Un exemple de la universalitat de l’Església la trobem en el prevere valencià i amic, Alexandre Alapont. El 24 de gener de 2013, el diari Levante li feia una entrevista, on aquest amic defensava una Església amb menys poder i menys riquesa. I uns anys abans, l’11 de gener de 2010, Alexandre i el prevere August Monzon, publicaven, també al diari Levante, un article on demanaven a l’aleshores arquebisbe de València, Carlos Osoro, l’aprovació de Missal Romà en la nostra llengua.

Alexandre Alapont, missioner a l’Àfrica i a qui conec des de menut, és un capellà que ha passat més de cinquanta anys a Zimbàbue i que va ser amic de mon pare. Alexandre sempre ha viscut arrelat a la terra que l’acollí, fins al punt que, després de nombrosos anys de treball, traduí la Bíblia i el Missal Romà al nàmbia, una de les llengües de Zimbàbue.

És un prevere que no ha renunciat mai a la llengua i a la cultura materna. Un prevere que ha viscut amb normalitat el fet de ser valencià, pregant en valencià, predicant en valencià, vivint en valencià. I desgraciadament, això que no hauria de ser notícia ho és i molt, perquè la clerecia valenciana, amb honroses excepcions, ha renunciat a la llengua pròpia en el seu ministeri pastoral. L’enculturació d’Alexandre en la llengua dels valencians no ha estat fictícia ni artificial, perquè en el seu servei pastoral, els anys que va passar com a missioner a Hawge, també es va endinsar en les tradicions i en la llengua del poble que el va acollir fa més de cinquanta anys.

L‘estiu de 1951, a divuit anys, Alexandre Alapont, seminarista de segon curs de filosofia al seminari de València, va fer un viatge a Montserrat amb dos companys seus. El propòsit era anar en tren fins a Tortosa i des d’allà arribar a peu a Montserrat. La primera sorpresa que Alexandre tingué a Tortosa, només baixar del tren, fou sentir dir a una religiosa: ‘Haveu agafat tots els paquets?’. Com escriu Alexandre mateix, ‘Era la primera vegada en ma vida que jo sentia una religiosa parlar la nostra llengua… des d’aquell moment observí que la gent, els capellans, els seminaristes, tot el món a Catalunya, parlava la nostra llengua. Allà dins del meu cor tenia una sensació nova que no sabia explicar-me’. (‘Com vaig conèixer la meua Pàtria’, dins del llibre D’un País que ja anem fent. Miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset, pp13-16. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2001).

Com que Alexandre vivia a l’Alcúdia, al forn que encara hi ha costat d’on vivien els meus pares, al carrer Major, comentà el fet a mon pare, que li deixà diversos exemplars de la revista Pont Blau: ‘Allò era una revelació!! Era la primera vegada que jo vaig llegir en la meua llengua… m’emocionava veure escrites al paper les paraules que sempre havia parlat jo’. Mon pare li deixà també una novel·la, La Pau, de Miquel Adlert. I l’amic Alexandre començà a llegir en valencià àvidament.

L’octubre d’aquell any, el jove Alexandre ingressà al Seminari de Missions de Burgos. Allà els seminaristes valencians i catalans ‘sempre parlàvem la nostra llengua. Això féu que em conscienciés més i més en l’amor a la llengua. I paradoxalment, a la Caput Castellae, Alexandre començà a escriure en valencià: ‘Des de Burgos havia d’escriure a ma casa. Jo sempre els havia escrit en castellà. Però ara ho veia com una incongruència. I comencí a escriure en la meua llengua; eren unes cartes farcides de faltes, les cartes d’un analfabet que parla una llengua i que no sap escriure-la’. Com que Alexandre també li escrivia a mon pare, va trobar la manera d’aprendre la nostra llengua: ‘Sempre que li escrivia al Sr. Bausset, ell em retornava la meua carta puntualment corregida; i n’aní aprenent’. I de la llengua, com en un procés natural, passà al nom: ‘A finals de 1951 em vaig adonar també del meu nom. A mi em deien Alexandre, però a casa sempre m’havien dit el nom en castellà. I des d’aquell moment comencí a dir-me Alexandre, ja per sempre’. Fruit d’aquesta evolució, en 1952 comprà a València la Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner, per a anar coneixent més i més la nostra llengua.

En un pas més per retrobar la identitat nacional pròpia, Alexandre va conèixer Fuster. Va ser mon pare qui el portà a la tertúlia dels dilluns, ‘on Fuster i un grup d’amics solien reunir-se’. Per això mateix, quan va celebrar la seua primera missa, Fuster i mon pare van voler fer-li un obsequi: ‘Per suggeriment meu, em regalaren les estampes de la meua Missa Nova. Fou una estampa preciosa, dibuixada expressament per a mi. Moderna, i tota ella escrita en valencià… el 1956’. Per cert, la Generalitat, quan atorgarà l’Alta Distinció a l’amic Alexandre Alapont?

I jo em pregunte: hui quants seminaristes valencians tenen la Gramàtica Valenciana, com la tenia Alexandre? Quantes classes en valencià es fan a la Facultat de Teologia de València? Per què els nostres preveres deixen la llengua pròpia en passar de la sagristia al presbiteri? Per què no hi ha des dels bisbats valencians una aposta per la revista Saó, com a Catalunya els bisbats donen suport i difonen la revista Catalunya Cristiana? Quants seminaristes i preveres lligen Saó?

L’excusa que donen els preveres valencians per no utilitzar el valencià a la litúrgia és que no volen fer política. I no és fer política utilitzar sempre el castellà? On queden les directrius del Vaticà II pel que fa a les llengües vernacles?

També l’amic claretià Marcel·lí ha estat al Japó i el primer que va fer va ser estudiar japonès. O el P. Adolfo Nicolás, prepòsit dels jesuïtes, que ha mort recentment i que ha passat uns anys al Japó va aprendre el japonès. I els capellans valencians, per què no estudien valencià al Seminari?

Com podem demanar l’enculturació de l’Església a l’Àfrica o a l’Àsia, si l’Església valenciana no és capaç d’obrir-se a la cultura del nostre país?

Tant de bo l’exemple d’Alexandre Alapont faça que arribe aviat la Pentecosta a l’Església valenciana.

The post Pentecosta i Alexandre Alapont, un capellà arrelat a la terra appeared first on VilaWeb.