Sant Benet ens demana que anem amb compte per no caure en el desig innat de posseir, d’acumular i de guanyar més i més (i no d’una manera honesta), ja que ací es troba l’arrel de l’avarícia i de la cobdícia. És tan important aquest punt, que Sant Benet insisteix així en aquest capítol: ‘Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar miren de no atrevir-se a fer cap frau’ (RB 57:4). I també en el mateix capítol Sant Benet ens mana ‘Que en els  preus no s’infiltre el mal de l’avarícia’ (RB 57:7). I perquè els monjos visquem amb honradesa, sense caure en el vici dels diners, al capítol 4 de la Regla Sant Benet ens dóna uns ‘instruments de les bones obres’, i ens mana ‘no furtar’ (RB 4,5) perquè la base de l’avarícia es troba en el furt, en la capacitat de robar.

Sant Benet, que coneixia l’interior dels hòmens, sabia que al nostre cor tots tenim aquell desig desordenat que ens porta a voler tindre més que els altres. I no precisament per camins basats en l’honestedat, el treball i la rectitud, sinó tot al contrari: per mitjans fraudulents, amb trampes i amb mentides. No és això el que passa des de ja fa molt de temps en alguns polítics i hòmens de negocis? En dels últims casos (coneguts) ha estat el del rei emèrit espanyol, per aquell instint malsà d’acaparar i de posseir d’una manera desordenada i per mitjans deshonestos. I és que quan el cor està buit de sentiments, l’home l’ompli del desig de la riquesa. Ja ho diu també la Primera Carta de Sant Joan, quan condemna ‘l’ostentació de la riquesa’ (1 Jo 2:16), com també el Salm 9, quan condemna l’impiu que ‘es glorieja de les seues ambicions’, el qui viu ‘àvid de diners’, qui actua ‘ple de malediccions, d’enganys’, i el qui dissimula ‘conjurs i maleficis’ (Ps 9:3,7). La Paraula de Déu també denuncia ‘els amics de males arts’, així com ‘els mentiders’, ‘l’home fals’, aquells que tenen uns llavis on ‘no hi ha sinceritat’, els qui ‘guarden al cor la intriga’, pel fet que ‘sota la seua llengua falaguera hi ha un sepulcre obert’ (Ps 5).

El jesuïta Anthony de Mello, en el seu preciós llibre La pregària de la granota 2, conta que un avar va enterrar el seu or al peu d’un arbre al seu jardí. Cada setmana el desenterrava i el contemplava durant hores. Però un bon dia arribà un lladre, desenterrà l’or i se l’endugué. Quan l’avar anà a contemplar el tresor, tot el que trobà fou un forat buit. L’home començà a cridar de dolor, i tant i tant cridava, que els veïns anaren corrent a preguntar-li què li passava. I quan els ho va explicar, un d’ells li va preguntar: ‘Feies servir l’or per a alguna cosa?’. ‘No’, respongué l’avar, ‘només me’l mirava cada setmana’. El veí li contestà: ‘Bé. Pel mateix preu pots continuar venint cada setmana i contemplar el forat’. I Anthony de Mello conclou: ‘Quan un milionari mor i la gent pregunta: “Quant deu haver deixat?”, la resposta, naturalment, és: “Tot”’. Encara que la resposta també pot ser: ‘No ha deixat res. Li ha estat llevat’. Com diu també Anthony de Mello, ‘Quan el pardal fa el niu al bosc no ocupa més que una branca. Quan el cérvol sacia la set en el riu, no beu més que el que li cap a la panxa. Només nosaltres acumulem coses i més coses perquè tenim el cor buit’.

Davant la pobresa de tantes famílies, no és un insult i una immoralitat el saqueig que el rei emèrit espanyol ha fet, amb l’únic desig d’enriquir-se il·lícitament?

The post ‘Que miren de no atrevir-se a fer cap frau’ appeared first on VilaWeb.