Joan Margarit ens ofereix, en poc menys de dos anys, dos llibres que constitueixen la seua poètica personal. D’una banda les seues memòries d’infància i joventut, Per Tenir casa cal guanyar la guerra, i per una altra una antologia personal, Sense el dolor no hauríem estimat, que recull aquells poemes que considera més representatius des de l’altura dels seus vuitanta-dos anys. No ha de sorprendre que Joan Margarit haja optat per ser l’antòleg de la seua obra, que té des de sempre una fixació per realitzar antologies dels escriptors als quals admirava. La combinació de tots dos llibres aporta al lector pistes importants, li atorga les claus per llegir amb més profunditat una obra extensa, estructurada i clara, però exigent al mateix temps.

Entenc que ningú no pot llegir de la mateixa manera la seua poesia després de la lectura de les seues memòries. Margarit explora en els seus records per trobar i rescatar aquelles vivències que necessita exposar per entendre i fer-se entendre. En aquest sentit, és una poètica tant de la seua manera d’escriure, com del seu particular estar al món: un context marcat per la guerra civil i la postguerra que sovint es converteix en text a través dels seus poemes. Les memòries tenen una mica de revenja amb el seu passat i, per tant, amb els seus ascendents. En la seua recerca de positivitat no pot evitar distingir i assenyalar tanta negativitat en el seu entorn. Aporta sensacions d’un nen i un jove que transita per la grisor d’uns anys miserables, i que coneix i reconeix, a les palpentes i no sempre a la primera, la vida a la qual li agradaria pertànyer. Aquesta vida va trobar-la de vegades lluny d’allò més pròxim a ell. És clara l’admiració pel seu oncle Lluís, perdedor de la guerra però que manté una dignitat i una passió per la vida admirables. I és admirable el paper que juga en la seua vida el canvi de paisatge, en diverses ocasions però especialment en la gairebé epifania que suposa la trobada amb les illes Canàries: balsàmiques i lluminoses per a un esperit que ha patit i veu amb normalitat la pèrdua o l’absència d’éssers estimats.

El lector de les memòries té al seu abast l’antologia personal de poemes que completa i il·lumina una obra que, cronològicament, és posterior als fets que s’hi relaten. Joan Margarit es troba bastant aviat amb la poesia en la seua vida. És més, decideix prompte quina serà la seua manera de ser poeta. Té clar que no vol que siga el seu ofici. Arriba a una desitjada coexistència entre el seu ofici d’arquitecte i professor i la seua condició de poeta, que suposarà per a ell una de les vies per exorcitzar pors, penes i mancances, i trobar una redempció personal en l’escriptura. A la publicació regular de la seua obra poètica encara trigarà a arribar uns anys més tard.

L’antologia permet de descobrir, sota un prisma diferent, aquelles vivències que apareixen en la seua obra memorialística. No hi ha, en aquestes, lloc per al pudor o per adornar una realitat que deixa poc espai a l’esperança. Però en la seua poesia sí que entreveiem una vida més càlida, en què hi ha afecte, hi ha cultura i hi ha presència de constants que fan més fàcil afrontar el dia a dia: els viatges (el tren, les estacions, els vaixells …), les construccions arquitectòniques, els puntuals records dels éssers estimats, les ciutats.

Joan Margarit ens ha regalat una obra rica, que opta per la claredat però no menysprea la complexitat. Projecta una mirada piadosa quan ho requereix l’objecte de la seua poesia, però descarnada, freda i analítica quan ha de ser desemmascarada una realitat, de persones i d’entramat social, que es recrea en futurs inexistents que eclipsen presents entranyables.

Brillants obres d’un gran poeta, que ens brinda l’entrada perfecta a la seua obra a través de l’antologia personal Sense el dolor no hauríem estimat.

The post ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra. Memòries d’infància i primera joventut’ i ‘Sense el dolor no hauríem estimat’, de Joan Margarit appeared first on VilaWeb.