En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de la inculturació de l’Església. Per això comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira ja s’havia traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.

El cardenal Claudio Hummes (que en el conclave digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: “No t’oblides dels pobres”), ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la seua cultura, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si vivien a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre país, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble. Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del nostre) que l’Església ha assumit la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbàbue, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació El goig de l’Evangeli, l’Església “troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta” (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa “una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual” (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia”. I també: “Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia” (E.G.115). I: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). I encara: “L’Església, assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies” (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: “En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han fet florir en la seua vida quotidiana i l’han transmès segons els seus modes culturals” (E.G.116).

Si cada poble té la seua cultura, per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

Per altra part, el 30 de setembre de l’any passat, amb motiu del setzè centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Bergoglio va donar a conèixer la Carta Apostòlica, Scripturae Sacrae affectus, un text on el papa elogia aquest Pare de l’Església, traductor de la Vulgata. En la seua Carta, lloa “el treball de traducció de Jeroni”, que “ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. El papa també elogia les traduccions de la Bíblia a les diverses llengües, ja que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església, ja que (segons la coneguda expressió de Gregori el Gran), creix amb el lector, rebent al llarg dels segles nous accents i nova sonoritat”. Llevat de l’accent valencià, ja que els nostres bisbes no permeten que utilitzem la nostra llengua als temples.

El papa Francesc en aquesta Carta Apostòlica ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste, cada vegada més, com ‘sponsa ornata monilibus suis’ (Is 61:10) i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories lingüístiques i mentals de cada cultura”.

En la festa de Sant Vicent Ferrer, té una gran actualitat aquesta Carta Apostòlica del papa Francesc, sobretot en unes paraules que semblen estar adreçades als bisbes valencians: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes i conflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, amb tenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”.

El papa també elogia “els missioners, als quals devem la preciosa tasca de publicar gramàtiques, diccionaris i altres eines lingüístiques que ofereixen les bases de la comunió humana”. Per això el papa diu que “és necessari valorar tot aquest treball”, com ha estat la tasca que l’AVL ha fet traduint el Missal Romà al valencià, i que els bisbes ignoren des de fa anys.

Pel que sembla, l’elogi que fa el papa de les traduccions no val per al valencià, ja que els bisbes continuen sense utilitzar ni afavorir la nostra llengua a la litúrgia.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.

No és ja hora que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? No és ja hora que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

Que Sant Vicent ens faça el miracle que els bisbes estimen i promoguen el valencià als nostres temples. Amén.

The post Sant Vicent Ferrer i la llengua a l’Església appeared first on VilaWeb.