Prestidigitació

Matusalem és un pi de l’espècie longaeva. Viu des de fa més de quatre mil vuit-cents anys al bosc d’Inyo, a les Muntanyes Blanques de Califòrnia. Els estudiosos asseguren que els exemplars que, com aquest, aconsegueixen d’arrelar i viure en les condicions extremes d’aquell ecosistema, perviuen molt més que els altres que naixen en llocs no tan inhòspits. La duresa del terreny, l’altitud i els forts vents glacials asseguren als supervivents una capa de resina que els aïlla, pràcticament, de la mort durant mil·lennis.

Però la curiositat del cas no és la longevitat de l’arbre -que, sens dubte, és sorprenent- sinó que l’esmentat Matusalem és, en realitat, un arbre incògnit perquè el Servei Forestal dels Estats Units mai no n’ha revelat les coordenades de la ubicació concreta, per seguretat. De fet, s’afirma que cap de les fotografies que se li atribueixen no correspon al vertader patriarca dels pins, l’accés al qual està restringit només per als científics i, sobretot, perquè a simple vista és impossible de distingir-lo dels altres congèneres també mil·lenaris.

A hores d’ara, sobren proves de com sol comportar-se l’Homo sapiens en aquests afers. Per exemple: posem al límit de l’extinció altres espècies per a després trencar-nos les banyes intentant preservar-les, argüint les més benignes i ecològiques raons. Fa mesos, si no anys, que aguante els bàners que demanen la signatura solidària contra la desaparició de les abelles, el desgel dels pols i la fam infantil. Posició, per a uns tipus com nosaltres, perfectament compatible amb l’hàbit d’esquinçar, quan s’escau, obres com la ‘Venus de l’espill’, de Velázquez, o algunes de Da Vinci, o el Guernica o enrossinar-se a martellades amb la Pietat, de Miquel Àngel, i ja no cal dir amb la Sireneta de Copenhaguen o amb la crema històrica de retaules i llibres.

Senzillament, és allò del factor humà, de l’anomenat risc antròpic -jo diria, antropològic- que fa petar una central nuclear com Fukushima pel fet inherent a l’existència humana, unes vegades com a creadors, altres com a efectors i, la tercera, com a inventors-efectors. És com el llardós poder del rei Mides, que tot allò que tocava ho convertia en or, i lluny de dur-li la felicitat li proporcionà la desgràcia fins que morí d’inanició, segons unes versions, o fins que va ser alliberat de tal facultat, segons unes altres.

Com no podia ser d’una altra manera, la mà humana, conté la màgia, l’habilitat de produir jocs d’aparença sempre meravellosa i inexplicable, de convertir simplement en pols l’eternitat. Nosaltres, més modestos que els americans, no poguérem amagar les coordenades dels vellíssims garrofers que s’han tallat sense cap raó, o les de les oliveres o els pins que queien dins d’un polígon fantasma.

Al ti Torreta li negaren el permís per a tallar els dos pins que ell mateix havia plantat a la caseta, i ara que havien crescut tant, les arrels li alçaven tot el pis. Va voler fer les coses bé i anà a l’ajuntament; des d’allí li enviaren els forestals que es negaren en redó a permere que el vell talara els pins sense atendre que eren arbres joves, que ell mateix havia criat i ara estaven bufant-li els taulells de la porxada i els de dins de casa. Torreta, a barra catxa, va acceptar el principi ecològic de conservació forestal.

Passat un temps, sense que ningú mai més preguntara, els pins es convertiren en llenya, i aquesta en fum i el fum en olor d’encens natural i càndid que, a l’hivern, s’escampà pels voltants de la muntanya. Màgia!