Rugat (I)

  • «És un lloc on es diu que existeix una font, dita de la Serreta, construïda l’any 1904, però no li veig cap rastre ni soroll d’aigua, només l’ànsia natural d’un lligabosc que pretén escapar de l’educació opriment que se li ha imposat en aquella ombra i inundar de verd la vorera.»

Pere Brincs
25.06.2018 - 15:00
VilaWeb

Rugat està en el pla que queda entre la verticalitat del Benicadell i la carretera vella d’Albaida que puja costera amunt després d’eixir de Montitxelvo. Arribe a la vesprada i deixe les finestres del cotxe dos dits baixades en previsió de la calor que hauré de suportar després. Quan baixe, un gos em lladra sense massa determinació des d’una cotxera veïna mentre el seu amo es dedica a les tasques dominicals d’endreçar i aprofitar la tarda.

El poble està en silenci i tan sols se sent la piula infantil dels nous teuladins que juguen sota les teules de les cornises. També una tórtora allunyada que parla, com el gos de la cotxera, sense massa determinació.

M’assec en un marge, al costat del restaurant Casa Clareta que roman tancat, exhaurit, segurament després d’haver donat els dinars de migdia. Faig per situar-me, per a començar la meua deriva habitual, i veig un cartell que resa: camí Reial; i prenc nota, no sé ben bé per què, ja que no sé  quin lloc vol indicar. Després d’una estona de quietud literària, el vol de les oronetes s’imposa a la meua atenció mentre note la calor de l’estiu incipient.

Potser el poble fa hui una migdiada llarga de diumenge. Baixe el carrer, doncs, sense ànim de despertar a ningú. Camine fins al racó on les enfiladisses d’un jardinet assetgen un magraner florit. És un lloc on es diu que existeix una font, dita de la Serreta, construïda l’any 1904, però no li veig cap rastre ni soroll d’aigua, només l’ànsia natural d’un lligabosc que pretén escapar de l’educació opriment que se li ha imposat en aquella ombra i inundar de verd la vorera.

Continue baixant pel carrer d’Ausiàs March i el poble sembla pres només pels ocells. Alternen les cases habitades amb les buides que es reconeixen per la forma tan premuda d’estar tancades, emmudides. Des de la foscor fresca d’aquelles que tenen els finestrons oberts ix la veu d’un televisor o bé note l’observació recelosa cap al foraster. Continue pel carrer d’Enric Valor que està a la dreta perquè a l’esquerra una fletxa indica la direcció del càmping que hi ha al poble. El carrer es fa estret i sobreïx la creu verda que assenyala la farmàcia. Des d’una altra finestra segueix la vesprada de tele.

A la dreta d’aquest mateix carrer, un marge de deu metres de llargària i vora tres metres d’alçada sosté uns tarongers per damunt del nivell del carrer. Els arbres mostren un negre verdós, ric de saba elaborada.

El carrer d’Enric Valor s’eixampla ara en una replaça on hi conflueixen dues vies més. A la dreta, formant amples graons que pugen en ziga-zaga, s’arriba a unes cases de façanes cansades, sense llustre, de reixes massisses i rovellades. La que està més avall té la porta oberta i un home de mitjana edat tragina, brut de bancal, carregant un remolc enganxat a un cotxe matrícula d’Alacant. Pregunta alguna cosa a qui hi ha dins la casa però no obté resposta i continua a la seua.

En un replanell d’aquests graons, que també incorporen una font, hi ha plantada una olivera jove. Li han deixat créixer molt llargs els braços per tal de modelar-li la copa en diminuts nius verds i plans com es fa amb els bonsais. No m’agrada mai veure les oliveres amb aquest look oriental. Per a mi, les oliveres han de tindre una copa única, globosa i translúcida, cosa que, per altra banda, no és incompatible amb la meua afecció pels bonsais, però això és un altre cavil·leig.

La casa que continua per aquest mateix costat del carrer forma el cantó amb el carrer del Ravalet. És un casalot vell, amplíssim, de parets lleugerament còncaves quan arriben a la meitat de l’alçada. Mostra una pell vetusta, amb símptomes de lepra en alguns rogles. A penes queden restes d’haver estat emblanquinada. Al voltant d’algunes finestres l’absència de lluït deixa veure l’arc que fan les rajoles massisses. Les parets són de càrrega i mostren tres altures. Al pis de dalt s’obrin tres finestres bessones travessades per un tronc bast que fa de llinda resseca. En una altra finestra que està al pis d’enmig, i més desplaçada cap al cantó, es manté una reixa defensiva que tancaria per complet qualsevol intent d’expugnació.

Seguisc la paret que se sustenta amb un contrafort discret d’un metre que la reforça. Gire el cantó que dóna al Ravalet sense deixar de mirar l’edifici una mica ruïnós, ple de tocats on s’entreveuen les pedres i el morter on s’ha després l’epidermis. És en aquest carrer on se li obri la porta principal protegida per dues persianes que cauen com cortines massa llargues i no deixen veure la fusta dels portons. La façana baixa fent un trapezoide pesant, l’aresta més llarga del qual convergeix en els dos carrers. És la casa número dos. La façana mostra en aquesta banda una major erosió potser per estar menys protegida de les inclemències de l’oratge, però així i tot es poden seguir les filigranes geomètriques que en el seu dia es dibuixaren sobre el morter tou per emmarcar les dues finestres que estan també tan enreixades com si foren les d’una clausura urbana.  La cornisa, que devia estar pintada de roig, està mellada i les teules que se sostenen mostren també unes càries evidents. Això no obstant, del conjunt emana una dignitat intrigant i rural sobre la qual m’agradaria preguntar-ne l’origen. De fet, sobre la porta principal apareix una mena de rombe d’obra que sembla substituir l’escut o, algun altre símbol, que donaria la pista sobre la propietat primigènia d’aquesta casa. Potser una noblesa ara emmudida. Una incògnita per a indagar.

Al fons trobe el carrer del Forn que és estret i curt, tant que, amb dues passes et du fóra del poble després de travessar, ara amb una sola passa, el carrer el Molinet.

Hi trobe una bonica casa de pedra, que potser en principi eren dos edificis adjacents, restaurada amb un gust particular de reminiscències orientals. Les canaleres verdes li donen un aspecte d’embolcall subtil. Al costat de la porta un trencadís que simula una cal·ligrafia àrab escriu ‘La Casa Vieja’.  L’edifici té un pati que queda més fondo que el carrer i la paret del qual fita amb un cirerer ple d’arracades roges. Se senten veus que ixen de la casa. Sembla una conversa allargada de plàcida sobretaula.

Avançant una mica més arribe al dipòsit de l’aigua potable que em sembla molt menut però que, sens dubte, deu ser suficient. Al costat hi ha una casa separada del conjunt. La primera paret que mostra és una façana estreta, com si fos l’aresta  eixamplada que uneix les dues parets que fan de penals. És una construcció nova, sense matisos, llevat de la forma que comente i supose que, en tot cas, la construcció s’hagué d’adaptar a l’espai disponible. Allí, sota l’ombra d’uns pins, un home i una dona formen torres amb caixons d’albercocs acabats de collir. Enraonen, discuteixen sobre la posició de la càrrega. Els observe des de la distància.

Després me’n torne per on he vingut i m’ature abans d’entrar de bell nou al poble. S’està molt bé sota el sol suau de la tarda, envoltat per la serenor dels fruiters madurant. De lluny, un nesprer està ple de colors rodons.

-Mamaaaa… sent la veu d’un xiquet quan torne a passar per davant del pati de la casa restaurada. Per totes les finestres creixen els cactus en tests ínfims o reunits en altres de més grans. En una finestra un Buda gira l’esquena al carrer i mira cap a l’interior de la casa com si seguira el costum de mirar la tele a la vesprada de diumenge. Volte la casa i note una olor agradable que envolta aquella atmosfera. No sé què és però estic segur que és la casa qui l’exhala. Tot el perímetre està rodejat de tests de totes les mides i formes en què hi predominen les plantes crasses. El conjunt forma com una palissada que protegeix els de dins d’alguna cosa que no es pot veure a simple vista però, en tot cas, sí ser entesa pels esperits delicats. No sé per què pense que en aquesta llar deu habitar, almenys, una dona meticulosament idealista. Un altre enigma.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any