Prou abans d’entrar a la plaça del Llaurador aparquem i anem caminant cap al restaurant. Quan som a la porta arriba la nostra amiga preguntant-nos per què hem deixat el cotxe tan lluny.

Ca les Senyoretes és una casa cantonera amb tres balcons sobre la façana principal i, un quart, al costat més curt del cantó on una fornícula guarda un Sant Antoni Abat. En l’última planta, tot just sobre cada balcó, una finestreta rectangular. Als dos costats de la porta d’entrada devien obrir-se les ventalles d’ambdues cambres. La que hi ha situada a la dreta de la porta encara es conserva, l’altra, l’esquerra està tancada per un barandat sobre el qual s’ha pintat un mural que deu reproduir una fotografia antiga de les dues senyoretes amb una xiqueta. Les pinzellades són entre puntillistes i impressionistes, negres, blanques grises i ocres. L’efecte aconseguit és magnífic i sembla que hom estiga contemplant una antiga fotografia gegantina, una d’aquelles postals que es feien per a la posteritat, on els models s’abillaven amb les millors vestes i mantenien el posat contractual que els indicava el fotògraf. Les dones, que deuen ser les Senyoretes, mantenen un evident paregut familiar. La que sembla major seu amb un elegant rictus pegada al respatler de la cadira mentre la germana es manté dreta a la seua esquerra recolzant la mà sobre el muscle d’aquella. Ambdues llueixen uns vestits que recorden l’organdí de primeries de segle XX, plens d’encaixos, de plecs i puntilles que els arriben fins al coll. Duen també barrets d’ales ostentoses, guants llargs i sostenen sengles palmitos tancats. Una xiqueta, que roman a la dreta de la dona asseguda, està pentinada amb cabells curts i un vistós llaç a un costat. Sosté un altre palmito amb les mans nues i recolza l’avantbraç en la cuixa de la dona central. I tal vegada aquesta posició principal de la dona, que, aleshores, devia fregar la cinquantena, pogués tindre per a qui les conegueren una millor interpretació.

Quan entres a Ca les Senyoretes tens la sensació d’entrar en una casa rica. Malgrat les restauracions i les reformes que es deuen haver escomés per tal de reconvertir-la en hotel i restaurant, manté l’amplitud d’una casa familiar, segurament de terratinents. Des de la porta estant s’endevinen quatre nevades que avancen cap a la llum d’una estança reconvertida on dinarem que abans devia fer de quadra, de corral o de porxo. Es nota la frescor ombrívola de les parets de càrrega, de les finestres aclucades, del transcórrer dels anys. Un munt d’atifells antics omplin parets i vitrines, i a l’entrada s’exposen també els llibres de Joan Olivares, entre altres coses, un dels propietaris -crec- de l’establiment.

L’olor de la botifarra de la cassola forma part de l’ambient i ràpidament et posa en antecedents. Una xica vestida de negre ix d’una porteta que deu donar a la cuina i després de saludar els meus dos acompanyants a qui coneix ens condueix al menjador ben il·luminat, que també acull una col·lecció d’utillatge agrícola important. A més de nosaltres hi ha dues taules més: una més nombrosa, tota d’homes, que se serveixen, complaguts, l’arròs d’una caldereta i, l’altra, al nostre costat, on seuen tres homes i una dona que mengen arròs al forn.

Nosaltres demanem el menú: amanida per a cadascú, dos plats de fideuà i un de paella. Les vistes des d’on som asseguts, de cara a les muntanyes, són molt boniques i netes. Parlem: en realitat, xerrem més que enraonem. Arribats al flam i al café i la camamil·la per a Lluïsa, ja tenim mig món arreglat. L’altre mig farem per a resoldre’l, a la vesprada, mentre fem una volta pel poble.

Andrés fa notar la conversa dels comensals de l’arròs al forn que transcorre entre les excel·lències d’alguns menjars llunyans que pocs han tastat i les pàgines d’algun llibre que pocs han llegit. El meu amic ho resumeix, ràpid i diligent, amb la definició de ‘fatxendes progres’. No està malament!

Quan nosaltres acabem de dinar, el grup d’homes ja se n’ha eixit a la terrassa contigua per a fumar. I els altres segueixen enviscats en algun vaporós dilema. A la porta de la casa ens acomiadem de la xicona que ens ha servit. Ells li pregunten pels fills, pel negoci i eixes coses. Li diuen Clara i té un parlar assaonat, reposat, com el menjar que cuina. Du el cabell estirat i arreplegat cap enrere. Mostra una cara àmplia, transparent, amb el color de la salut i la joventut. Una anelleta li fa d’arracada al lòbul de l’orella dreta i, en l’altre, també graciosament pegat a la cara, du dos cercles que es mantenen concèntrics o no, segons va menejant-se quan parla. Al llavi inferior dos pírcings diminuts com punts de plata contrasten amb la fisonomia agresta, selvàtica, de la xicona. L’observe mentre parla i sota les celles potents els ulls verds miren, em fa l’efecte, des d’una certa distància, no sé si de reserva o de candidesa, potser heretades de les Senyoretes. Té els avantbraços i les mans fortes com l’artesana que acabara d’esculpir una peça de fang, com les dones d’abans atrafegades en fer la bugada al llavador o en pastar el pa. Dues estrelles morades tatuen l’amor dels fills prop d’un canell.

Clara ens explica que les Senyoretes eren dues germanes fadrines que vivien en aquella mateixa casa i que les dues van arribar quasi a cent anys. Eren propietàries de moltes terres i per això, amb aquest mateix nom, les coneixien al poble i és el que han fet perdurar en el restaurant.

Quan eixim de dinar trobem el sol clar de la vesprada. Seguim la vorera cap a l’esquerra on està l’ajuntament. És una façana que destaca de la resta. M’acoste per a llegir el panell que està al costat de la porta i comprove que es tracta de l’antic palau de Sant Josep, construït al segle XVIII. Està bastit amb pedres unides per morter que, després de la restauració, han quedat al descobert arran de la planta baixa. La porta és ampla, envoltada per una austera dovella també de pedra llisa. La primera planta està lluïda i pintada d’ocre. Tot just al costat esquerre del balcó central, que està sostingut per dues columnes de rajoles, es veu una fornícula amb una escena molt acolorida de la Santíssima Trinitat pintada sobre manises i, a sota, un escrit que no arribe a llegir. Al costat, un rellotge de sol, pintat de blau cel i en el qual sembla que l’astre traga el cap per a projectar l’ombra del gnòmon, talment com un nas de Pinotxo. A l’interior -em diuen- es troba la pedra de Basset. Sense saber-ne res més, a priori em sembla d’un lirisme capaç d’encetar una peregrinació. Malauradament, no la podem veure perquè l’ajuntament està tancat. La pedra en qüestió, ara és un monument, un recordatori d’una altra que va existir a la plaça i que, a banda de ser el punt de reunió, també feia d’enclusa per a picar espart. Això pel que fa el realisme, l’altre ingredient, molt més intrigant, com la gènesi de la toponímia i la resta de possibles d’usos, paga la pena, fins i tot, d’imaginar-los.

La part de dalt, immediatament sota la teulada, es dibuixa en una galeria formada per un seguit d’arcs de mig punt consecutius, amb les corresponents columnes engrossides per una decoració geomètrica. És la part que més efecte causa, ja que contrasta amb la sobrietat de les dues plantes inferiors.

L’edifici contigu a l’ajuntament és una casa ruïnosa que sembla trontollar en una mena de parkinsonisme arquitectònic que l’obliga a recolzar la senectut sobre la paret del palau.

Torne a la vorera d’enfront amb els meus amics. Hi ha una font de pedra amb quatre xorros que ixen d’una columna a manera d’obelisc medieval que, al seu torn, està rematat per una garlanda trenada de metall. L’aigua que ha brollat en algun moment ompli d’espillets la pica rodona i les vespes assedegades o simplement divertides planegen sobre ells com a xicotets helicòpters de potes esteses.

Caminem unes passes i trobem l’església de la Puríssima Concepció, també del segle XVIII. El temple té les portes obertes i l’interior se’ns revela fosc i térbol pel contrast amb la claredat del carrer. A la porta una dona agrana i Lluïsa, com és normal en ella, no perd el temps per demanar-li de poder visitar-la. La resposta és cordial i ens diu que aprofitem per a veure-la mentre elles netegen perquè demà s’hi celebren les comunions. Els tres entrem i ens quedem a la porta. A l’interior un home i alguns xiquets traginen també. Malgrat la invitació, ens sap greu trepitjar el pis que encara està mullat, així que donem una ullada des d’allí estant. Al fons, darrere de l’altar, un retaule de marbre travertinat emmarcat per una sanefa de pedra negra. La Puríssima levita sobre la bola del món, amb dos angelets que treuen el cap entre núvols.

-En aquest poble van tots a l’una -diu Andrés-, s’han posat d’acord fins i tot per a muntar un retaule tan simple i efectiu.

Quan eixim ens fixem en l’exterior de l’edifici i el campanar que sembla sostenir unes campanes grossíssimes. La pell exterior de l’església, després de prendre massa sol, comença a desprendre’s.

The post Otos (I) appeared first on VilaWeb.