Tots recordem l’exabrupte de la diputada del PP, Andrea Fabra, filla de l’ex-president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. El juliol de 2012 al Congrés de Diputats, quan el president Mariano Rajoy anuncià retallades de les prestacions per desocupació, la Sra. Fabra se’n foté dels qui patien les retallades i vomità el seu conegut: “Que se jodan”.

Més recentment hem sentit, també al Congrés, el diputat del PP Carmelo Romero, quan després de la intervenció d’Íñigo Errejón sobre la necessitat d’incrementar l’atenció mental (a causa de la covid), vomità: “Vete al médico”. És veritat que aquest diputat després es va disculpar per la manera com abocà les seues paraules, unes paraules que no van ser pensades, sinó que li van eixir dels peus o del fetge.

Però també a Compromís hi ha qui pensa amb els peus en compte de fer-ho amb el cap. El Sr. Amadeu Mezquida, politòleg, escriptor i secretari del Grup Municipal de la coalició Compromís a l’Ajuntament de València, va fer una piulada al seu compte Twitter amb un text que ofenia la Sra. Maria Teresa Campos (que no sé qui és), una ofensa semblant a les paraules de la diputada Andrea Fabra i del diputat Carmelo Romero. El Sr. Mezquida escrivia: “Madrid: Pues voy a coger a Maria Teresa Campos, la voy a meter en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria. Eso no hay quien lo supere. València: Aguanta’m la cassalla”. Sublim!

El Sr. Mezquida no deia que posaria sa mare o la seua germana “en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria”. No. Ho deia de la Sra. Maria Teresa Campos. Molt bé pel seu respecte a les dones, tot i que el 8 de Març segur que duria posat el llaç violeta a la solapa de l’americana. I molt bé pel silenci còmplice de les regidores de Compromís i dels altres grups de l’Ajuntament de València. El Sr. Mezquida s’hauria atrevit a dir de la Sra. Mónica Oltra el que va dir de la Sra. Maria Teresa Campos? Segur que no. I si ho haguera dit, se li haurien tirat al damunt (amb tota la raó del món) els regidors i els diputats de Compromís.

Però la piulada del Sr. Mezquida no acabava amb les seues paraules. Posava també al seu piulet una fotografia de la Mare de Déu dels Desemparats en el maremòbil, recorrent els carrers de València. Posar, com va fer el Sr. Mezquida en el seu missatge, que posaria la Sra. Maria Teresa Campos “en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria”, al costat de la foto de la Mare de Déu, va ser un exabrupte d’aquest politòleg que, certament, no va pensar amb el cap. Ràpidament va demanar disculpes, dient que no pretenia ofendre ningú. Però va esborrar la seua piulada. Si no pretenia ofendre cap persona, per què l’esborrà?

Tot el contrari a l’esperpent del Sr. Mezquida és el que, amb trellat, difonia l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV). Un amic m’ha passat uns fulls que escampava la UPV l’any 1997, convidant els valencians a celebrar la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (amb una imatge de la patrona del País Valencià) demanant que posaren la senyera als balcons.

Finalment, la Sra. Sandra Gómez, regidora de l’ajuntament de València, va felicitar Nadal al seu Twitter amb una imatge d’una dona parint. Deia la Sra. Sandra Gómez que era un fet natural i que no entenia que algú s’escandalitzara d’aquesta imatge. És veritat. El part és un fet natural, com ho és també la mort. Però no crec que la Sra. Gómez pose al seu Twitter la foto d’un familiar seu morint-se. Com estic segur que, ara que ens ha fet saber que està embarassada, la Sra. Gómez tampoc no hi posarà el part del seu fill.

En el magnífic llibre d’entrevistes Què t’ha ensenyat la vida, de David Pagès, l’autor feia aquesta pregunta a mon pare, que li responia: “A ser pacient”. Estic segur que si aquestes persones que he mencionat (i moltes més) tingueren paciència i comptaren fins a cent, no farien les piulades que fan, ni dirien el que vomiten al Congrés.

Sovint els polítics (però no només ells) creuen que el Congrés o Twitter és un circ. O una taverna. I la veritat és que n’hi ha molts que volen imitar els pallassos, tot i que amb les seues piulades i els seus exabruptes no fan gens de gràcia. I és que aquests polítics no pensen amb el cap sinó amb els peus. O ni tan sols amb els peus! I per això, a diferència del que hauria de ser normal, no pensen què diuen, i no diuen el que pensen ni fan el que han pensat i han dit. I d’ací els resultats de les seues intervencions o de les seues piulades. Per això alguns polítics (no tots) s’han de disculpar i esborrar el que han escrit. Vergonya, cavallers (i senyores), vergonya!

Per això cada dia estic més d’acord amb el que deia M. Brickman: “Estic horroritzat! No sé si el món està ple d’intel·ligents que ho dissimulen… o d’imbècils que no tenen vergonya de ser-ho”.

Els polítics no haurien d’oblidar, com diu el papa en l’encíclica Fratelli tutti, que “fa falta la millor política posada al servei del veritable bé comú” (núm. 154), ja que  “necessitem una política que pense amb visió àmplia” i que “porte endavant un replantejament integral” (núm. 177).

The post Pensen amb el cap o amb els peus? appeared first on VilaWeb.