-Mira -li dic a Loles- posa’m, ja que estàs, uns ràvens. Ella es gira, n’agafa una garba i la diposita sobre el taulell al costat de la resta de la compra, circumstancialment, asèptica.

-I t’agraden els ràvens? -em pregunta- a mi no em fan perquè de vegades els trobe massa picants.

-Doncs, a mi molt -li dic-; a mon tio Lluís, què en glòria estiga, era el que més li agradava sembrar. I, aleshores, com si acabara de fer un descobriment, m’adone que he pensat i pronunciat per primera vegada en la vida aquell desig que evoca la pau de les ànimes. I per un instant, sóc conscient dels anys que fa que no veig mon tio.

La família tenia un retall de terra, un tros menut com un pedaç de roba, a la vora del barranc on el besavi Francisquet va treballar tota la vida en el seu forn de calç. Aquell quartó de terra que estava a deu minuts del poble, passant per on encara viuen les oliveres mil·lenàries, el coneixíem com el Fornet. Allí, anys després, l’avi Lluís sembrava l’hortalissa per a casa traçant uns cavallons rectes com una pauta de cal·ligrafia, acompanyant la difícil geometria de la terra. També havien construït una caseta amb quatre parets on tenien les gallines i els conills que, inexplicablement per a un xiquet, els agradava de rosegar la corfa de la brosta fins a deixar la fusta pelada i fina com l’ivori.

En un cantó del bancal creixien les eviternes penques amb una força forassenyada, quasi tocant la fila dels rosers que vivien al costat. Aquests feien unes flors tan delicades que semblaven malaltisses, anèmiques, com tocades per una nostàlgia crònica que no curava cap adob. Potser se sentien com senyoretes afrontades, com pàl·lides aristòcrates que havien de conviure amb una plebs formada per solcs de naps, d’enciams, de floricols i de tomaqueres per molt educades que cresqueren guiades per les canyes més rectes que he vist mai.

Quan l’avi Lluís es va fer tan vell que tan sols podia llaurar amb la mirada, mon tio era qui sembrava el favar, els pebres i les albergínies. Era un home fort, de pell ruda, amb uns canells tan gruixuts com els cimals dels tarongers entre els quals sempre havia viscut. Havia heretat la precisió en les tasques agrícoles fins al punt d’albirar una sublimitat quasi acadèmica. Era el cas de mantenir el pendent exacte perquè l’aigua banyara per igual tots els terrossos sense quedar-se mai embassada, o la distància mil·limètrica amb què separava els clots on sembrava les bledes o les cols. Tenia un sentit de la practicitat que em meravellava perquè anava més enllà de la pura utilitat. Hi havia certa recreació tècnica, artística, en allò que feia. Era capaç de dibuixar en l’aire el tancat idoni per a guardar el tractor i el remolc i construir-lo igual de perfecte com l’havia imaginat, o aixecar les parets d’una quadra amb el pessebre i l’apartat per al farratge de l’animal com si primer hagués traçat els plànols en un paper com un arquitecte.

Malgrat la corpulència, ma mare sempre deia que el seu germà ‘no era ningú’. Els homes que duia a treballar li tenien un respecte ferreny que no els impedia demanar-li sovint diners bestrets per qualsevulla necessitat, real o fictícia, i que ell mai interpretava com que volien aprofitar-se de la seua compassió. El seu parlar fort, el mal geni habitual era la defensa que emprava una persona poruga i piadosa que havia de conviure diàriament entre la tibantor d’amos i treballadors.

Què en glòria estiga. La frase se m’ha quedat surant en el pensament, ja sense malhumor, és cert. Recorde que el dia que el vaig veure morir-se, massa prompte, a l’hospital, després de dies d’agonitzar havia deixat de delirar i va entrar en la calma reposada d’aquell que es prepara per a emprendre un llarg camí. En un instant, alguna cosa en ell se’n va anar i va abandonar el seu cos que va quedar com la pell d’una taronja que començà de seguida a marcir-se.

A mon tio Lluís li agradava de sembrar sempre ràvens quan venia la temporada. Després, quan les grosses arrels començaven a trencar la terra mostrant la turgència, les collia i sempre li’n duia a ma mare. Jo trobava que tenien el gust de la terra vella cavutxada amb llegó, de l’aigua fresca de la basseta, de la picantor del sol. Per això m’agraden els ràvens.

The post Ràvens appeared first on VilaWeb.