Amb Pickwick l’escriptor Charles Dickens publica la seua primera novel·la. Dickens podia haver-se dedicat a molts altres oficis diferents del d’escriptor, fins i tot podria haver-se convertit en un fora de la llei (i ho va ser en algunes ocasions, cosa molt freqüent tenint en compte el sistema judicial anglés de l’època, primera meitat del segle XIX, i el no menys demencial sistema penitenciari), però hauríem perdut a qui, amb el pas del temps, és reconegut com el narrador per excel·lència de la societat moderna, si no el més perfecte si el més amé, agut i precís en les seues anàlisis d’un temps i un lloc que malgrat estar localitzat en una àrea geogràfica molt concreta, el lector se n’apropia i identifica com a seus des del principi.

El plantejament de Pickwick no pot ser més senzill i circumstancial. Sembla que Dickens va rebre l’encàrrec d’acompanyar uns gravats de Röbert Seymour que es publicarien per lliuraments en la premsa de l’època, i que il·lustraven la vida desficaciada d’un club de caçadors inexperts. Prompte els textos van atrapar els lectors de la publicació i van cobrar importància per ells mateixos. El potent cabal narratiu de Dickens esperava una oportunitat, per menor que fora, per a obrir-se camí fent-se un lloc entre els escriptors del moment. I així va ser. La rebuda per part dels lectors de l’obra de Charles Dickens va ser la que s’espera d’un escriptor que va gaudir del favor del públic (amb alts i baixos) a un nivell d’ídol de masses.

Pickwick és hui qualificada de novel·la, però podríem denominar-la de moltes altres maneres sense faltar a la veritat. Narra les ocurrències d’un grup de quatre amics, de molt diferents edats, pertanyents al club que dóna nom a l’obra, i que es proposen de viatjar per a conéixer el món en el qual viuen (al final a penes es mouran uns quilòmetres) aportant el seu entusiasme i esforç per a millorar-ho. Un dels viatgers és el fundador, mecenes i alma mater del club, Samuel Pickwick. A partir d’ací surt de la ment de Dickens un brollador inacabable d’anècdotes, situacions divertides i absurdes, i escenes que presenten un dels estudis de l’ésser humà en societat més lúcids i poc presumptuosos que puguem trobar.

Contar en una breu ressenya de què tracta Pickwick és tasca impossible. Podem enumerar que parla de viatges, amistat i amor, justícia, gastronomia (molta), sàtira social, política, premsa, posades i carruatges… i molts altres assumptes que farien inacabable el llistat. Però faltem a la veritat si reduïm la novel·la als temes. Com tota bona obra literària, Pickwick és fonamentalment els seus personatges i el que ells ens interessen o ens deixen d’interessar. I hi ha molts personatges i molt interessants, però Samuel Pickwick i Sam Weller, el seu criat, s’emporten la palma (també el pare de Sam). Hi ha una infinitat de personatges, tants que d’algun, després de la seua presentació en un capítol del llibre, s’arriba a oblidar i no torna a aparéixer. Per contra, en algun cas passa el contrari. Personatges destinats en principi a una fugaç aparició, són reclamats pels lectors per a desenvolupar les seues peripècies en nous episodis. Però siga d’una manera o d’una altra, el lector quedarà fascinat per l’honradesa, la ingenuïtat i el culte a l’amistat de Pickwik, o per l’alegria de viure, la simplicitat, l’humorisme i la generositat envers els seus de Sam Weller.

Sí que podríem trobar en Dickens un gust per la justícia, que no sempre és ben impartida. Es decanta pels febles, i a la seua manera els remunera de la seua mala ventura carregant les tintes en la crítica social. Trobem especialment tres sectors als quals els té una malvolença especial: la justícia i el dret, la premsa, i els polítics (completament actual l’episodi de les eleccions, analitzat amb ulls d’entomòleg). A ells, i en més d’una ocasió, dedica burles i els fa aparéixer en la trama de manera que es pose de manifest clarament el despropòsit de la seua pròpia manera de ser concebut.

Per contra, la justícia poètica de Dickens el porta a mostrar-nos les virtuts que constitueixen l’única possibilitat de supervivència per als personatges més desfavorits: la solidaritat, la positivitat, el gaudi d’allò xicotet, l’humor. Trobem en Pickwick un vertader tractat moral que acosta, fins i tot en personatges i situacions, aquesta novel·la al Quixot, amb la qual comparteix no pocs paral·lelismes: personatges com Pickwick/Quixot i Sam Weller/Sancho; estructura en forma d’eixides; percepció de la realitat una miqueta desviada; o translació dels personatges cap als seus contraris a mesura que avança l’acció.

En definitiva, en Pickwick trobem larvats tots els temes, tècniques i personatges que portaran Dickens al cim de la narrativa, on habiten molt pocs autors. Però no és una obra immadura, al contrari, el que ens agrada i sorprén en David Copperfield, o a Casa desolada, o en Grans esperances, ja està en Pickwick. Potser la novel·la, magnífica també, Història de dues ciutats, és la que constitueix una fita solitària, per diferent, entre la seua producció, amplíssima.

És un bon moment l’estiu -sempre no és- per a emprendre la lectura d’una obra molt extensa, però que ens retornarà moltíssim més del que li dediquem. El somriure, fins i tot el riure obert, ens espera en aquest magistral fris del qual a penes he pogut traçar un parell de línies que els acosten a la seua lectura, ho mereix. Com la resta de l’obra de Dickens. Bona lectura.

The post “Pickwick”, de Charles Dickens appeared first on VilaWeb.