Escriure records —fuig de fer servir les expressions com “escriure memòries” o “fer confessions” per considerar-ho massa ampul·lós— a una edat en què encara puc demanar a gent que evoque noms, anècdotes, llocs i vivències, o contrastar tot això amb altres, serveix per a trenar capítols autobiogràfics on apareixen situacions que han marcat la seua vida, una vida no massa diferent de la de molta altra gent.

Açò que escric, ja ho sé, és la sota, cavall i rei d’una baralla de cartes o, si prefereixen, els acords de tònica, dominant i subdominant que apareixen en qualsevol melodia o cançó de la música occidental. Però fins i tot per a poder fer-ho en unes condicions mínimes, he de seure i agafar una llapissera o teclejar en un ordinador abans que tot siga un reducte de boires i ombres. En tots dos casos m’he d’enfrontar, en silenci, a eixa mítica soledat de qui escriu davant el full en blanc.

Repasse de forma desordenada les empremtes de la meua vida infantil i juvenil. En aplegar a la Universitat de València, els meus records es difuminen i de nou hauré de recórrer al record dels professors, de les matèries estudiades amb més o menys profit, dels llibres llegits, de la situació política del moment, de les relacions sentimentals, etc. Tot això és el fil conductor que fa possible la reconstrucció de l’existència. De la meua, si més no.

Mire arrere i veig totes les aules d’estudi per on vaig passar des de menut, i done gràcies a Déu que no foren llocs de treball repetitiu i explotador on u era una peça d’un engranatge o d’una cadena de muntatge. Recorde el temps en què algú de nosaltres era el responsable de mantenir l’orde a l’aula i posar faltes a qui parlara o s’alçara del seient. Em veig botant la tanca que dóna a la carretera i vies del trenet que van a Bétera per a recollir-hi el baló que ha caigut mentre jugàvem un partit de futbol. Em veig fent salts de longitud als fossats d’arena a l’altra banda dels vestidors de les dues piscines. Recorde els torns de parar i llevar taula, però no de rentar plats ni d’eixugar coberts. Em veig passejant i xarrant en grups per les avingudes de xops (les parelles eren sospitoses), jugant darrere del frontó per davall dels pins. Camine amb l’ordenació en doble renglera per a anar a dinar o sopar o a la capella major (sabatina, els dissabtes abans de sopar, i missa major, els diumenges de matí). Em veig fent-me el llit, arregussant l’habitació, i també seguint les normes estrictes quant al contacte dels dos seminaris a l’interior dels pavellons.

Quan els últims cursos ens van permetre de resar el rosari passejant pels patis i avingudes en comptes de fer-ho a la capella, va ser quan vaig descobrir la devoció real que tenien la major part dels meus companys per aquell rés marià repetitiu: de sobte, de l’Avemaria vam passar a repassar les alineacions de futbol de primera divisió i a discutir si els Beatles eren millors o pitjors que els Rolling Stones. Sense escarotar-nos ni alçar molt la veu, és clar.

M’hi veig assajant -amb veu de tiple primer- algun motet de Tomás Luis de Victoria i després cantant-lo en la catedral en Setmana Santa. No vaig conéixer cap professor que estiguera tocat del cap, que ja és sort. Coneixia molta gent i tenia amics en els cursos anterior i posterior al meu; evitava la gentola esquerpa, creguda i, sobretot, els milhòmens, que també n’hi havia. Treia bones notes, em portava bé i no em distreia massa amb els núvols (tres coses que van empitjorar a mesura que s’acostava el 1969, encara que tampoc és que el dimoni s’haguera apoderat de mi): l’horari estricte donava poc de temps per a distreure’s gaire. La millor manera d’evitar temptacions era estar sempre actiu i no restar un minut apardalat, allunyant així les sirenes de la perdició que ens apartaven del camí a Crist.

I ara que sóc una persona gran que mira el final del camí i repassa tots els racons del trajecte recorregut, he de confessar que una de les coses que vaig trobar a faltar en l’educació de l’etapa adolescent va ser la poca ajuda real i la falta d’atenció als qui es quedaven arrere i perdien el ritme; a aquells qui en setembre no aconseguien aprovar l’assignatura amb què havien estat barallant-se tot l’estiu. Eixa gent es quedava en una mena de llimbs a l’espera que hi haguera algun miracle: qui se n’ocupava durant el curs?, qui els recordava que havien d’estudiar i aprovar la matèria per a poder continuar endavant? Eixa ajuda, no la vaig veure enlloc.

Alletat educativament al seminari de Montcada i desmamat a l’institut d’Albaida, en aquella època no vaig veure mai cap classe de reforç ni de  repàs. No només per als qui perdíem el pas, sinó també per als qui tenien assignatures pendents. Sort que al rector del poble, don Antonio Cerdà (de Canals), aquell home providencial per a mi, no se li escapaven eixos detalls i si algun dels seminaristes més menuts suspenia alguna assignatura, ell, com a bon pastor que s’ocupa del seu ramat, buscava mestres de repàs debades entre els seminaristes més grans, que fins i tot ens introduïen en matèries noves per al curs següent. Sempre recordaré amb estima aquells mestres sense titulació que em van ajudar: Juan Borrás, José Ferrando, Juan Albiñana i Rafael Valls.

No és d’estranyar que amb el llatí que jo sabia a onze anys, visquera de renda molts cursos després. I el que més em sorprén: encara continuen ben consolidades al meu cervell la morfologia i la sintaxi de la nostra llengua mare.

The post Retalls fragmentaris (1) appeared first on VilaWeb.