Aquella vesprada del dimarts 19 de febrer de 1884, es dirigí a l’església de Bellús i, agenollat al brancalet amb els braços en creu, va resar el rosari. “És un frare sant!” cridaven els veïns congregats a la plaça en veure el seu hàbit bast de franciscà i la postura de pregar. Va declinar l’oferiment d’allotjar-se a la casa de mossén Ramón Monzonís per no considerar-se’n prou digne i, encara que l’oratge era gèlid, preferí de passar la nit en les eres, sense fer ús de la palla com a jaç.

El pelegrí, cobert amb la mateixa indumentària esparracada, impròpia per a protegir-se dels rigors hivernals, se’n va anar acompanyat per una colla de gent fins a Guadasséquies. Va resar davant de la parròquia de l’Esperança entre més crits de “ha arribat un sant!”. Una comitiva de guadassequians el conduïren a Sant Pere. Prosseguí i va retre culte davant dels temples de Benissuera, Alfarrasí i Montaverner. En eixir de cada poble l’acompanyava sempre un grup de veïns. Tanmateix, el penitent fantasiejava amb el fet que l’expulsaren i li badaren el cap a cudolades, o encara millor, que el tiraren d’un convent a bastonades, i ho suportava tot pel seu amor superlatiu a Jesús.

Al corral de Durà, abans del Palomar, s’arrencà pedaços de l’hàbit talar per a paréixer més pobre encara i proveir de relíquies els devots. Pregà a la parròquia de Sant Pere Apòstol i va reprendre el camí fins a Albaida. Es va postrar en èxtasi a la porta de l’Arxiprestal durant més de dues hores, alié al fred i la gentada que s’arremolinava al seu voltant.

Es contava que feia prodigis, profecies, que levitava durant el rés, que era refractari al foc i posseïa el do de la bilocació. El pelegrí va passar el coll entre les serres del Benicadell i d’Agullent. Segons es relata en la seua biografia escrita per Amalio Sentandreu, arxipreste d’Alcoi, unes persones que es refugiaven de la pluja torrencial en una caseta abans de Muro el van veure acostar-s’hi i observaren torbats com s’obrien els bassals al seu pas i que, en entrar a resguard del diluvi, portava l’hàbit sec. Després, el frare va dirigir els ulls al cel i va parar la tempesta.

Va arribar a Alcoi molt desmillorat la vesprada del dissabte 23 de febrer amb un sarró proveït de rosegons, tres devocionaris i una calavera. La nit anterior havia preferit de passar-la al ras en una casa en ruïnes als afores de Cocentaina. Prosternat davall del púlpit de l’Arxiprestal de Santa Maria d’Alcoi, va resar fins a la nit. El pelegrí desitjava d’allotjar-se al racó de la quadra d’algun alberg de la ciutat. Com que no va ser possible, acceptà complagut l’acolliment al calabós del Sant Hospital. Tampoc no fou factible, així que a repel accedí a l’hostatge en la golfa de la casa de José Valero, un botiguer de roba, amb la condició que el llit fóra de palla.

L’endemà, diumenge, es va passar el dia resant a les esglésies de Sant Agustí i Santa Maria. A la nit tornà a casa febrós, tremolant de fred, amb els peus unflats. A primera hora del dilluns el va visitar el doctor Antonio Tormo i li ordenà d’afluixar la penitència i reposar. Casimiro Barello va desoir el metge perquè el dia anterior havia encetat la Festa de les Quaranta Hores, tres dies de pregària i desgreuge a Jesús pels excessos dels tres últims dies de carnestoltes. Eixe dilluns el penitent va romandre agenollat durant tretze hores davant de la porta de l’església de Santa Maria, i dimarts, catorze hores més, immòbil, fins que es va fer greument malalt.

Ajocat al llit, la salut del penitent empitjorava a mesura que passaven els dies, fins al punt que li administraren l’extremunció. En saber-se la notícia, centenars d’alcoians i forasters es congregaren davant de la casa del botiguer, i com que molts arribaven amb intenció d’entrar per a veure el “fraret sant”, les autoritats van haver de posar guàrdies que custodiaren la porta.

Desnodrit i descarnat, exhaust de caminades, fredors, vigílies, dejunis i mortificacions, Casimiro Barello no es va recuperar i, content —afirmà que la malaltia li semblava massa regal—, es va morir el 9 de març de 1884. El seu pelegrinatge de quatre anys acabà quan en tenia vint-i-set.

El cadàver es va exposar al públic durant tres dies, i al soterrament acudiren nombrosíssims devots, especialment de València, la Ribera i les comarques centrals. El procés per a la seua beatificació va començar en 1947 i el 2000 va ser declarat Venerable pel papa Joan Pau II.

El pas del penitent per la Vall va despertar una gran sensació en un temps en què els vilatans eren molt impressionables, i fou motiu de xerrameques, tafaneries i murmuracions durant setmanes. Sembla que guarí una dona a Albaida i batejaren un grapat de xiquets amb el nom de Casimiro a finals del segle XIX, però malgrat l’atracció misteriosa del terciari franciscà, el seu rastre es va esfumar a la comarca. És recordat a Cavagnolo, on una placa sobre una façana informa de la seua casa natal i a més se li dedicà un vicolo, un carreró. També es rememora a Alcoi, on fou homenatjat amb un carrer al barri de la zona alta, una làpida a l’església de Sant Jordi, i se celebren actes religiosos per a implorar que se’l declare beat.

Tres raons expliquen, a parer nostre, l’oblit a la Vall. La primera es concreta en la seua curta estada. El frare va travessar la comarca de nord a sud en quatre dies.

La segona es troba en el seu polèmic ascetisme. Per a una part de la població la personalitat del penitent albergava un tret sinistre i malaltís. Les autoagressions semblaven un desig de ser castigat —portava cilici, es flagel·lava el cos i besava les nafres dels malalts— per a obtenir una gratificació masoquista, un impuls insà cap a l’autodestrucció. No eren pocs els eclesiàstics que consideraven també que tal senda a la cerca de la virtut i la perfecció era un camí errat. En suma, una adulteració, una caricatura de la religió, una ridiculització del cristianisme. La conducta immoderada del pelegrí xocava amb la sensatesa popular que aconsellava que no calia buscar el dolor, sinó saber com suportar-lo. L’actitud exagerada del frare mendicant es podia percebre, a més, com a una forma d’orgull, una arrogància dissimulada, de l’estil “a mi a humil no em guanya ningú”.

Hi ha una última raó per a l’arraconament de Casimiro Barello en la desmemòria dels valldalbaidins: la seua figura fou eclipsada per la devoció arrelada des del segle XVII per la monja agustina sor Josepa Teresa Albinyana i Gomar, la Beata Agnés de Benigànim. Una dona venerada —com en tota religiositat popular— per creients i descreguts. Un personatge més humà, més pròxim i carismàtic. Una religiosa valorada per la seua actitud de servei i significada com a símbol de mare, consellera, protectora i sanadora. Per no parlar que els dos miracles reconeguts pel Vaticà que fonamentaren la beatificació de la beniganina —amb independència de la seua veracitat científica—, foren dos actes singularitzats just per prevenir i impedir el dolor i el patiment.

The post Petjades d’un pelegrí appeared first on VilaWeb.