Passades dues setmanes reprenc la comesa i torne a notar una certa buidor quan m’hi pose. Rememore, aleshores, un sol que no escalfava prou i s’estirava per les façanes omplint el migdia d’ombres. Jo havia arribat per la carretera de Benissuera i deixat arrere una ermita, fent-me el propòsit de visitar-la de tornada. Immediatament, quan pensava que ja hi era, a Sant Pere, en realitat, em vaig adonar que havia passat quasi de llarg perquè és un poble que comença i acaba de seguida. Així que no vaig tindre més remei que entrar a recules, perquè la carretera no era suficientment ampla per a permetre’m girar. Vaig fer marxa arrere i, molt lentament, vaig pujar el pendent que entra al poble salvant el desnivell sobre el qual s’assenten les cases. Pel camí havia vist la terra blanca convertida en llit de riu, la vegetació oportunista que hi habitava.

Vaig arribar a una replaça que estava a l’entrada on hi havia una creu, semblant a una de terme. El monument descansava sobre dos escalons rodons, com les moles d’un molí, que, al seu torn, eren a sobre d’una base quadrada. Al bell mig s’aixecava la pilastra octogonal rematada per una creueta de ferro. Em vaig asseure al segon escaló, recolzant-me contra el pilar. Havien desaparegut les cavil·lacions que venia remugant mentre conduïa: contestar uns correus, alguns escrits començats, es devia fer tard per a escodrinyar? Com sempre: la utilitat de la inutilitat.

Ara sóc conscient que, amb la pràctica, em submergisc en una mena de ‘mode caminant’ quan em dedique a aquesta comesa quimèrica, inútil, que m’autoimpose i que amb tota seguretat vaig encetar per imitació, per tindre una excusa que ara s’ha convertit en compromís.

D’allí estant vaig albirar l’entorn. Tots els sons m’eren familiars i ara puc dir que, com les olors, formen part d’allò que se’n diu paisatge. Recorde que vaig tancar els ulls i vaig pensar que, ben bé, podria estar en qualsevol altre lloc. Si he arribat a alguna conclusió durant aquests mesos, ha sigut que, per diferents que puguen semblar els pobles, sempre es conten amb els mateixos sons i les mateixes imatges. L’única cosa que canvia és l’ordre, la intensitat i, potser, el moment.

A les dues moreres que m’acompanyaven encara no els havia eixit ni un pèl. Estaven com contagiades de la calma mandrosa d’aquell paisatge, del ventet suau que no arribava pràcticament ni a fregar-les. Tenien tot el sol del món per a començar a despertar a les acaballes de març. El camp de vinya que tenia enfront, esporgat, semblava una prada d’antenes, totes capolades a la mateixa alçada, deixant idèntics braços, les mateixes distàncies entre elles.

La casa d’enfront d’on seia presentava sobre la façana un retaule ceràmic de Santa Teresa de Jesús. Al davant mateix, un jardí xicotet quedava tancat dins de la propietat per un muret i les plantes hi creixien en testos i jardineres. Els fanals del poble mostraven una fisonomia enganyosa. Pretenien imitar una factura vella però les dimensions i, sobretot, les perilles led delataven una recent instal·lació. Les teulades estaven plenes de teuladins que piulaven entre les canaleres i les parets de pedra que semblaven pastilles de torró dur.

Al cap d’una estona vaig prendre el carrer Sant Pere, que s’indicava per duplicat en dues plaques ceràmiques, la més vella de les dues tenia al costat una altra que assenyalava ‘Manzana 1’; i una altra que resava ‘Provincia de Valencia. Partida de Albaida. Pueblo de Sempere’.

El carrer, a aquelles hores del migdia, ja estava quasi tot en ombra. Tan gran era el silenci que se sentia com cruixien les canaleres a mesura que es refredaven i es contreien després que el sol les hagués recalfades durant el matí. De seguida vaig topar amb un casalot que feia cantó. Presentava les parets restaurades amb la pedra original i un sòcol nou de rajoles massisses. Una inscripció sobre uns taulells de fang el presentaven com a ‘Caserón Sempere. Casa rural’. A més, s’indica en la paret del costat ‘Parking rastro’, assenyalant amb una fletxa cap al carreró que baixava cap avall.

Per començar, vaig seguir la indicació i amb dues passes ja era fora del poble. La ferum de material de polvoritzar em va arribar des d’una cisterna que un vell d’ulleres grosses i gorra calada omplia al costat d’una cotxera. Aquell home no s’immutà quan hi vaig passar. De fet, no vaig gosar ni saludar-lo per por de treure’l sobtadament del seu estat hologràfic.

Una mica més endavant, vaig tornar a veure la presa de Bellús i l’esglesieta solitària de Guadasséquies, com si s’hagués quedat petrificada a una distància insalvable de les cases que la miraven, també immòbils, des d’enfront.

La casa rural continuava per darrere amb una paret alta que amagava un jardí amb copes d’olivera sobreeixint. Mentrestant vaig veure que l’home de les ulleres havia acabat d’omplir el tanc i amb la mateixa mànega d’aigua llevava després la pols enganxada al remolc. A l’esquerra, el dipòsit municipal d’aigua potable, circular, sostingut per sis potes primes que semblaven articulades, pareixia un ovni de joguina.

Vaig tornar al carrer de Sant Pere, davant del casalot, i fixant-se una mica es podien entendre les diferents obres que havien coincidit en aquella façana que va passar de tindre dos balcons enreixats i defensius a dos més, amples i diàfans sense por a la conquesta. La pols, la fullaraca seca i els excrements dels pardals que s’hi acumulaven al portal i sobre la bústia indicaven que feia temps que aquella casa no s’obria.

The post Sant Pere (I) appeared first on VilaWeb.