La Sra. Riera elogiava els joves violents que en les manifestacions de protesta a Barcelona per l’empresonament del raper Pablo Hasél ‘necessiten expressar la ràbia i indignació’ per mitjà de la violència. I per això coincidia amb els jóvens violents que s’havien adonat de la inutilitat del pacifisme amb la pancarta que portaven: ‘Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res’.

No puc creure’m que la Sra. Riera puga justificar els aldarulls provocats per una minoria de jóvens que van destrossar aparadors, van cremar contenidors i van robar a les botigues. I per això la Sra. Riera deia al seu article que pagaria ‘gustosament els bancs i contenidors cremats que calga’. Amb aquest argument, també haurà de pagar (de fet ho pagarem tots) les destrosses a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Vic o el furgó cremat amb un guàrdia urbà a dins. No entendria que la Sra. Riera poguera justificar l’assalt a aquesta comissaria o al Capitoli, el gener passat, o la crema, a Barcelona, d’un furgó de la Guàrdia Urbana. Ni que, igual que amb els contenidors cremats, crega que hi va haver poca violència a la caserna de Vic.

Crec que no ha d’anar ningú a la presó per la lletra d’unes cançons. I també sé de la desesperació de molts jóvens que no veuen un futur millor. Però no crec que la ràbia i la indignació (d’una minoria dels manifestants) s’hagen de transformar en violència, ni en atacs indiscriminats a comerços o a la comissaria de Vic, ja que el malestar social no justifica ‘els actes violents que hem viscut’, com deia molt encertadament el Sr. Jordi Molet en un altre article.

Jo també valore, com deia la Sra. Riera, els jóvens ‘que no es conformen, no callen, no acaten’. Però els que ho fan sense violència. Com han estat sempre no violentes les nombroses manifestacions del procés, cada Onze de Setembre. Amb civisme i respecte. Com han demanat sempre els presos polítics. Perquè el legítim exercici de la protesta sempre s’ha d’exercir pacíficament i amb civisme.

No crec que a la Sra. Riera li haguera agradat que els jóvens, en compte de cremar contenidors, trencar vidres i robar a les botigues, hagueren cremat les taules i les cadires de la facultat de Ciències de la Salut i hagueren trencat els vidres de les seues aules. O que li hagueren cremat el seu cotxe o la seua moto. O que hagueren trencat els vidres de la casa dels seus pares i hagueren furtat el que hi havia a dins.

Em va agradar l’article de Rosa Conca ‘Contenidors i patriarcat’, quan deia que ‘em fan pena que els qui els cremen’ els contenidors ‘no sàpiguen gestionar eixa energia meravellosa que et proporciona la ràbia’.

Crec, com ho creuen molts jóvens, que hi ha formes més belles, creatives i generoses de clamar i de lluitar per la llibertat. Perquè l’odi només genera desolació, mentre que la força de l’amor és el que transforma el món. No les pedres ni els contenidors cremats.

Gandhi deia que ‘la violència és la por als ideals dels altres’. I Martin Luther King que ‘la violència crea més problemes socials que no en resol’.

A aquests jóvens plens de ràbia els diria que tinguen ben present la regla d’or de l’Evangeli: ‘Tot allò que voleu que els altres vos facen a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells’ (Mt 7:12). I que recorden també, com deia Gandhi, que ‘no hi ha un camí per a la pau’, perquè només ‘la pau és el camí’. I això ho haurien d’entendre els qui cremen contenidors, trenquen vidres i saquegen botigues. I també els qui, des de la intolerància, utilitzen (impunement) la violència al País Valencià, cada Nou d’Octubre (com Vicente Estruch), per a agredir els participants a la manifestació convocada cada any per ACPV davant la passivitat de la policia. O els qui van posar la bomba a casa de Joan Fuster, els qui en van enviar (com un regal de Nadal) al professor Sanchis Guarner, els qui van matar a Alacant Miquel Grau i a Montanejos Guillem Agulló, o els qui atacaven i cremaven la llibreria 3i4 de València i altres llibreries.

He trobat molt encertades les paraules del cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona, quan ha dit que ‘la lluita contra les desigualtats s’ha d’abordar sense protestes violentes’. També va afirmar això mateix el primer d’octubre de 2017, quan la policia espanyola atonyinà els qui, pacíficament, vam votar en el referèndum. Per això el cardenal Omella deia aquell dia que ‘la situació de violència que s’ha viscut hui a Catalunya és deplorable’.

Cal que tots recordem que és millor d’utilitzar la força de la raó, que no la raó de la força. Per això caldria que qui utilitza la violència sàpiga que és la pluja que fa florir les flors, no els trons. I és que, com diu un proverbi, fa més soroll un arbre que cau que no la remor d’un bosc que creix. Però evidentment és més important el bosc que creix que no l’arbre caigut.

Tot i que aquests jóvens ignoren l’Església i el missatge de l’Evangeli, cal dir-los ben alt el que proclamava Jesús: ‘Feliços els qui posen pau, perquè seran anomenats fills de Déu’ (Mt 5:9).

The post Pocs contenidors cremats? appeared first on VilaWeb.