No tinc gaires fotos del meu període universitari, però en aquell primer curs em veig assistint a classe amb un conjunt texà de batalla que devia haver comprat a la plaça Redona; i més avant amb una trenca. En general, tots vestíem prou sòbriament. Només els catedràtics, tots ja molt grans, portaven trage i corbata. La resta de professorat —no sabia mai si eren agregats, adjunts titulars o interins, PNN, etc.— vestia roba informal de més qualitat, però no excessivament elegant.

Els valors predominants durant eixa època tardofranquista pel que fa a la llengua continuen sent castellans: el castellà és la llengua que usen tots els professors per a les explicacions i també els alumnes en les interaccions orals amb el professorat, en els exàmens i en els treballs. És clar que els alumnes valencianoparlants parlaven valencià entre ells. La major part procedia de la demarcació de València, un bon grapat de la de Castelló i una minoria de la d’Alacant, on encara no hi havia universitats però em sona que ja funcionaven els centres d’estudis universitaris. A cap d’alumne no li hauria passat pel cap de dir-li a algun professor que fera les classes en valencià: les coses com siguen. Conceptes com el de lleialtat lingüística encara no s’havien estés. Només recorde haver parlat en valencià amb don Manuel Sanchis Guarner el curs 1974-75 quan feia quart de Filologia Moderna. Era en un dels quatre cursets monogràfics obligatoris que s’impartien en eixa secció en quart i cinqué. El que impartia Sanchis Guarner es titulava “Lengua y cultura valenciana” (sic). Tampoc ningú hauria pensat de dir aleshores que valencià i català eren la mateixa llengua, entre més coses perquè a ningú no li interessava res de tot això ni estava en l’ordre del dia: la Batalla de València encara estava coent-se. Bona prova de la poca rellevància de la nostra llengua en l’àmbit universitari, és que en la secció de Filologia Moderna les llengües que s’oferien eren anglés, francés, alemany i italià. O no era així?

El valencià no es veia ni per espitllera. Parèntesi: en aquell temps jo estava subscrit a la revista catalana “Oriflama” i veia clarament moltes diferències, sobretot lèxiques; però a trossos i a mossos entenia què llegia. Crec que gent més conscienciada feia per correspondència els “Cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat”. Tinc a la vista el Vocabulari de Francesc Ferrer i Pastor, així com una Gramàtica de la llengua valenciana (Lo Rat Penat), adquirits eixe primer curs, prova evident que tenia algun interés per la llengua, encara que no massa. Ho reconec. Cantava cançons i espirituals negres en català recollits en uns vinils i cançoners que devia comprar en Tres i Quatre o en alguna altra llibreria prop de la universitat vella. Quan el lèxic de les cançons em “cantava molt” l’adaptava a l’àmbit lingüístic del meu territori, sense cap problema: ho feia instintivament.

L’edifici de la Facultat de Filosofia i Lletres que jo conec el curs 1971-72 és completament nou quan arribe; és un edifici funcional, des dels mobles fins a les aules. El trasllat del carrer de la Nau a l’actual avinguda de Blasco Ibáñez, segons em conten, havia tingut lloc el curs 1969-70, i probablement s’havia fet de forma escalonada, de manera que alguns s’hi traslladarien el curs següent. O potser es va fer per especialitats.

Com la resta d’alumnes nouvinguts, jo anava un poc despistat mirant d’ubicar-me i de descobrir on estaven els nous espais: biblioteca, aules, cantina, sala d’actes, seminaris, etc., i d’esbrinar qui era qui entre el professorat, encara que no foren professors meus. Segurament la paraula “tutor” amb l’accepció de “professor responsable d’un grup d’alumnes” encara no havia entrat als diccionaris,si més no en l’àmbit universitari. La política que se seguia pareixia la de “Oriéntese usted mismo”. I això  vaig fer. Jo no formava part del grup selecte que des de menut sap què serà de gran. Jo, si de cas, sabia què no volia ser i on no volia anar a parar. Tan bé com vaig saber, em vaig orientar en aquella selva universitària del Cap i Casal. I a mesura que avançaven els cursos veia una llumeta tènue al final del túnel quant a la meua vocació.

Preferisc no pensar en el temps perdut aquell curs a causa de les vagues i temporades d’inactivitat acadèmica i centrar-me en allò que vaig aprendre dels professors que em van tocar. Malgrat el temps transcorregut, en recorde pràcticament quasi tots els noms, però només faré servir les inicials en el meu relat per tal de preservar la seua identitat. De tota manera, els qui els van conéixer endevinaran de qui es tracta.

En llatí el professor va ser JPD; crec que era deixeble de Miquel Dolç, a qui no vaig conéixer. Tinc uns llibrets rojos de l’editorial Bosch: En defensa de Sexto Roscio de Ameria de Ciceró, Tristia d’Ovidi, Odas selectas d’Horaci i Historias de Tàcit, però no sé exactament quins vam traduir eixe curs o el següent. Traduir és un dir, ja que botàvem d’una pàgina a una altra. Crec que la millor expressió per resumir aquella matèria aquell curs seria: De forment, ni un gra. Com en somnis, recorde que el professor va donar unes nocions de l’indoeuropeu i de les llengües “centum” i “satem” i poc més. Això sí, aquesta matèria tenia un temari ben ampli: ni més ni menys que vora un centenar de temes per als dos cursos; ni que haguérem de presentar-nos a oposicions a finals de segon curs de comuns! Ah, i no s’ho perden açò: fins i tot una bibliografia per a la preparació dels temes en diverses llengües. Quin desficaci, senyor! En l’examen final de juny teníem una traducció i un tema. Per aquell temps els temes també es venien ciclostilats. Eixe negoci estava en mans d’un moro: que ningú crega que la paraula moro té ací una connotació racista i despectiva. Es notava que aquells temes havien estat traduïts del francés o de l’alemany: la lectura i comprensió eren infumables, almenys per a mi; de pena. Cada vegada que els llegia m’entrava una crisi d’angoixa; els vaig deixar per impossibles, i vaig confiar la meua sort en la traducció. Resultat: suspens en juny, i primer suspens en el meu expedient acadèmic. Ni seria el primer ni l’últim. Ja avance, per si de cas algú pensa que estava llançant-me a perdre, que el nombre de matrícules al final de la carrera, excedia el dels suspensos. No era acceptable presentar-me en casa cada juny amb un carro de carabasses. Mon pare feia més hores que un rellotge i jo no podia permetre’m el luxe d’estar tocant-me l’arc triomfal tot el curs. Li ensenyava les paperetes i sempre em deia: “Bo; no està malament del tot. Vorem si el curs que ve t’ix millor”.

En grec vaig tindre a VFG (d’Algemesí), que quan preguntava a algú la traducció del dia el feia pujar a l’estrada i seia al seu costat per a vigilar que ningú no l’apuntara. No desaprofitava l’ocasió per fer-te eixir els colors davant de tots amb alguna ocurrència, apujant i abaixant la veu nasalitzada particular. No era mal professor; no debades era també catedràtic a l’institut Lluís Vives de València. Els temes que entraven no eren tants com en llatí: una vintena, però no tenien l’atractiu suficient per a posar-me a preparar-los un dia qualsevol. Un que recorde era: “Flexión verbal. Voces. Aspecto. Acentuación. Alternancia vocálica. Aumento. Reduplicación. Desinencias”. Eren nocions que ja coneixíem del batxillerat, però seure a sistematitzar tots aquells coneixements que ja tenia en el cap en un tema em feia molta peresa. Encara com que no apareixien temes excitants com “las semivocales yod y waw” o “las laringales indoeuropeas y su reflejo en griego”. Era el que hi havia: si volies ho agafaves i, si no, per a setembre. En la meua opinió, qui feia eixos temaris desconeixia la realitat dels estudiants, però érem a la universitat i calia apujar el llistó de l’exigència i dels coneixements. Per a l’ensenyament pràctic féiem servir fragments en prosa de la Primera antología griega de Galiano i Adrados (Editorial Gredos). La bibliografia era multilingüe: quina mania que coneguérem llengües per ciència infusa!

En llengua espanyola el meu professor va ser SH. Era un home molt seriós, alt, amb ulleres fumades de marró. Amb ell vaig aprendre a analitzar les oracions mitjançant una sèrie de rectangles on introduíem les parts de l’oració analitzada, i a sota la seua funció. Crec que el catedràtic d’eixe departament es va morir aquell curs o el següent. A vegades pense que és lamentable els pocs records que ens queden de determinades persones i la poca rellevància que tenen. En fi. D’ell, recorde de veure’l molt sovint amb una professora tresullada; quan no a la cantina, al departament. Ja veus!

El Departament d’Història Antiga estava dirigit pel catedràtic JSA. El primer dia va fer l’aparició estel·lar en processó rodejat de tots els membres del departament, com si hagueren de celebrar una missa històrica. Llavors era el degà de la facultat i crec que volia que ens n’assabentàrem. L’endemà de la presentació, el programa d’història universal antiga i mitjana quedava en mans d’un ajudant seu i ja no el tornaves a veure. L’assignatura tenia uns apunts del catedràtic i un parell de manuals per a poder ampliar els temes, només faltaria.

En la meua ignorància, jo pensava que tots els catedràtics d’universitat eren fatxes —això sí, uns més que altres— o antics falangistes recol·locats segons les necessitats del servei. Ho dic perquè en aquells moments hi havia molts catedràtics represaliats i expulsats de la universitat per activitats antifranquistes. O era que a mi m’havien tocat els més carques de la Facultat!

Cinquanta anys després de tot allò pense que si els temaris de les assignatures d’aquell primer curs s’hagueren explicat mitjanament bé, a hores d’ara encara no els hauríem acabat. Que poc realistes eren aquells professors universitaris! Continuaré amb més professors d’aquell curs i més assumptes col·laterals.

The post Primer curs d’estudis comuns (1) appeared first on VilaWeb.