Otos (i II)

  • «Des d'ací, el perfil de gaidó del Benicadell es fa tan otosí que sembla natural d’aquest poble.»

Pere Brincs
08.07.2019 - 16:38
Actualització: 08.07.2019 - 18:38
VilaWeb

Les falcies passen ràpides pel cel dibuixant una xarxa feta amb els solcs de la seua cridòria. En aquest moment les campanes es deixen sentir fent cinc campanades potents, quasi sísmiques, que obligatòriament ens fan mirar el campanar que es desperta.

Prenem el carrer de l’Església, estret, que té com a límit un dels murs del temple. L’escultura que trobem en un racó crida la nostra atenció. Cadascú dóna la seua opinió -ara ho pense- desvirtuada pel mateix bagatge personal. L’obra acaba sent, des de certa distància: primer, una hèlix d’ADN; després, una torre de gres o el monument a la commemoració d’algun centenari; és el que diu Lluïsa al final i encerta. Es tracta d’un reconeixement pel dos-cents aniversari de les festes patronals. Està formada per peces quadrades, a tall de lloses, disposades unes sobre les altres amb un xicotet gir de cada una respecte a la de baix de forma que dibuixa una mena d’espiral que puja comptant els anys, de dos en dos, des de 1816 fins al 2016.

Continuem carrer avall i a través d’una porteta oberta veiem el sòl d’una casa empisat amb uns taulells d’argila on el gravat es confon amb les mosses que li ha deixat el temps. Una mica més endavant una casa, en la mateixa vorera, es dóna a conéixer com ‘La casa de los naranjos’, títol, per altra banda, molt o poc, enigmàtic. El carrer baixa més decidit fins a topar amb el carrer de Sant Antoni. En seguim l’estretor que va cap a l’esquerra fins que comença a eixamplar-se quan ve a donar tot just darrere de Ca les Senyoretes.

A la dreta, allí mateix, dos bancs i una morera verda d’amples fulles fan un racó apartat, a la vora de la civilització. Des d’ací, el perfil de gaidó del Benicadell es fa tan otosí que sembla natural d’aquest poble. Ja no és una penya vertical sinó que suavitza una gepa entranyable cap a migdia, amb garlandes de runars preciosos que naveguen inexorables impel·lits per una gravetat de glacera i arcaica. El paisatge és obert, amb graons de vegetació educada que pugen i baixen, que baixen i pugen. Al damunt d’un tossal, un mas llunyà i quadrat que sembla un fort.

Després d’aquesta estona contemplativa, continuem pel carrer de Migdia on una falsa parra, negra de saba, cau en cascada des d’un terrat. Després entrem al carrer del Trinquet que també deu ser el Ravalet, com s’escriu en una manisa al costat del nom del carrer. Canviem entre el sol i l’ombra com si jugàrem a un sambori solar ple de la piula dels teuladins.

Les cotxeres que es va acordar -segons Andrés, perquè en aquest poble tots van alhora- a les foranes del poble per a evitar els destorbs del trànsit, sembla que fan la seua comesa. Un carreronet du el nom de camí de la Travessa i un cartell anuncia també el colomer de Fernando, que deu ser famós pels coloms o, a l’inrevés, els coloms són famosos per l’amo. Seguint aquest carreró eixim de bell nou fora de la població. En un replanell guanyat als bancals s’han construït més cotxeres. Hi ha un garrofer prim i alt amb la copa un poc marcida pel ponentet que bufa; l’arbre mostra la nafra deixada per un cimal amputat, com una ferida de guerra. El cementeri queda una mica més avall, amb flametes verdes botant les tàpies i com a fons la boirina lluenta de Bellús.

Tornem al carrer principal, el carrer de Sant Josep, fent una volta i regressant al punt des d’on hem partit. Passem pel bar El de Dalt i el forn de pa i dolços que s’emboteixen a les voreres estretes. Algunes veus de xiquets ixen del consultori d’Otos, o de l’Escola Comarcal de Música que hi ha al costat. En la paret que Ca les Senyoretes té en aquest carrer una fornícula conté una imatge de Sant Josep amb Jesús al braç. Pintades en el marc, sobre la paret, el martell i les estenalles que el fuster feia servir al seu taller. En la mateixa corba que fa el carrer, sense previ avís, aquest passa a ser el carrer de la Santíssima Trinitat. Hem tornat, doncs, al mateix lloc del qual havíem eixit fa una estona.

Ara, davant de la plaça hi ha un xicotet aldarull de xiquets que juguen mentre les mares els donen el berenar. De bell nou, trobem Clara amb el seu menut trepant per la bicicleta que és, per als adults, un rellotge de sol. Ens conta que va ser son pare qui va començar a construir aquesta tradició que fa que a Otos se’l conega com el poble dels rellotges de sol. Entenem que la cosa començà una mica per casualitat, quan Joan Olivares va haver d’impartir classes d’Astronomia; la resta: talent i clarividència, potser. Durant molts anys, conta Clara, els seus pares van estar recorrent els masos de la Vall a la recerca dels rellotges que encara es conservaven. També va ser important en aquest projecte l’ajut -diu- de l’escultor Rafa Amorós. Són una trentena -continua explicant- les peces que s’exhibeixen pels carrers: està el rellotge de la pala de pa, el del mussol, l’ull, la tallada de meló, la bicicleta, etcètera, etcètera; i, a banda, tots els altres que els particulars van instal·lant-se en les façanes.

Li preguntem per la casa que trontolla recolzada sobre l’ajuntament, és la casa dels Fideus. Sembla que hi ha hagut un intent de restauració per a evitar que s’enfonse. És curiós que aquesta casa tinguera continuïtat i estiguera unida a la següent, situada a la seua esquerra, però se n’ha hagut d’enderrocar una part i ara és un carrer nou, curt i sense nom, que deixa veure l’interior de la casa tallada: un tram de la xemeneia i un armari de rebost. Aquest carrer nounat deixa veure, al fons, el tapís de tarongers que, paradoxalment, es conreen amb èxit per aquestes contrades. Alguna cosa positiva havia de tindre el canvi climàtic i el reg per degoteig.

Els xiquets juguen canviant les cames de les mares per qualsevol altaret on puguen enfilar-se.

-Una altra cosa, Clara -comence a sospitar que la seua paciència és infinita-, què fa la imatge d’una rabosa dalt del campanar? Ella continua explicant, assaonada.

-Otos és el poble de les rabosetes. A veure -continua- hi ha algunes versions però la cosa és que durant un incendi de la serra una raboseta prenyada va vindre a refugiar-se ací. I ara és quan, cadascú, tria el final: va haver-hi un home que la va matar, i com a castic va caure del campanar i es va morir. L’altre és que el rector la va descobrir i cuidar; el més recent és la que mon pare ha escrit per als xiquets d’escola, on la raboseta, en realitat es va transformar en una persona que començaria la nissaga dels otosins.

-Que curiós! -ens ha tingut als tres encantats amb la rondalla.

Decidim continuar poble avall i trobem una altra urna amb un Sant Vicent, en la façana de la mateixa casa hi ha una llosa amb la data 1660 i les dues mans, del que aleshores devia ser un xiquet, perfilades sobre la mateixa pedra. Arribem de bell nou a la plaça del Llaurador on hi ha instal·lat al bell mig un rellotge conformat per una gran circumferència i una mena de masteler metàl·lic. Aquests artefactes em resulten inextricables i quasi que em fa ràbia no poder entendre tot allò dels moviments astrals més enllà del que puc veure davant dels meus nassos. És una incapacitat física, com la manca del sentit de l’orientació o la limitació per a entendre l’obra de Joan Miró, per exemple. Però ja hi estic acostumat. I, pel camí, quan hi dubte em repetisc aquella frase que s’atribueix a Sant Agustí amb la qual responia quan li preguntaven què era el temps: ‘Si ningú m’ho pregunta, ho sé; però si vull explicar-li-ho a aquell que m’ho pregunta, no ho sé’. I a favor meu, també recorde aquell poble àrtic de Sommar on han acordat d’alliberar-se -com diu la premsa- de la tirania dels rellotges.

La plaça està decorada amb palets de fusta pintats de blanc i que aprofiten perquè pengen tests amb clavells de pitiminí. Seguim endavant i arribem al llavador que sembla acabat de restaurar amb garlandes modernistes com si foren frescos. En la paret del fons un gran mural reprodueix una fotografia en blanc i negre de tres dones fent la bugada. La pinzellada és la mateixa que el mural de Ca les Senyoretes. Em sembla curiós que les pedres sobre les quals es llavava siguen de gres; més fàcils de treballar, és clar, però amb un gra potser excessiu per a no acabar llimant els teixits. Les pedres estan, doncs, prou deteriorades.

A l’interior del llavador, com que han envidrat els arcs per tal de protegir la restauració, es produeix un efecte talment com un hivernacle. N’eixim, doncs, i recollim de terra algunes càpsules, com campanetes, de l’eucaliptus que creix al costat. També hi ha una llimereta prenyada de groc.

Després passem pel carrer de Sant Antoni (plaça del carrer Nou), amb la corresponent fornícula contenint el sant i el porquet, i apleguem de bell nou a la plaça del Llaurador. Ací també es forma un entrant dit el Raconet on una placa explica: ‘en aquest racó visqué Mariano Seguí i Calatayud, el Gatet d’Otos (1819-1904). Roder temut i estimat’.

Ens quedem xerrant una estona entre nosaltres, no hem parat de fer-ho durant tot el dia. Al final, Lluïsa agafa el seu cotxe per a tornar-se’n a casa. Nosaltres busquem el nostre i decidim de regressar per l’ombria que passa per Beniatjar. Som conscients de ser unes hores més ancians, però davant d’aquesta quimera que ens assalta sense cap solució plausible mirem el groc del pericó que creix per les vores; és una planta que des d’antic s’ha fet servir per a fer fugir els fantasmes interns i les pors. Potser, el transcórrer precipitat del temps siga una d’aquelles coses que aquesta herba miraculosa també cura.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any