Aquell curs, i també els següents, el primer quadrimestre acabava, encara que no s’ho creguen, el 8 de desembre, dia de la Immaculada: els alumnes deixaven d’anar a classe, començaven les vacances de Nadal i també de preparació d’exàmens que es feien a finals de gener.

Els mesos anteriors havia descobert els misteris de les assemblees estudiantils, les vagues, les manifestacions i també alguna cercavila dels guerrillers de Crist Rei, aquella inoblidable tuna ultra que amenitzava les manifestacions antifranquistes i apareixia de sobte amb tota la seua parafernàlia de cadenes, porres i punys metàl·lics repartint vara a tort i a dret.

Quan òbric algun llibre o manual d’eixos anys m’apareixen quartilles o octavetes reivindicatives de color groc o rosa. No em resultaria gens difícil de descriure la situació que es vivia a partir d’eixes relíquies literàries. A tall d’exemple servisca una quartilla que m’apareix entre les pàgines de la Primera antología griega, reproduïda en una bàsica multicopista “vietnamita”:

1º de mayo “Viva la clase obrera”

En la lucha llevada a cabo por todo el estudiantado valenciano y de toda España, en contra de la Ley General de Educación [de 1970], se ha puesto de manifiesto en todas sus acciones combativas su repulsa contra la oligarquía y los imperialistas yanquis que nos oprimen, pretendiendo, con esta ley, perpetuar aún más su dominio económico, político y militar.
Para la maniobra continuista de la oligarquía fascista de perpetuarse en el poder, han elegido, con el beneplácito de los yanquis a la podrida monarquía en la persona del pelele J. Carlos, como la más idónea, ya que ésta representa la misma dictadura pero si Franco. […]

Nuestra lucha por la República Popular y Federativa está intimamente unida a la lucha de todo el pueblo y a las crecientes y combativas luchas del proletariado. Por ello la Unión Democrática de Estudiantes, como organización del estudiantado revolucionario, se unió con la clase obrera y con los demás sectores del pueblo en el Frente Revolucionario y Patriota (FRAP), como único medio de canalizar y unir todas las fuerzas para derrocar a la dictadura asesina.
Por ello, ante el próximo 1º de Mayo, día de lucha de todo el proletariado, […].

Aquests pamflets perdien tots el sentit i força quan te’ls trobaves dia sí i dia també, i a la lectura de la tercera línia de qualsevol d’ells t’entrava ois o et posaves a badallar. Jo me’ls llegia en el trenet de tornada a Burjassot a l’hora de dinar i sempre em quedava adormit.

Jo anava amb molta cura amb tota aquella lluita clandestina, ja que sabia molt bé que si m’agafaven despistat en una assemblea o en una manifestació la primera cosa que farien era enviar-me a files en el primer reemplaç de l’any següent. I, de veres, no tenia gens d’interés d’anar-me’n a la mili tan prompte.

Bé, continuem amb el professorat. El programa d’Història Universal Moderna i Contemporània estava en mans del catedràtic EGR, encara que a mi em feia classe la  professora AA, de qui tan sols recorde nom i cognom: res més, ni la cara. Mire el programa de 52 temes i em pose a tremolar de les coses que hauria de saber i de les que no en sé absolutament res.

El catedràtic d’Història de l’Art era el Dr. FMGOdT, amb un programa de 47 temes teòrics. L’assignatura també tenia pràctiques: visites a centres artístics, al museu de prehistòria, a Sagunt, a les col·leccions arqueològiques de l’ajuntament, al museu provincial, al sepulcre paleocristià del museu provincial, a edificacions medievals de la ciutat, a la catedral, a altres museus locals i no sé quantes projeccions de diapositives. Si volen que els siga sincer, no recorde haver visitat amb eixe professor cap museu. I si n’haguérem visitat la meitat, no hauríem fet classes teòriques. A més a més, una amiga em recorda la crua realitat d’aquell curs: “Del 17 de gener fins al 2 de juny de 1972 la facultat estigué tancada”. Buf! Creia que el temps d’inactivitat acadèmica no havia sigut tan llarg. En fi.

I no sols la facultat, sinó també la biblioteca i els departaments. Ja em diran vostés el trellat que vam traure d’aquell primer curs d’estudis comuns. No recorde que hi haguera exàmens parcials ni que el final fóra “doble, oral y escrito y de carácter práctico, ante proyecciones”. Ara que ho pense amb calma, no és d’estranyar que molta gent se n’anara a altres parts de l’estat a continuar els estudis universitaris. Sí que recorde que en vista de l’èxit d’eixe primer any, el curs següent em vaig buscar una faena i em vaig matricular de vesprada, en un horari menys conflictiu: de 18.00 a 21.00.

El professor de Fonaments de Filosofia era el Dr. MGG amb un programa de 40 temes barrejats de lògica, psicologia, filosofia de la ciència, teoria del coneixement, metafísica, filosofia pràctica, etc. Miraves el programa i et rascaves el cap: com podríem donar totes aquelles lliçons? No sé com ho vam fer, i segurament vostés
tampoc. El Dr. G era un home molt competent, això no ho posava ningú
en dubte: massa bo per al tropoll de nouvinguts que s’amuntonaven en l’aula 111. Recorde alguns llibres llegits en eixa assignatura: La filosofía en el mundo de hoy, de J. Ferrater Mora; Lenguaje, verdad y lógica, d’Ayer i, per últim, Lógica Matemática
Elemental de Benson Mates. Aquest últim estava molt de moda aquells anys i igual el veies en mans dels alumnes de la Facultat de Filosofia com sota els braços dels d’Econòmiques. Per cert, gràcies a un parell d’alumnes d’econòmiques que s’hostejaven en la mateixa residència que jo, i que em van tirar una maneta en l’assignatura que duia “matemàtica” en el títol, la vaig aprovar. Sort que
només era “elemental”.

Les altres dues assignatures que hi vaig cursar en primer de comuns van ser dos idiomes: anglés i francés. En la primera no vaig tindre cap problema, però en la segona es va repetir la mateixa història que en primer i me la van suspendre: sempre he tingut molts problemes amb les nasalitzacions franceses, i no diguem amb les guturals: el gallet se m’enredrava cada vegada que articulava eixos sons; a més, eixe Cap d’Any a França vaig esbrinar que m’entenien en anglés. Pel que fa als professors d’eixes matèries, en anglés vaig tenir un primer contacte amb MACT, que encara no era doctor. Tinc la imatge clara de la professora de francés, però no en recorde el nom. No vaig anar molt a les seues classes vespertines, ho reconec: no voldrien vostés que anara a classe de francés des de Burjassot! I el que són les coses: eixe curs em vaig matricular d’alemany en l’Institut Alemany de València: això sí, amb un
curs en vaig tindre prou!

Quant a la valoració general del professorat, què volen que els diga? Els professors, per a les especialitats, devien ser molt bons, però desaprofitats entre aquella heterogènia turba d’estudiants, la majoria dels quals encara no sabia ben bé què volia.

A veure si açò queda clar: el professorat devia ser molt bo, però al meu entendre
els estudiants de primer no teníem prou nivell de coneixements per a apreciar el seu currículum ni la seua categoria professional. És curiós que, quan després de tants anys contrastes la teua opinió amb la d’altres companys, el pensar general sobre molts d’aquells professors sol coincidir, així que alguna cosa hi deu haver de cert.

En aquella època de repressió, de por i de mossegar-se la llengua, era
impensable que arribaria un dia en què els alumnes també avaluarien la
gestió i el treball dels professors.

The post Primer curs d’estudis comuns (2) appeared first on VilaWeb.