No podria ser més feliç és l’obra guanyadora, entre 54 de presentades, del Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil 2020, compartint pòdium als Premis Altea de Literatura i Investigació amb La bèstia en què cavalquem, Premi Carmelina Sánchez-Cutillas, de Ferran Garcia-Oliver, i De la mar a la terra, Premi Francensc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació, d’Antonio Belda Antolí. És ben merescut el guardó en aquesta quarta edició d’uns premis literaris que van consolidant-se al sud del país, perquè l’obra d’Escarré s’ho val, i de bon tros.

Abril de 1985, Marc, el protagonista i veu narradora de la història, no sap que d’un moment a un altre rebrà una notícia que capgirarà el seu món. Els seus pares, Francesc i Mireia, li anuncien que se separen. En aquest mateix instant comença un llarg camí de preguntes, dubtes, pors i desconcerts per a Marc que el duran de cap. A més a més, comença a donar resposta a les moltes nits que son pare passava fora de casa, o la incompressible sensació que els pares no volien trobar-se durant el dia. Ara, la relació que creia eterna entre ells s’ensorra.  

No obstant això, hi ha alguna cosa que preocupa més al Marc: el perquè. Per què s’han separat? Quins han sigut els motius? Per descomptat, pregunta a sa mare, mentre son pare desapareix per uns dies, i no obté cap resposta. Aleshores comença a cercar la resposta entre les amistats de la família, aprofitant un viatge en què passen uns dies amb Cèlia. El resultat, cap resposta. En tornar del viatge, Marc comença a estar absent i tant els seus amics com els professors de l’institut ho noten. Marc, per part seua, no explica més que la separació dels pares, fins que una professora, l’Emma, intenta guiar el confús adolescent, encara que, segurament, no ho aconseguirà. O sí?

Josep Escarré, nascut a Valls, però veí de Martorelles des de fa un grapat d’anys, ha aconseguit amb el seu tercer llibre el reconeixement a una trajectòria dedicada a la literatura, a l’aprenentatge continu i a l’observació curiosa del seu entorn, tal com apunta l’escriptora Margarida Aritzeta al pròleg del llibre. Encertadament, Escarré aconsegueix amb una veu narrativa en primera persona que experimentem la sensació que Marc ens parla directament, que ens fa partícips dels seus patiments, dels seus maldecaps i de les seues preguntes. A més a més, l’escriptor empra una escriptura i un to encertats per a transmetre’ns no sols els sentiments del Marc, sinó també les actituds que adopten Mireia i Francesc. En definitiva, estem davant d’una novel·la juvenil amb una necessària lectura adulta.

Destacar, per últim, l’encertada maquetació d’Aila Edicions, amb els detalls de les àmfores en la numeració de les pàgines, així com l’elecció d’una frase per al final de cada capítol amb una fotografia descriptiva. Aquests detalls aconsegueixen d’animar, més si cal, a continuar la lectura i la recerca, com ho fa Marc, del perquè. Potser trobe la resposta o, tal vegada, com bé diu a l’obra, i podria ser una frase recurrent en moltes situacions: ‘la culpa la té tothom i alhora ningú’.  

The post ‘No podria ser més feliç’, de Josep Escarré appeared first on VilaWeb.