerella i Moscardó, de 16, Antoni Pla i Boluda, de 16, Víctor Cuquerella i Gomar, de 16’.

Pel que fa als estudis dialectals, mossèn Antoni M. Alcover cita diverses vegades Benigànim, quan diu que ‘sona  -o la –a àtona final dels noms (substantius i adjectius) en singular, especialment si en la síl·laba anterior hi ha –o, -u o –i, dins tots aqueix endrets’. L’autor del DCVB enumera com a pobles que tenen aquesta característica ‘Santa Pola, Alacant, Bocairent, Ontinyent, i pobles de sa conca, Benisoda, Aielo de Malferit, Agullent, Albaida i tots els pobles de sa vall, Benigànim, Benimarfull’ i més.

Mossèn Alcover també anotà que ‘trobàrem que no pronuncien la r final del verb que du afegit un enclític: Novelda, Monòver, Pinós, Santa Pola, Benigànim’ i més pobles valencians. 

També a Benigànim (a més d’altres viles), mossèn Alcover trobà el cas de ‘la pèrdua de la r medial de la primera, segona i tercera persona plural de l’auxiliar vatx: vàRem, vàReu, vàRen, i per lo mateix pronuncien: và(e)m, và(e)u, và(e)n, i ademés va(e)s en lloc de vaRes’.

Encara, mossèn Alcover notava les particularitats de la partícula pronominal HO, que a  Benigànim es pronunciava com HU: ‘tu no HU saps’, igual que al Verger, ‘no HU sé tot açò’.

Una altra particularitat de Benigànim, segons l’estudi de mossèn Alcover, va ser el cas de la ‘pèrdua de la –r dels infinitius davant els sufixos lo, la, los, les, li, lis’. Així mossèn Antoni M. Alcover diu: ‘Vetací els casos que trobàrem d’això: a Benigànim: no sabia a on posà-LOS; a Alcoi: venia per contà-Lo; a Benidorm: déixa’m tapa-LA’.

Pel que fa als ‘Aplecs de sufixos de 3a persona sense el reflexiu SE darrere el verb’, l’estudiós diu que a Benigànim trobà aquest exemple: ‘el paper dona-LI-LO’ i a Ontinyent: ‘eixos animals no és possible pagar-LI’LS’. 

Finalment, mossèn Alcover cita de nou Benigànim quan fa referència a l’excursió que va fer a Biar, ja que diu que ‘Hi fiu l’enquesta el dia 10 de juliol de 1918 en el convent de Franciscans de Benigànim amb Fr. Lluís Galbis i Alfaro, de 18 anys, i Fr. Josep Antoni Arnau i Martínez de 17, ambdós nadius de Biar’.

D’aquesta manera, els treballs de mossèn Antoni M. Alcover recullen la situació i el lèxic de Benigànim, quan visità aquesta vila de la Vall d’Albaida el 1918. 

The post Mossèn Antoni M. Alcover i Benigànim appeared first on VilaWeb.