Ja la Constitució Gaudium et spes, del Concili Vaticà II, ens avisava dels problemes que tindria la humanitat si continuava alterant la jerarquia de valors. Aquest text sobre l’Església en el món contemporani, aprovat pels bisbes el 7 de desembre de 1965, un dia abans que es clausurara el Vaticà II, demanava al món que buscara una harmonia amb la creació, per a evitar el que ara estem vivint. Als números 37 i 38 d’aquesta Constitució Pastoral, els bisbes de tot el món ens recordaven que ‘el progrés humà, que és un gran bé per a l’home, porta en si mateix una gran temptació’. I és que quan s’altera o es pertorba la jerarquia de valors, ‘cada un dels hòmens i grups, només tenen en compte els interessos propis, no els dels altres’. I com ens recorda aquest text, ‘això fa que el món no siga ja l’espai d’una autèntica fraternitat’. Encara més, Gaudium et spes remarcava un fet preocupant: ‘el poder creixent de la humanitat ja amenaça de destruir el mateix gènere humà’, cosa que, com preveien els bisbes, significaria un gran desastre, tant per a nosaltres com per al planeta.

Aquest text ens donava unes pautes raonables per a ‘superar aquesta calamitat tan deplorable’. Com ens demanaven els bisbes, ‘la resposta cristiana’ que en aquell moment ens donava l’Església davant aquest problema era ‘purificar i perfeccionar per la creu i la resurrecció de Jesús, totes les activitats humanes, les quals, a causa de la supèrbia i de l’egoisme, es veuen cada dia en perill’.

Gaudium et spes també ens posa al davant la importància d’un fet cabdal com a cristians. I és que ‘l’home, redimit pel Crist, i fet una nova criatura de l’Esperit Sant, pot estimar les coses creades per Déu i ha de fer-ho’. Per això, cadascun de nosaltres ha de ser conscient que ‘de Déu les rep i com a procedents de la mà de Déu les mira i les respecta’. Ací hi ha l’error que hem comès anys i més anys. I és que no hem sabut (o no hem volgut) respectar com cal els dons que rebem de Déu. Gaudium et spes ens diu que ‘donant-ne gràcies al Benefactor [cosa que tampoc hem fet], usant i fruint de les criatures en la pobresa i en la llibertat d’esperit’, cada ésser humà ‘és introduït en la veritable possessió del món’. Per tant, com ens deien els bisbes en aquest text, es tracta d’usar les coses, però no d’abusar-ne. O encara pitjor, destruir-les.

Aquest text aprovat pel concili, també ens recorda que ‘la llei fonamental de la perfecció humana, i per tant, de la transformació del món, és el manament nou de l’amor’. Per això, com ens demanaven els bisbes, ‘el camí de l’amor és obert per a l’home’ i per tant ‘l’esforç per a instaurar la fraternitat universal, no és cap utopia’. Finalment, aquest text ens encoratja a recuperar ‘els desigs generosos’ que tots tenim, per a enfortir i ‘humanitzar la mateixa vida’.

Aquest text de fa 55 anys ja ens alertava del desastre que ens podria vindre (i que ja tenim entre nosaltres) si capgiràvem la jerarquia de valors. I és que en compte d’afavorir la fraternitat i la solidaritat entre els hòmens, la cura de la creació, la cooperació entre els pobles i la sol·licitud pels més desafavorits, ens hem deixat portar per l’egoisme, l’afany de diners, l’individualisme, la sobreexplotació dels recursos naturals i el maltractament del planeta. I a causa de tot això, ara ens trobem com ens trobem, ja que no hem sabut (o no hem volgut) viure en harmonia amb la natura i amb els altres éssers humans. Hem preferit sobreexplotar els dons que hem rebut de Déu, acaparant-los per a nosaltres mateixos i deixant al marge els més pobres de la societat. Per això ara ens convé recordar les paraules del papa Francesc, quan el divendres 27 de març, en la plaça del Vaticà totalment buida ens recordà que ‘estem en la mateixa barca’, i per això ‘ningú no se salva sol’.

Després de superar aquesta pandèmia que patim ara, hem d’aprendre a viure d’una altra manera, tal com ens demanava la Constitució Gaudium et spes, no mirant només (i obsessivament) els interessos propis, sense tindre en compte els dels altres, sinó fent-nos càrrec, solidàriament, de les necessitats de la humanitat. La lliçó que hem d’aprendre d’aquesta pandèmia, ha de ser la de viure d’una manera més humil, valorant les coses aparentment menudes i insignificants, per a deixar de banda la supèrbia i l’egoisme i així construir una humanitat més fraterna i més atenta als qui passen necessitat. I també, evidentment, extremant la cura per la nostra terra. Cal recuperar la jerarquia de valors per a viure atents als signes dels temps, ja que, com ha dit la filòsofa Marta Tafalla, ‘si només reaccionem quan el problema ja el tenim al damunt, malament’. Si no ens deixem portar pel pessimisme i reaccionem a temps, avançant-nos als esdeveniments, ‘podrem eixir-ne, i molt millors’. Però com diu el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, ‘tinc por que, una vegada més, no aprenguem la lliçó’, cosa que seria una tragèdia per a nosaltres i per al planeta.

Tant de bo que després d’aquesta pandèmia no ens adormim en el benestar (qui puga fer-ho) i en la indiferència envers qui pateix, sinó que estiguem atents als altres, per a créixer més i més en fraternitat i en solidaritat.

El nostre món hauria de seguir el consell que ens donava Pablo Ráez, el jove de Marbella que va morir de leucèmia fa uns anys, quan ens deia: ‘El més important de la vida és ajudar els altres’. Així construiríem un món millor i evitaríem caure en els errors que ens han portat a la situació en què ens trobem. Per això mateix el teòleg José M. Castillo ha dit que ‘el coronavirus és una espantosa desgràcia, però encara ho és més la infame economia que mana en el nostre món’.

The post Recuperar la jerarquia de valors appeared first on VilaWeb.