El Sínode és una institució consultiva instituïda pel papa Pau VI el 15 de setembre de 1965 (per mitjà del Motu proprio “Apostolica Sollicitudo”), un òrgan que va nàixer en el marc del Concili Vaticà II per a ajudar el papa en el govern de l’Església a través dels seus consells. Del 1965 ençà s’han celebrat vint-i-nou Assemblees del Sínode dels bisbes. Per altra part, els últims anys el papa ha donat una nova dimensió als sínodes, amb la participació de tot el poble de Déu i no només dels bisbes sinó també de religiosos i laics, tant hòmens com dones.

El text Per una Església Sinodal és l’instrument que servirà “per a afavorir la primera fase d’escolta i consulta del Poble de Déu a les Esglésies particulars”, que ha tingut lloc de l’octubre de 2021 a l’abril del 2022.

El recorregut del Sínode es va iniciar al Vaticà el 9 i 10 d’octubre de l’any passat, mentre que el dia 17 del mateix mes es posà en marxa a les Esglésies diocesanes de tot el món. Així, al País Valencià, el 17 d’octubre de 2021 començaren aquest camí sinodal els cristians valencians de les diòcesis de Tortosa, València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant.

El recorregut sinodal tindrà tres fases que aniran de l’octubre de 2021 a l’octubre del 2023. La primera, la fase diocesana, ha tingut lloc entre l’octubre de l’any passat a l’abril d’enguany. La segona, l’anomenada fase continental, es farà del setembre de 2022 al març del 2023. Els treballs d’aquestes dues fases donaran lloc a dos Instrumentum Laboris diferents, abans de la fase definitiva, que serà la tercera, la universal, i que tindrà lloc l’octubre del 2023 amb la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes. Per això, com desitja el Document Preparatori, l’articulació de les diferents fases del procés sinodal “farà possible l’escolta real del Poble de Déu”.

Amb aquest text, el papa convidava l’Església “a interrogar-se sobre un tema decisiu per a la seua vida i la seua missió” i impulsar la “comunió, la participació i la missió” de l’Església en aquest tercer mil·lenni.

Aquest camí, fins a l’octubre de 2023, “se situa en la línia de l’aggiornamento de l’Església proposat pel Concili Vaticà II”, un camí que, com diu aquest Document Preparatori, “és un do i una tasca”. I és que “caminant junts, l’Església podrà aprendre a viure la comunió” i així, “obrir-se a la missió”. Per això, enmig de diversos moviments immobilistes que qüestionen (i gairebé desautoritzen) el Concili Vaticà II, el papa ha declarat que “el Concili és el nostre ecosistema eclesial i pastoral”.

El camí de la sinodalitat, com diu el text de treball, “és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”. Com va dir molt encertadament José M. Marín, la sinodalitat ha d’ajudar l’Església “a sanar la paràlisi eclesial”, de la mateixa manera que va ser curat el paralític i que recull l’Evangeli de Sant Joan (Jo 5:1-16) i també ajudarà a renovar les comunitats cristianes a la llum de l’Evangeli.

Sé de cristians valencians que han treballat el Document Preparatori, com el grup de la parròquia de Sant Jaume d’Algemesí, que, des de fa més de trenta anys, periòdicament, s’aplega per a llegir, reflexionar i comentar la Sagrada Escriptura. En el document que han treballat i en les reflexions que han fet arribar al Vaticà, tot i reconéixer una certa desconfiança, com em comentava l’amic Vicent Niclòs, aquest grup no vol defallir i per això continua demanant en les propostes enviades a Roma “el que és just i necessari per al nostre poble”. Entre les conclusions a què ha arribat aquest grup hi ha la constatació de la “poca consciència de comunitat entre els diferents grups” i per això demanen “crear comunitat, avançar en el coneixement de Crist i treballar l’acollida i l’acompanyament”. Constata també un fet bastant trist, i és que a l’Església “es fomenta una concepció individualista” i per això mateix “s’hauria de treballar una fe més participativa”, a més de “conéixer i escoltar la Paraula de Déu, caminar junts i escoltar-nos de debò”, ja que desgraciadament, en una Església jerarquitzada, els laics no solen tindre’s i no són escoltats. El grup d’Algemesí, amb valentia, demana “escoltar i acostar-se als descartats i exclosos que no tenen l’oportunitat d’expressar la seua veu”. D’ací la “necessitat del diàleg” al si de l’Església, escoltant tothom (i no només els capellans, els bisbes i els religiosos), “per a fer fructificar l’estimació” i així “avançar amb valentia”.

El grup també constata l’escàndol que significa, per part de la jerarquia del País Valencià, que els nostres bisbes, des de fa segles, continuen rebutjant el valencià a l’Església, cosa que és un “menyspreu i un escarni públic”, ja que hi ha una “marginació intencionada, reiterada i permanent” de la nostra llengua a l’Església. Per això demana que “els ministres ordenats aprenguen la llengua pròpia als seminaris”. I és que malgrat que les Constituciones Sinodales de Valencia i el Plan Pastoral Diocesano demanaven la publicació dels llibres litúrgics en valencià, i d’una manera particular l’aprovació del Missal Romà en valencià, els bisbes no han fet cas del que demanaven els participants en aquestes assemblees.

També qüestiona que es prioritze la missa dominical per damunt de l’atenció integral i de qualitat, i per això, sovint “els jóvens s’avorreixen en missa”, en bona part per “l’encarcarament litúrgic” i la “manca de participació en les celebracions litúrgiques”. Cal, com demanen, “dinamitzar l’edifici” i un més gran compromís de les comunitats cristianes amb “la justícia social, els drets humans o l’ecologia”. Igualment, es demana més “corresponsabilitat i no tanta clericalització” al si de l’Església.

Un altre punt a destacar de les propostes que aquest grup ha enviat al Vaticà és “la falta de diàleg de la diòcesi amb les altres diòcesis del seu àmbit social-cultural i polític”, així com “la falta de sintonia entre l’Església institucional i el món actual”. També és important “l’assumpció de responsabilitats per part dels laics” i no identificar “l’autoritat amb el poder”. Per això aquest grup reclama “reduir organismes consultius”, per a “donar veu i vot als distints estaments de l’Església”. I és que si l’Església som tots, no es pot donar als laics el que els bisbes i els capellans han precuinat ells tots sols.

En la inauguració del Sínode a Roma, el papa ens va recordar els tres riscos on pot caure l’Església: el formalisme, l’intel·lectualisme i l’immobilisme. I per això Francesc demanava a Déu que ens allibere de “convertir-nos en una Església de museu, formosa però muda, amb molt de passat i poc futur”.

Només si en aquest camí escoltem la veu de l’Esperit, podrem descobrir “el rostre i la forma d’una Església sinodal”, tal com demana el text preparatori del Sínode. I per això el papa ha convidat l’Església a “aprendre a escoltar-nos: bisbes, sacerdots, religiosos i laics”, i d’aquesta manera passar del desencís i del cansament a l’esperança. De segur que si s’escolten les reflexions del grup d’Algemesí, la sinodalitat de l’Església serà una realitat.

The post Per una Església Sinodal appeared first on VilaWeb.