La vespra, en alguns carrers es cremaven les fogueres; com es diu per ací: les revetlles. Eren focs menuts, familiars, que els xiquets havien ajudat a muntar carrejant cartons i llenya a la vesprada. La fascinació per les flames sorgia com una reminiscència ancestral: el simple fet d’observar una combustió màgica envoltada per ombres i resplendors grogues i taronja. I el fum enlairant-se, caragolant-se, entre la rosada de gener. Quan quedaven les brases, els més joves botaven sense perill. Tot era fàcil i previsible.

L’endemà la missa se celebrava a primera hora. Les dones deixaven el pa benet que havien pastat a casa en cistells al voltant de l’altar perquè el rector el beneïra. La flaire de les llavoretes d’anís es barrejava amb l’olor de la sacralitat estantissa. Els gossos, els gats, els canaris engabiats, algun ruc, un conill, pollets en una caixa esperaven a la plaça per a ser també benets. Les haques sempre produïen un gran efecte amb el repiqueig de les ferradures nervioses, la potència retinguda pels ramals i l’aura de quadra que duien perpètuament al seu voltant.

Veig mossén Antonio somrient quan esquitxa amb l’aspersori les bèsties, flanquejat als dos costats per sengles beates que reparteixen una rosca de pa benet per als animals que han acostat. De vegades, s’animava tant que semblava que l’hisop se li escaparia de les mans per a ensopegar en el cap d’algun fidel.

Els xiquets amb les motxilles o els saquets preparats pujàvem aquell matí a la muntanya, tan amunt com podíem. La fita estava al Piló Mandúguer, com deien els avis. Uns paraven al Carritx, altres al corral de Milhores o la font del Mondúber amb l’aigua brollant-li del sòcol de la paret entapissada de falzies i les figueres salvatges empeltades pel ti Angelino el Sereno. Els més agosarats arribaven a la plana on estava el corral de l’Obreret sempre amb el pi pinyoner, ert, al costat. A l’hivern, malgrat el robust matollar que creixia per tot arreu, el paisatge contagiava un estat de desolació, de fantasmagoria. Tal vegada, perquè entre els romers i les estepes es veien els esquelets carbonitzats de les oliveres que allí existiren en temps antics, entre la soledat dels marges. També perquè uns o altres deien haver vist mentre pujaven moure’s un flaret, una d’aquelles pedres reunides en una oració càrstica i immòbil que, de lluny semblaven, ascendir la muntanya en processó. Per aquells verals no se sentia ni una ànima a pesar que de tant en tant passava una colla amb l’obstinada cridòria de coronar el cim. Però això era un instant, després, allà dalt, quasi arran dels núvols, tornava la quietud. Els xiquets dinàvem asseguts per les pedres i en acabar tréiem les rosques de pa benet que tornava a perfumar d’anís la boca, la muntanya i, ara, el record.

The post Sant Antoni appeared first on VilaWeb.