El P. Joan va entendre l’Església des dels pobles indígenes amb els quals va conviure, sempre amb ganes d’aprendre d’ells per a descobrir la presència de Déu enmig d’aquells pobles.

Nascut a Itàlia, el P. Bottasso va dedicar la vida a la inculturació de l’Evangeli entre els pobles indígenes. No va ser un colonitzador, sinó un pastor que es va encarnar en el poble que l’havia acollit, cosa que encara no saben fer els bisbes del País Valencià, ni tampoc la majoria dels preveres que, tot i ser valencians, es comporten com a colonitzadors imposant la llengua castellana i menyspreant el valencià al nostre propi país. Segurament el nostre clergat hauria d’aprendre del bisbe valencià Santiago de Wit Guzmán, actual nunci del papa a l’Àfrica Central i el Txad, qui fa uns mesos deia: ‘Coneixent la realitat pots servir millor’.

El P. Bottasso va defensar el medi ambient i la conservació del territori i va valorar com cal la cultura dels pobles. Era antropòleg i coneixia bé les cultures dels indígenes, va defensar sempre que els pastors de l’Església havien de conèixer la llengua dels cristians que servien en el seu ministeri presbiteral. Deia que ‘no hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents’, i per això, també a l’Església, totes les cultures ‘tenen molt a aprendre i a ensenyar’. El P. Bottasso treballà per una Església que estiguera sol·lícitament  al costat dels ferits i dels exclosos, sempre disposada a servir més que no a jutjar.

Fa uns mesos, un informe del Consell d’Europa mostrava la preocupació per la situació del valencià, ja que l’estat espanyol continua vulnerant els drets lingüístics dels valencianoparlants. A l’Administració i a la Justícia, el valencià, com el gallec i el basc, es troba en una situació de desprotecció davant el castellà, que continua com a llengua imposada. Si això passa a l’Administració i a la Justícia, la situació del valencià a l’Església és alarmant, ja que els nostres pastors continuen imposant el castellà i menyspreant i excloent la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval Girbés a les esglésies valencianes.

Els pastors de l’Església Valenciana continuen creient que hi ha una cultura superior, que per a ells és la castellana (i que ells privilegien i protegeixen), i una inferior, la valenciana, que menyspreen i marginen per complet.

Els nostres pastors encara no han fet realitat les conclusions del Vaticà II sobre la Litúrgia, ja que la Sacrosanctum Concilium demanava la introducció de les llengües vernacles a l’Església. Encara que siga sorprenent, malgrat l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, els nostres bisbes i preveres creuen que la llengua dels cristians valencians és el castellà i per això exclouen de la vida de l’Església el valencià.

Als nostres bisbes els aniria bé de seguir l’exemple del P. Joan Bottasso, que a l’Equador va saber aprendre (i fer valdre) les llengües indígenes per no comportar-se com un colonitzador, sinó com un pastor amb l’olor de les seues ovelles. Com un pastor que dóna valor a les llengües dels cristians d’aquell poble. Com hauria de ser normal. Per això el P. Bottasso, com un autèntic pastor que estimà el seu poble, va aprendre la llengua dels qui servia i no va ni ignorar ni menysprear la llengua del poble que servi, com fa el clergat valencià.

Un altre cas que hauria de fer reflexionar els nostres bisbes, és el de la religiosa Josefina Roca (qui es va morir l’any passat), fundadora d’una comunitat vedruna al Congo. Abans d’anar a aquell país aprengué francès, però no li va servir de res, ja que en arribar-hi va descobrir la realitat indígena -com em contava la religiosa Maria Trullols-, i les llengües de cada zona i no la llengua del país colonitzador. Però desgraciadament els bisbes i els preveres valencians continuen menyspreant i anul·lant la nostra llengua, que sempre queda a les portes del temple. A diferència del que passa als països de missió (o a qualsevol altre país civilitzat), on l’Església assumeix, dóna valor, respecta i utilitza la llengua dels cristians.

Cal tindre en compte que la diòcesi de València ha creat diverses parròquies personals perquè els xinesos, els filipins, els polonesos o els africans, puguen celebrar la fe en les seues llengües. Però els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià no tenen cap sensibilitat per la llengua dels cristians valencians, que continuen prohibint al si de les parròquies valencianes.

Els bisbes i els preveres valencians haurien d’imitar els pastors de l’Irac que, en la recent visita del papa Francesc a Mossul i a altres ciutats iraquianes, han utilitzat l’àrab en els seus discursos i en les celebracions litúrgiques. Com utilitzaren també l’àrab els cristians que celebraren l’Eucaristia a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats l’abril de 2018, com recollia la web de l’Arzobispado de Valencia, el 24 d’abril de 2018, amb el vídeo on es pot veure un fragment de la missa en àrab.

A veure quan els capellans i els bisbes valencians fan per al valencià el que es fa amb l’àrab, el polonès, el xinès, l’italià i amb altres idiomes, ja que els ciutadans que viuen a València i parlen aquestes llengües, sí que poden celebrar l’Eucaristia en les seues llegües maternes.

The post No hi ha cultures superiors i inferiors, sinó diferents appeared first on VilaWeb.