El temps litúrgic de Quaresma ens porta durant quaranta dies a caminar (com el poble d’Israel al desert) fins a arribar al goig de la Pasqua. Són quaranta dies en els quals l’Església es deixa renovar gràcies a la Paraula de Déu, que va guiant la comunitat cristiana a esperar la santa Pasqua, com ens diu Sant Benet al capítol 49 de la Regla. Però aquest any, aquesta Quaresma es veu acompanyada per una quarantena real, no simbòlica. En aquesta Quaresma, per la quarantena per la Covid-19, tots estem convidats a viure en una estabilitat, ja que si estem confinats a casa i evitem les eixides innecessàries, no propagarem més aquesta infecció.

Sant Benet, en la seua Regla per als monjos, ens parla diverses vegades sobre la importància de l’estabilitat monàstica, ja que el pare d’Occident vol que els monjos visquen al monestir, que ell anomena ‘escola del servei diví’ (Pròleg, 45). Sant Benet desitja tant que el monjo visca en l’estabilitat del cenobi, que al final del pròleg anima el monjo a perseverar en la seua vocació ‘en el monestir fins a la mort’ (Pròleg, 50).

Sant Benet comença la Regla parlant de les diferents menes de monjos per a centrar-se en els cenobites que ‘viuen en un monestir’ (RB 1:2), en contraposició als giròvags ‘sempre anant d’un lloc a un altre, mai estables’ (RB 1:11), que el patriarca d’occident detesta, precisament per la seua falta d’estabilitat. Per això Sant Benet insisteix de nou en aquest aspecte, quan al capítol 4 estableix quin ha de ser l’hàbitat natural dels monjos: ‘El taller on hem de practicar amb diligència aquestes coses, és el clos del monestir i l’estabilitat de la comunitat’ (RB 4:77).

No és que Sant Benet pense en el monestir com una presó de la qual no pot eixir ningú, ni de bon tros. Ell sap que de vegades cal que el monjo puga eixir del monestir, com està previst en el capítol 50, que tracta precisament sobre ‘els germans que treballen lluny de l’oratori o que estan de viatge’. Per això la Regla ja té previstes diverses opcions per als monjos ‘que ixen de viatge’ (RB 55:13). I per això mateix, Sant Benet dedica el capítol 57 als ‘germans que ixen de viatge’. I en el capítol 58, sobre la manera d’admetre en el monestir els que volen ser monjos, Sant Benet demana als candidats (per dues vegades) que prometen ‘perseverar en l’estabilitat’ (RB 58:9) i que el monjo ‘prometa la seua estabilitat’ (RB 58:17).

El que Sant Benet té al pensament és un monestir que siga una família on s’arribe a viure en comú. Per això al capítol 66, la Regla estableix l’ideal de com ha de ser el cenobi: ‘Si és possible, ha de construir-se el monestir de manera que tinga tot el necessari, és a dir, aigua, molí, hort, i que els diversos treballs es facen dins del monestir’, amb l’objectiu que ‘els monjos no tinguen necessitat de rondar per fora, perquè això no convé de cap manera a les seues ànimes’ (RB 66:6). Sant Benet pretén que els monjos convisquen en un mateix espai perquè estiguen arrelats al cenobi i no que vagen d’un lloc a un altre com els giròvags. Per tot això, aquesta quarantena no està alterant excessivament la vida dels monestirs, tot i que prenem les mesures de prevenció per a evitar el contagi. Així, ens alcem a la mateixa hora de sempre i les campanes continuen congregant-nos a la pregària i a l’eucaristia. També continuem treballant, agranant el claustre i netejant les altres dependències del monestir i compartint fraternalment els àpats al refetor, amb la lectura, tot i que sense hostes.

Fa uns dies, el P. Guillermo Arboleda, abat president de la Congregació Sublacense-Cassinesa, dirigí als monjos una carta amb motiu de la festa de la mort de Sant Benet, el 21 de març passat. L’abat Guillermo ens convidava a aprofitar l’amenaça de la Covid-19, per a ser ‘més solidaris amb els germans i germanes que viuen com a estat permanent, l’amenaça a les seues vides’. L’experiència a Roma de l’abat Guillermo és semblant a la que vivim tots nosaltres: ‘La clausura que la situació d’emergències ens imposa, almenys ací a Itàlia, és una experiència especial que va generant ecos molt valuosos’. L’abat Guillermo subratllava en aquests dies difícils, un fet transcendent, encara que a vegades passe desapercebut: ‘El més interessant és què pot estar succeint a l’interior de cada casa, en cada família’. Com encertadament destacava l’abat Guillermo, ‘és a partir d’aquesta experiència de confinament, que ja es comparteixen reflexions molt riques, que parlen, sobretot, del redescobriment del goig d’estar junts a casa, de tornar a compartir la taula, reunits a la mateixa hora’.

En aquest temps que vivim, de dispersió i individualisme, amb ressentiments, odis i divisions al si de les famílies, on la lluita pel poder està a l’ordre del dia, fins al punt que arribem a justificar mitjans immorals per tal d’arribar a allò que desitgem, aquest temps de quarantena ens ha d’ajudar a veure els altres d’una altra manera. En primer lloc hem de ser conscients de la nostra fragilitat, ja que un simple virus és capaç d’alterar, i molt, tant el ritme de vida de la societat com de paralitzar el món. Quan hem cregut que l’home és el centre de l’univers, un virus desestabilitza la nostra vida, l’economia i la sanitat. Per això, des de la humilitat, hem d’evitar desqualificacions d’uns a altres, sense assenyalar amb el dit acusador els germans i sobretot hem d’evitar rebutjar l’altre i destruir la seua dignitat. Durant aquest temps de quarantena, hem d’aprendre a renunciar a les rutines de les presses i del mal geni. Hem de renunciar a les cares de pomes agres que tenim, hem d’enderrocar murs de prejudicis i de desconfiances, per a obrir camins de diàleg. Hem de redescobrir el valor de la confiança i també del silenci i de la pregària.

En aquesta carta, l’abat Guillermo ens convidava a veure amb una mirada nova, el ‘veí que tant de temps ha estat indiferent’ i també a viure ‘la gratuïtat com a actitud que qualifica l’encontre amb els altres, sense tics mesquins ni interessos egoistes’.

Les persones que estan confinades en aquesta quarantena han de descobrir l’alegria de restar juntes, ajudant-se mútuament, fent-se càrrec dels més fràgils i vulnerables. També les comunitats cristianes han de redescobrir la fraternitat en aquests moments crucials, una fraternitat que enforteix la nostra fe, ara que molts cristians no poden celebrar l’Eucaristia a les seues parròquies. I com no, els monestirs de monjos i de monges hem de veure aquest temps de quarantena, com una oportunitat per a viure amb generositat la nostra vocació. L’abat Guillermo ens desitjava una cosa molt important per a aquesta quarantena i per a quan s’acabe: ‘Tant de bo ens ajude també a consolidar la nostra estabilitat en la comunitat, és a dir, a redescobrir, agraïts, el goig de restar junts’ (i units, vull afegir jo), per a així ‘valorar com un do preciós del Pare, la comunitat a la qual ens ha unit el Senyor per la nostra professió monàstica’. Així podrem viure ‘amb veritable entusiasme els moments d’encontre comunitari, en els quals es manifesta i consolida la comunió fraterna, que és obra de l’Esperit que ens ha congregat’. Per això la quarantena, la Quaresma i l’estabilitat, com ens demana l’abat Guillermo, ha de fer que els monjos redescobrim ‘la comunitat com a regal del Senyor’, com ‘el reencontre amb cada un dels germans, amb la seua singularitat irrepetible’, per a fer possible ‘la cura respectuosa i amorosa de cada un d’ells’.

Aquesta quarantena ens ha d’ajudar a viure d’una altra manera quan s’acabe el confinament d’ara. Si hem estat capaços de romandre junts en els àpats o en l’oci, per què no deixem de costat l’individualisme, que arriba al límit de dinar o de sopar sols? No podríem reunir-nos (sempre que puguem) per a compartir els àpats i amb la televisió apagada? Si hem passat junts les sobretaules durant aquestes setmanes, per què ens dispersem i ens aïllem cadascú a la seua habitació?

Aquests dies han disminuït molt els accidents de circulació les matinades dels dissabtes i diumenges, ja que les sales de festes i les discoteques estaven tancades. No hauríem de disminuir ‘la marxa’ dels caps de setmana, quan fem de les nits, un huracà trepidant?

També aquests dies de quarantena s’ha ‘disparat’ el voluntariat, per a ajudar ancians que viuen sols i que no poden eixir de casa, comprant-los aliments o medicaments, baixant-los les bosses del fem o telefonant-los per tal que se senten acompanyats. També per internet s’han impulsat projectes per a ajudar els xiquets que no tenen escola. Per altra part, aquests dies la contaminació ha baixat molt, ja que els desplaçaments també s’han reduït. I per això mateix el planeta ‘respira’ millor aquests dies que no fa uns mesos. No podríem racionalitzar els desplaçaments? Cal pujar a un avió cada dos per tres, per a fer un viatge de plaer? No s’estan celebrant aquests dies reunions per via telemàtica? No seria necessari que quan s’acabe el confinament, continuara la generositat que estem vivint ara?

El sacrifici i l’enorme sol·licitud i professionalitat (i per això mateix el seu gran exemple) de metges, infermers, farmacèutics, conductors d’autobusos i de trens, taxistes, agricultors, personal de la neteja de carrers i places i hospitals o botiguers, periodistes, religioses i capellans que estan al peu de canó, ens hauria d’ajudar a viure amb generositat i sol·licitud envers els més fràgils, desvalguts i vulnerables de la nostra societat.

Certament que els jóvens, els matrimonis, els xiquets, no poden viure l’estabilitat com la vivim els monjos. Però tots hauríem d’aprendre la lliçó que ens ensenya aquesta quarantena: generositat amb els membres més vulnerables de les famílies i amb el planeta, austeritat i frugalitat en els àpats i en l’oci, empatia amb els qui més sofreixen, saber compartir el temps amb els que estan sols, col·laboració en les tasques de la llar (per què sempre són les dones les qui carreguen amb tot el treball?) i disponibilitat per ajudar en el que faça falta.

Fa uns dies, unes monges contemplatives deien: ‘Es pot viure sense eixir al carrer’. No tots poden viure sense eixir al carrer, però sí que tots podem canviar els hàbits perniciosos de la nostra vida, fent-la més saludable, més sostenible, més amable, més solidària i més generosa. Els primers beneficiats seríem nosaltres mateixos.

Després d’aquesta quarantena no podem continuar vivint com si no haguera passat res, trepitjant-nos els uns als altres i destruint el planeta. Encara som a temps per a canviar els nostres hàbits de vida i per a conservar el món que el Senyor ens ha donat. No per a aprofitar-nos-en, destruint-lo, sinó per a conviure-hi. Després d’aquesta Quaresma i d’aquesta quarantena, no podem continuar vivint igual que abans de febrer del 2020, com si no haguera passat res. Hem d’aprendre de tot el que ens ha passat i de tot el que hem viscut i patit, per a poder ser artesans de bondat, de bellesa i de sostenibilitat.

L’abat general del Cister, el P. Mauro-Giuseppe Lepori, amb motiu d’aquesta epidèmia ens diu: ‘Déu entra en les nostres proves, les sofreix amb nosaltres i per nosaltres fins a la mort a la creu’. Per això l’abat Lepori ens recorda que ‘el veritable perill sobre la vida, no és l’amenaça de mort, sinó la possibilitat de viure sense sentit, de viure sense tendir cap a una plenitud major que la vida i una salvació major que la salut’.

Durant aquests dies moltes famílies han perdut els seus éssers estimats (la majoria ancians) per la Covid-19. Per això aquesta quarantena ens ha de fer més sensibles amb les persones grans, que moltes vegades viuen soles i a les que només valorem quan ja no les tenim amb nosaltres.

Vull acabar reconeixent que estabilitat i vida monàstica no vol dir aïllament, sinó comunió i fraternitat. Per això mateix la Quaresma i la quarantena (forçosa o voluntària) han de ser també comunió i fraternitat de tothom i entre tothom, per a canviar el nostre estil de vida i així viure d’una manera més harmònica, més saludable i més fraterna.

The post Quaresma, quarantena i estabilitat appeared first on VilaWeb.