En aquell temps, Pep era com un David Bowie rural amb els cabells curtíssims i tintats de ros platí, i la ceguesa incipient que li conferia una mirada flonja, bucòlica, als ulls clars. Tenia cos apol·lini que movia com un peresós, sense cap aresta de brusquedat ni d’ímpetu. Semblava estar en la vida com l’amura d’una embarcació: perquè les ones el fregaren suaument mentre navega per l’oceà. Havia fet algunes incursions com a model i, potser, per això vestia d’aquella manera tan estrafolària. A la passarel·la segurament s’havia de limitar a marxar de la mateixa forma que ho feia pel carrer, de casa a la festa i de la festa a casa. De fet, quan caminava els malucs pujaven i baixaven amb un vaivé femení i descurat que el feia atractiu i enigmàtic alhora.

Potser fóra això el primer que George descobrí en ell, el que féu que s’enamorara d’aquell jovenet sensual i pudorós alhora, que vestia camises hawaianes en un poble minúscul de llauradors. Fóra el motiu que fóra, George llogà el bar de copes que tenia a Eivissa i se n’anà a viure amb Pep a la caseta de l’Algepsar, prop de la muntanya. Aleshores, un dels veïns que tenia una carnisseria al poble, es queixava davant de les clientes que això que feien aquelles dues marietes no estava bé, que es passaven tot el dia en conill. El carnisser deia que, quan anava a donar menjar als animals al bancal que tenia al costat de la caseta de Pep, els veia passejant-se en boles pel jardí que havien decorat amb atifells i estris antics, molt a l’estil dels anglesos que s’estableixen per aquestes contrades a fi d’empomar tot el sol que poden.

Era fàcil d’imaginar la parella amb els cossos bronzejats, feinejant amb mandra entre les begònies, els hibiscos, els rosers i les dàlies. Després, tal vegada, s’allargaven cansats en el tros de gespa o es remullaven, esguitant-se de desig, en la basseta de reg que havien convertit en piscina.

A pesar d’aquesta queixa, els amants sempre han sigut discrets en el seu amor. A les vesprades baixaven al poble i seien a la terrassa del bar, al costat de la font. A mesura que la vesprada s’enfosquia, sobre la taula proliferaven els terços de cervesa buits, amb la mateixa exuberància amb què creixien les flors al jardí. Allí s’estaven fins a arribar a la matinada, sense perdre mai la compostura; és més, sense perdre ni tan sols la postura: escultòric, un, i cavalleresc, l’altre. Trobe que no s’alçaven mai de la cadira, com si tot el líquid que bevien s’evaporara, en compte de filtrar-se renyons avall, potser per la calor acumulada en el solàrium per on es bellugaven nuets.

Amb el temps, Pep començà a alentir-se cada vegada més. La ceguesa es va instal·lar definitivament i les cames se li movien com les d’un vell, malgrat la seua joventut. Aleshores, George començà a tindre’n cura. En la mobylette blau turquesa que conduïa, portava Pep d’un lloc a un altre, com si milord duguera la princesa muntada en la gropa del cavall. La moto gemegava pel pes, s’ajupia tensant els músculs de metall com si volgués traure l’última força arrencant un soroll pel tub desfermat.

Una matinada, quan ja tocava recollir-se, George va pujar a la moto i s’acostà a la taula on encara seia Pep boirós perquè pujara al rossí que els havia de dur a casa. No sé com, George degué notar el pes imaginari del seu Apol·lo, quan aquest buscava al les palpes la posició adequada per a encavalcar-se. La motet arrencà gemegosa i Pep es quedà amb la cama a l’alt. Els riures dels espectadors que seien a les altres taules van ser generals però sense carcallades, perquè sempre han merescut el respecte de la parròquia. Pep esperà amb un silenci de fosquedat pensant que George se n’adonaria i tornaria per ell, però no ho va fer. Déu sap! Oscil·lant, va anar fregant amb el dors de la mà contra les parets de les façanes -no ha volgut mai dur bastó-, per a encarrilar-se fins que es va perdre carrer avall.

Hui continuen bronzejats i amb les mateixes camises estampades amb fulles exòtiques. Pep circula amb una cadira de rodes elèctrica que passades les deu de la nit no encerta a eixir pel llindar del bar. Va avant i arrere com una joguina a piles. Per sort, està George que el guia, al mateix temps que la cadira li aprofita també per a mantenir-se erecte. És com si el Quixot hagués perdut, definitivament, el cavall i hagués de recolzar-se sobre el ruc de Sanxo per a resistir el sotragueig del llarg viatge.

The post Pep i George appeared first on VilaWeb.