Deixant a una banda l’himne diari  ‘Resistiré’ des dels balcons després dels aplaudiments a tall de senyal, fent l’ullet per a donar-nos força, hem vist tota mena de concerts en vídeos que ens hem reenviat, com ara cantants d’òpera i instrumentistes que ens mostraven els seus virtuosismes. Eren nous Prometeus, no del foc sinó de la música, i com que no volien quedar-se-la per a ells, ens la regalaven perquè tothom en poguera gaudir.

No importa si ets músic professional o no, perquè la música és un llenguatge espiritual sense paraules que tots entenem i sense el qual la vida se’ns faria més costera amunt. No és tampoc necessari tindre massa coneixements tècnics musicals per a delectar-nos, de la mateixa manera que hom pot estar tota la vida parlant una llengua sense saber què és un complement circumstancial o diferenciar una oració de relatiu explicativa d’una d’especificativa sense cap problema de comunicació. Els desconeixements tècnics, doncs, no són obstacles en cap cas ni per a la delectació ni per a  la comunicació.

La covid-19 ha causat una crisi en el món musical que encara no veu llum al final del túnel, la qual suposem deu estar fent recapacitar els polítics, els mecenes, els científics, els metges, i tots aquells que fan que el món es menege. Aquesta crisi afecta els qui fan música, els qui diàriament n’aprenen, els qui toquen per plaer o com a mitjà de vida,  des de les orquestres professional fins a les bandes municipals, des dels artistes  reconeguts fins als qui van obrint-se pas lluitant de poble en  poble, sobretot als estius. Pensem per un moment en la gent que viu dels concerts i de les actuacions en viu. Tots aquests col·lectius estan sota un paraigua de protecció que es diu distància social. I sense eixe paraigua de protecció, totes les seues vides i les nostres es troben en perill perquè una cosa no hem d’oblidar: la pandèmia del 2020 no s’ha acabat, encara que per raons econòmiques les mesures preventives s’hagen relaxat progressivament.

I en aquests moments de por, d’incertesa i d’inseguretat, hem descobert que la música és de vital importància per al renaixement de la humanitat, perquè tornen a nàixer les flors i l’esperança. Siga la classe que siga de música, té el poder emocional i espiritual  d’expressar aquelles coses per a les quals no trobem paraules adequades, de fornir un poc més de sentit a allò que aquesta malaltia ha portat a la societat amb canvis que encara no endevinem, però disposada a quedar-se amb nosaltres per a la resta de les nostres vides, com altres malalties.

En aquests temps en què trobem a faltar ‘harmonia’ en la política i fins i tot en la nostra existència, no sobra esbrinem una miqueta el significat d’aquesta paraula tan important per a la música, sense la qual potser no funcionaria. Perquè hi haja harmonia en música cal més d’una nota sonant alhora i formant una estructura que denominem acord, que en definitiva significa consens i unitat de notes. Que em perdonen els músics professionals per la meua simplicitat a l’hora d’explicar aquestes qüestions, ja que ho faig des dels meus coneixements musicals de guitarrista amateur.

Una de les coses que hem esbrinat durant la pandèmia és la dificultat que suposa fer música en harmonia, junt amb altres: retards en  les connexions a Internet, impossibilitat de cantar dues persones al mateix temps, etc. Proven vostés de cantar uns quants junts en la plataforma Zoom, per exemple, i veuran que el resultat és cacofonia pura. És clar que es pot aconseguir gravant cadascú la seua part i acoblant-ho tot finalment, però el resultat sona com en una llanda, metàl·lic, sense ànima. Tot i el mèrit que això suposa,   finalment cadascun dels membres d’una orquestra o cor ha acabat tocant l’instrument o  cantant tot sol a la seua habitació.

Cantar en un cor sota les ordres d’un director és una experiència única: que li ho pregunten, si no,  a Ramon Garcia Soler, d’Atzeneta d’Albaida, quan va començar a dirigir el cor del seu poble el 1993. Cantar en un cor no sols significa cantar amb la teua veu, sinó escoltar les altres. Cantar en harmonia significa escoltar els altres, de la mateixa manera que governar en harmonia significa escoltar la veu dels altres partits que seuen al voltant d’una taula. Mala gràcia fa que un director ajunte quaranta persones de quatre veus i a una veu no la deixe obrir la boca! Quina gràcia té, posem per cas, que en una corporació municipal de nou regidors, en deixen tres muts en comptes de deixar-los parlar i escoltar els seus punts de vista i les seues propostes, i assumir després tots junts el desafiament d’ajuntar totes les veus?

El contrari d’harmonia és discòrdia o dissonància. En música, això significa que els sons no congenien o vibren junts. En la música com en la vida, ens trobem elements que succeeixen com a resultat d’altres, com en la causa i l’efecte. Així, no hi ha alt sense baix, ni dur sense bla, ni ràpid sense lent. La dissonància no és exactament el contrari de l’harmonia: és una cosa més complexa.

En la major part de la música occidental, l’harmonia és bona i la dissonància, dolent. A tots ens agrada Mozart o l’adagio en Sol menor d’Albinoni, però no a tots ens captiva la música atonal que fa Arnold Schoenberg. Així ens ho han dictat les nostres oïdes al llarg dels segles en la tradició occidental, i així ho deien els filòsofs fundacionals de l’antiguitat com ara Sòcrates i Plató, que especulaven que la música de les esferes era de Déu, i la de la dissonància era la música del diable. Recorde que un dia el mestre guitarrista Orka (Estella, Navarra) ens va dir que l’acord de quarta augmentada (tríton o interval de tres tons), prou corrent al jazz, blues o heavy metal hui en dia, estava prohibit per l’Església des de l’edat mitjana perquè s’associava amb el so del dimoni, per ser un so diabòlic. En el pensament tradicional occidental (la major part de nosaltres en formem part) associem allò que és harmoniós amb la perfecció, i el que és dissonant amb la imperfecció. En poden dir vostés, si no, amb què associen el soroll d’una sirena de la policia o el d’una ambulància? Tant vostés com jo, només sentir-les ja desitgem que hagen passat.

En la tradició cristiana, però, també hem aprés que no tot és harmoniós i perfecte. El mateix Jesucrist va ser crucificat fa dos mil anys i hui continua sent-ho per múltiples causes com ara la lluita pel poder, per avarícia, per la hibris o desmesura dels homes. En els darrers mesos ho hem vist més clar que mai, i devem haver aprés, dic jo,  si més no una lliçó: en aquest món no totes les coses són harmonioses i perfectes.

Per a molts la música té el poder de consolar, d’acompanyar i alleujar en moments de dificultats. Depenent del nostre estat d’ànim, busquem frases musicals que s’adapten a les circumstàncies. Aquesta sí, l’altra no. El nostre ritme de respiració en cada  moment   és el que determina inconscientment la nostra elecció, de manera que rebutgem immediatament allò que no ens agrada i ens acomodem a allò que ens resulta plaent.  Així, per pur instint  sabem que no connecten amb nosaltres de la mateixa manera el to major i el to menor. Tot depén del nostre estat d’ànim. L’edat també influeix en l’elecció. La malenconia i tristor del to menor impacta d’una manera diferent de com ho puga fer l’optimisme del to major. És l’elecció del to per part del compositor el que ens obri la porta a un món que desconeixem quan escoltem una peça per primera vegada. Amb la nostra elecció obrim una porta que ens transporta al futur o al passat, a l’alegria o la nostàlgia.

La pandèmia del coronavirus és una nota dissonant i desagradable en el món que ens ha tocat de viure; és un do i un fa sostingut tocats alhora en les nostres vides.

The post Pandèmia i música appeared first on VilaWeb.