Nomenat nou Patriarca Llatí de Jerusalem pel papa Francesc el 24 d’octubre passat, les declaracions de monsenyor Pizzaballa estan en la línia del que afirmava Joan Pau II, el papa dels drets de les nacions, qui va revitalitzar d’una manera especial aquesta dimensió dels drets humans i va desenrotllar un ampli magisteri sobre aquestes qüestions, recollides en el Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Són moltes les citacions i pronunciaments destacats de Joan Pau II que van recollir magistralment mossèn Antoni M. Oriol Tataret i mossèn Joan Costa Bou. De tots els pronunciaments del papa Joan Pau II, cal recordar l’important discurs del papa polonès a l’Assemblea General de l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, ara fa vint-i-cinc anys, un text d’una gran claredat i concreció, que va tindre un gran ressò internacional.

En el punt 6 del discurs, el papa afirmava: ‘La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada en 1948, ha tractat de manera eloqüent dels drets de les persones; però encara no hi ha un acord anàleg internacional que afronte de manera adequada els drets de les nacions. Es tracta d’una situació que ha de ser atentament considerada per les qüestions urgents que planteja sobre la justícia i la llibertat en el món contemporani’.

En el punt 8, Joan Pau afirmava el dret de les nacions a la seua existència. Deia: ‘El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets d’una nació: ningú, per tant (ni un estat, ni una altra nació, ni una organització internacional) no té dret mai de creure que una determinada nació no siga digna d’existir’. 

Per això han estat tan importants les declaracions de monsenyor Jeanbattista Pizzaballa,  Patriarca Llatí de Jerusalem, sobre el conflicte palestí-israelià. En la conferència Terra Santa i Orient Mitjà, va dir que ‘no es pot dir als palestins que no tenen dret a una terra i a una nació’. Tot lamentant la situació dels dos pobles en aquests moments, Pizzaballa deia que la solució ‘dos pobles, dos estats’, ‘en aquests moments és molt difícil d’aconseguir perquè no hi ha diàleg entre les dues parts’. El nou Patriarca demanava a Israel i a Palestina ‘gestos que puguen reconstruir la confiança mútua al territori’. Pizzaballa deia també que ‘hi ha una població de milions de persones que esperen una paraula clara com a poble i com a nació’, i  per això defensava ‘una solució digna per als palestins’. En la mateixa línia que Pizzaballa, el 27 de setembre passat, el papa Francesc demanava que els problemes es resolguen ‘per mitjà del diàleg i la negociació’.

Hi ha algunes veus entre els bisbes que defensen que l’Església no pot fer política, per exemple en la posició en relació amb els presos independentistes (una situació que s’hauria de resoldre amb una amnistia), encara que els bisbes sí que fan política quan donen suport a la trajectòria del rei emèrit. Però caldria recordar a aquells que s’oposen a una declaració dels bisbes sobre els presos polítics, que el 18 d’octubre passat, el papa Francesc demanava l’alliberament dels pescadors detinguts a Líbia i adreçava una paraula d’ànim i suport a aquests pescadors detinguts des de fa més d’un mes i als seus familiars. El papa deia que havia ‘arribat l’hora de detenir qualsevol forma d’hostilitat afavorint un diàleg que porte a la pau’. 

També, amb relació a si els bisbes fan o no fan política amb les seues declaracions, és bo de recordar unes paraules del bisbe Casaldàliga quan deia: ‘S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Si no em preocupe de la terra, de la salut, de l’educació, de les comunicacions, no m’estic preocupant de la vida humana, perquè jo m’he de preocupar de la vida en aquest món: la vida en l’altre món és un assumpte de Déu que ell resoldrà molt bé’.

I encara, enmig del debat de si l’Església ha de fer política o no, el monjo cistercenc Francisco Rafael de Pascual, del monestir de Viaceli, deia: ‘No crec que ningú em diga que fique pose en política. Ser monjo és també una opció política’. Tampoc no es va mantenir neutral (i es va declarar partidari de fer política) el monjo trapenc Thomas Merton, que afirmava: ‘Faig del meu silenci monàstic una protesta contra les mentides dels polítics i quan parle és per negar que la meua fe i la meua Església puguen estar alineades amb aquestes forces d’injustícia i de destrucció’. I és que en el seu compromís social a favor de la pau, Merton afirmava: ‘És la meua intenció fer de la meua vida un rebuig, una protesta contra els crims i les injustícies de la guerra i de la tirania política. Per mitjà de la meua vida monàstica, dic no als camps de concentració, als judicis polítics, als assassinats judicials, a les injustícies econòmiques i a tot l’aparell socioeconòmic que no sembla encaminar-se sinó cap a la destrucció global’.  

Tornant al discurs de Joan Pau II a l’ONU de fa vint-i-cinc anys, en el punt 11è distingia diverses formes de nacionalismes, així: ‘En aquest context caldria aclarir la diferència essencial entre una insana forma de nacionalisme, que predica el menyspreu per les altres nacions o cultures, i el patriotisme que, al contrari, és el just amor pel propi país d’origen. Un veritable patriotisme no busca mai promoure el bé de la pròpia nació en perjudici d’altre. Això, de fet, acabaria per fer mal també a la pròpia nació i produiria efectes perjudicials tant per a l’agressor com per a la víctima’. I el papa Joan Pau II continuava així: ‘El nacionalisme, especialment en les seues expressions més radicals, està, per tant, en antítesi amb el veritable patriotisme, i hui en dia hem de treballar per fer que el nacionalisme exacerbat no continue proposant en formes noves les aberracions del totalitarisme’. I acabava així: ‘És un compromís que val òbviament quan s’assumeix, com a fonament del nacionalisme, el mateix principi religiós, com per desgràcia s’esdevé en certes manifestacions de l’anomenat fonamentalisme’. 

Cal recordar que el catalanisme i el valencianisme social, cultural i polític, han estat sempre un moviment patriòtic que no té res a veure amb el ‘nacionalisme exacerbat’ que denunciava Joan Pau II, tot i que des de posicions ‘unionistes’ s’han llançat contra els nacionalistes valencians i catalans aquesta acusació de nacionalistes ‘exacerbats’, cosa del tot falsa. El fet curiós és que els qui veuen la palla als nostres ulls, no veuen la biga en els seus. 

Si el nou Patriarca Llatí de Jerusalem, Jeanbattista Pizzaballa, deia que Palestina té dret a una terra i una nació, per què altres pobles com Catalunya, Euskadi, Galícia o el País Valencià, no tenen el mateix dret a una terra i a una nació?

The post ‘No es pot dir als palestins que no tenen dret a una terra i a una nació’ appeared first on VilaWeb.