Aquesta paradoxa és més pròpia de règims feudals que no d’una democràcia parlamentària, ja que els privilegis escandalosos d’aquests funcionaris no els tenen, ni de lluny, la majoria dels ciutadans, que amb penes i dificultats han d’arribar a final de mes.

El cas, del tot immoral, em recorda l’anècdota d’un home que va anar a una finestreta de l’administració. La trobà tancada i preguntà a l’uixer: “Que aquesta vesprada no treballen?”. L’uixer contesta: “No; aquesta vesprada no vénen; quan no treballen és al matí”. I també una anècdota del papa Joan XXIII, quan un dia li preguntaren: “Sant Pare, quanta gent treballa al Vaticà”. I el papa Roncalli, amb bon humor, respongué: “Més o menys, la meitat”.

Quan hi ha tantes i tantes famílies que no poden arribar a final de mes i que fins i tot necessiten anar a Càritas i als bancs d’aliments per poder donar menjar als fills, resulta escandalós que, durant tants anys, aquests funcionaris hagen cobrat un sou (no gaire modest) sense xafar el lloc de faena. Però també resulta del tot immoral l’actitud dels polítics que han mirat cap a una altra banda, permetent aquest abús. Sort dels periodistes del diari Ara, que han posat al descobert aquesta indecència.

Sant Pau, a la Carta als Tessalonicencs, denunciava l’actitud d’aquells que vivien desvagats, i els demanava que feren com ell, que amb penes i fatigues treballava “nit i dia, per a no ser una càrrega a cap de vosaltres” (2Te 3:8). Per això l’apòstol dels gentils demanava als desvagats “que treballen per a poder menjar el pa que ells mateixos s’hauran guanyat” (2Te 3:12).

Quan el 2010 David Fernández (que anys més tard fou diputat al Parlament de Catalunya) assistí a una reunió al Palau de la Generalitat, es trobà amb els seus interlocutors i amb una taula ben parada de café i pastes. Li’n van oferir i va respondre que no en volia. Li van dir si volia alguna altra cosa i respongué que tampoc. Aleshores, li van demanar si feia dieta.  Fernàndez digué: “No és qüestió de dieta, és qüestió de principis i no estic acostumat a menjar a costa de l’erari públic”.

El cas de la llicència per edat d’aquests privilegiats, com ha escrit l’amic Vicent Partal, mostra “l’allunyament entre la classe política i el carrer i la despreocupació amb què s’agafen el seu tren de vida”. I és que aquestes persones “no tenen gens de consciència sobre fins a quin punt són privilegiats”.

Per això, com deia Sant Pau, “qui no vulga treballar, que no menge”.

Aquest cas s’ha repetit a la Sindicatura de Comptes, que “també prejubilà amb el 100% del sou”.

Per altra part, tan greu han estat aquests sous com els nou mesos de traves que el Parlament ha posat a la periodista Núria Orriols per a aconseguir la informació que havia demanat davant la seua insistència i perseverança, amb retards. I és que no és cap broma que el Parlament haja pagat durant anys i anys, 1,7 milions d’euros anuals a funcionaris que ja no hi fan faena, amb dos ex-secretaris generals acollits a aquest règim, que han cobrat més de 10.000 euros al mes per no posar els peus al Parlament.

Finalment, crec que seria hora de revisar (i corregir) els sous escandalosos de diputats, senadors, batles, ministres, presidents de comunitats autònomes o l’assignació que rep el rei d’Espanya i la família reial. Crec del tot immoral que el president del govern d’Espanya cobre (després d’apujar-se el sou d’un 2%) 7211,84 euros cada mes. I que les tres vice-presidentes del govern espanyol (i ministres) Nadia Calviño, Teresa Ribera i Yolanda Díaz, cobren cada mes, 6778 euros, que és un milió (al mes) de les antigues pessetes. O que el president de la Generalitat de Catalunya tinga un sou anual de 130.250 euros. I el president del País Valencià en tinga un de 83.648 euros. I que els diputats al Parlament de Catalunya cobren cada mes 2.921,82 euros (a part dels complements que els pertoque per ser portaveus o presidents de comissió). I que els diputats al Congrés tinguen un sou base de 3.050,62 euros al mes.

Davant aquestes xifres astronòmiques que no tenen, ni de lluny, els mestres, infermers, fusters, llauradors, paletes, periodistes, botiguers i forners, encara ens estranyem de la desafecció que molts ciutadans tenen pels polítics?

Els beneficiaris d’aquesta jubilació daurada haurien de recordar el salm 48: “No et preocupes si un home que es fa ric converteix  sa casa en un palau; quan es muira no se l’endurà; no el seguiran les seues riqueses”.

Els polítics (de tots els partits) ja tarden a demanar perdó per haver mirat cap a un altre costat, permetent aquests sous indecents, mentre milers de famílies malviuen amb un salari que no els permet d’arribar a final de mes.

The post “Qui no vulga treballar, que no menge” appeared first on VilaWeb.