Cap de les matèries cursades fins aquell moment no havia exercit en mi una atracció irresistible; això, afegit a l’absència de xarrades orientatives en aquella jungla que em semblava la facultat on estudiava, feia que retardara l’elecció final. I la veritat és que tampoc era cosa de provar un any clàssiques i a l’altre història o una altra especialitat. El meu futur immediat, és a dir, el curs següent, depenia d’una beca; i la beca depenia de les qualificacions obtingudes, així que no podia jugar amb molts experiments.

Que no pense tampoc ningú que els continus tancaments de facultats i les vagues ens alliberaven dels programes complets de les matèries. Hi havia algun mirament i retallada d’algun tema secundari, però en general ens examinàvem del programa complet de cadascuna de les assignatures. També, excepcionalment, et podies trobar algun PNN molt cremat que et deia: “Para el examen solo entra lo explicado en clase”; eixa era la seua forma de fer la guerra per lliure mentre feien “clases informales” (segons l’expressió que feien servir).

Quede també clar que per moltes ferides patides en els tornejos amorosos, per moltes faltes d’assistència a classe pel motiu que fóra, per moltes anomalies externes a la voluntat de cadascú, etc., a final de curs havíem de seure davant un full blanc o de color (no ho sabies mai a la bestreta) amb el segell de la facultat corresponent (ja se’n poden imaginar el motiu) i escriure sobre el tema que al professor de la matèria se li ocorreguera. Heus ací uns exemples de preguntes d’exàmens. En filosofía: “Hombre y Dios en San Agustín” i “Teoria del conocimiento y antropología en la filosofía antigua”, temes dels quals ara seria incapaç d’escriure ni una línia. Mentre visca no oblidaré mai com era de rebuscat Ubieto: l’examen final incloïa preguntes com “La doctrina del adopcionismo” i “Elementos extraños en la Península durante la Edad Media”.

En el pla amorós, l’any 1972 va acabar amb un altre fracàs o desengany; així doncs, estava un poc desorientat, abatut i desanimat. Jo considerava l’amor com una altra matèria del programa d’estudis des que la vaig descobrir i he de reconéixer que no “progressava adequadament” (per aplicar un terme que sonarà als qui van cursar o impartir l’EGB). Hi va haver un moment en què vaig pensar que era hora d’oblidar-me d’embolics sentimentals i centrar-me seriosament en els estudis. Però, ai, el control dels sentiments a aquella edat era com voler agafar un bou per les banyes. A veure qui era el valent que s’atrevia de fer-ho! Jo, ho reconec, no era fàcil d’orientar en eixe camp. Ni els superiors ni els pares espirituals del seminari primer, ni ma mare després, no van aconseguir gaire cosa amb els seus consells. Així que, com millor vaig saber i poder, vaig gestionar i configurar eixa faceta de la meua personalitat i identitat, això sí, amb algunes cicatrius en cos propi i també en aliens. Les cicatrius en carn pròpia les tinc ben merescudes, però em penedisc de les causades en altres.

Jo m’havia de desplaçar diàriament a València a les classes i a altres menesters. El trajecte l’aprofitava per a llegir o traduir el que fóra. Sempre tenia en el cap el ministre Villar Palasí (1922-2012), un tecnòcrata de l’Opus Dei, que en la seua època d’estudiant feia anys que havia fet el mateix trajecte aprofitant el temps. El bitllet d’anar a València des de Burjassot-Godella costava quatre pessetes, i el d’anada i tornada, en valia set, és a dir, 0,042 cèntims d’euro: no se’n riguen per favor. Déu sap quants viatges vaig fer amunt i avall i també parant a vegades a Benicalap, Empalme, Cantereria… per motius aliens als estrictament acadèmics.

A València, quan no estava en classe, em perdia per algunes llibreries: Concret, Punt i Coma, Universal, la del SEU, etc. Recorde que fins que no vaig aconseguir l’Antología rota de León Felipe en l’editorial Losada no vaig parar: jo estava en llista d’espera darrere dels estudiants nord-americans a qui el professor Pedro J. de la Peña feia classes. No trobava tampoc enlloc el volum tercer del manual Historia de la Filosofía de Nicola Abbagnano, i era impossible de demanar-lo en préstec a la biblioteca. Quan li’l demanava al sinistre bidell Sierra (en funcions de bibliotecari), sempre em deia “Está prestado”. No m’agradava veure la cara d’aquell bidell, que em recordava la pel·lícula Nosferatu de Murnau, que vaig veure per primera vegada a l’aula 111.

Jo no he sigut mai massa addicte a anar a bars i llocs per l’estil: deu ser una cosa genètica. A Burjassot anava, a la llarga, a la cafeteria Tambo. Vaig fer poques visites als pubs del barri del Carme i altres bars a sentir música i prendre alguna beguda. Ni tan sols sé cert si existia i gastàvem la paraula “pub” quan hi anàvem. No debades han passat cinquanta anys.

En aquell curs, els alumnes de segon curs anàvem un poc errants per la facultat, amunt i avall, ja que les lliçons de les matèries es feien en diferents aules. Mentre el company Josep Tarrasó (de Vilallonga) s’avorria a les classes de filosofia i escrivia poemes en valencià simulant que prenia apunts, jo li pegava voltes a una pintada imaginativa que havia llegit en un dels desplaçaments d’una aula a una altra: “El estudio es una masturbación mental”.

Calia estar molt atent al moment en què havia de demanar pròrroga de segona classe d’incorporació a files. Si no la demanava cada any significava que m’incorporava en el primer reemplaç de l’any nou. Ben pocs s’escapaven d’anar a la mili, si de cas els qui tenien peus plans o coses per l’estil. Demanar pròrroga implicava tota una paperassa: instància per triplicat (els impresos els facilitava l’ajuntament corresponent), certificat dels estudis que hom cursava amb les qualificacions obtingudes, certificat de conducta escolar, certificat de bona conducta expedit per la Guàrdia Civil. Ufff!

No puc seguir sense explicar el muntó de certificats que calien per a poder respirar un poc lliurement. En una societat que es transformava lentament i eixia de la postguerra (cal no oblidar que “la pau de Franco” mantingué l’estat de guerra fins a l’abril de 1948), on la vida diària encara estava impregnada de por dissimulada i on es temia ser castigat o perseguit, la cosa més sensata era passar desapercebut, mantenir la boca tancada, i no expressar les teues idees públicament. En aquell ambient enrarit transcorria la vida dels qui hui tenim de setanta anys en amunt, on tots necessitaven tindre bons informes per a poder sobreviure i fer camí, on havies d’acreditar adhesió als Principios del Movimiento i un passat net de connexions republicanes. Tots entendran, per tant, el temor de mon pare i la seua obsessió perquè mantinguera la boca tancada, i la poca gràcia que li feia que jo portara el pèl rebolicat i una barba salvatge, més aïnes descuidada. Portar barba aquells dies et feia candidat a ser inclòs en el grup de sospitosos de pertànyer al Partit Comunista.

Durant els tres cursos que em vaig hostatjar a la residència universitària de don José Lluch vam intentar de posar en marxa un cineclub, conjuntament amb els alumnes del Col·legi Major Sant Joan de Ribera que vivien en aquell castell prop de les Sitges, no massa lluny de nosaltres. No recorde bé si eixe projecte es va materialitzar o no, però sí que aquells col·legials venien a la nostra residència a veure pel·lícules com Isadora, Besos robados, El manantial de la doncella, Fahrenheit 451, El baile de los malditos, El jovencito Frankenstein, La madriguera, etc. Faig un esforç especial per a recordar les vegades que vaig entrar a aquell indret fundat pel sant d’origen sevillà, i només m’apareix el dia en què hi vaig anar a una conferència del sociòleg Amando de Miguel, que aquells dies estava en el punt de mira dels observadors dels elements incòmodes i díscols del règim franquista.

A Burjassot també hi havia cinemes més populars com el Tívoli on vaig veure Romeo y Julieta, Un hombre llamado caballo, Le llamaban Trinidad, etc. Per a pel·lícules més selectes, en versió original o de “arte y ensayo”, que es deia aleshores, anàvem a Aula 7, on vaig veure La naranja mecànica o al Xerea de València, on vaig veure Ivan el Terrible i algunes de Buñuel. Segur que eixes sales de cine han desaparegut. De tot açò fa cinquanta anys!

Des d’un punt de vista econòmic he de dir que la matrícula d’aquell curs em va costar 1.232 pessetes: imagine que en rebre la beca, molt avançat el curs, em devien reintegrar la quantitat per ser becari; el bitllet d’avió en vol xàrter a Londres em va costar 2.350 pessetes, la calefacció del curs 1972-1973, 2.072 pessetes. També tenia ingressos: trimestralment Enrique Jorro, un dels caps d’estudis de les filials Lluís Vives i Sant Vicent Ferrer a Burjassot m’estenia un xec per més de 10.000 pessetes per les classes que feia en eixos col·legis.

Aquell curs es va fer molt popular el cas de Pepe Beúnza, tancat a la presó de Cartagena. Beúnza era el primer objector de consciència al servei militar a l’estat espanyol per motius polítics. La seua idea i el seu missatge eren molt atractius, però jo no era tan valent per a emprendre mampreses d’eixa envergadura; a més, al meu pare li hauria caigut la cara de vergonya: si ell havia fet la mili després d’anar a la guerra, jo no tenia excuses per a no vestir l’uniforme de caqui durant quinze mesos, això si no em tocava marina.

Amb crits de “Libertad a los detenidos”, “No a la represión”, “Franco asesino”, jeeps de grisos amb cascs antiavalots rodejant la facultat brandant porres i demanant carnets de facultat per a controlar els moviments es va acabar el segon curs de comuns. Els mesos van volar entre assemblees de curs, de facultat i de districte tractant temes enquistats als que no es trobava solució: expulsions del Politècnic de set companys, dimissió del rector i del degà, llibertat d’expressió i per a les assemblees, el perquè de la policia al campus, les reivindicacions dels PNNs etc., qüestions que es quedaven en el tapet per al curs següent, perquè, evidentment, la cosa encara no s’havia acabat.

The post Segon curs d’estudis comuns: coda appeared first on VilaWeb.