A l’hora de repassar les coses que vaig aprendre aquell curs, em ve al cap una cançó de Tom Paxton que cantava el folklorista nord-americà Pete Seeger titulada What did you learn in school today?, és a dir, Què has aprés hui en escola? I el xiquet contestava què havia aprés. Per exemple: “He aprés que el govern sempre té raó i no s’equivoca mai / Que els nostres dirigents són els més collonuts / Que els elegim una volta i una altra / Això he aprés hui en escola”.

Bé. A veure si recorde algunes coses apreses el curs que vaig canviar de torn, fugint dels grisos, assemblees, desallotjaments, manifestacions, tancaments de facultats per possibles incidents i d’exposicions teòriques d’alguns elements estudiantils il·luminats. Sé cert que els que feien Magisteri, allunyats del campus de l’avinguda del Passeig al Mar, no patien tants romanços! Recorde un dia que, a penes començada la classe de grec, s’hagué de donar per acabada perquè a un membre del Comité Local de la Lliga Comunista Revolucionària (organització simpatitzant de la IV Internacional) li va passar pel cap d’explicar-nos, sense preguntar si hi estàvem interessats o no, el sentit del Primer de Maig. Eixe tipus d’interrupcions era prou normal: a vegades se suspenia una classe fins i tot perquè hi havia una junta de govern de la facultat! Cada dia la facultat apareixia empaperada amb alguna pamfletada nova; i quan estaves entretingut llegint un pasquí a la cartellera dels alumnes, de sobte apareixia un grup, el llevava, el feia un bolic i posava el seu, que a vegades arribava fins al sostre o s’enredava al passamà de l’escala que pujava al primer pis, com una planta enfiladissa. Recorde també que mon pare estava obsessionat que no em clavara en aldarulls de cap mena, especialment de signe polític. Per la part que em tocava, jo ja anava amb molt de compte: plantava les antenes sobretot quan posava els peus en l’avinguda del Passeig al Mar, passats els jardins de Vivers. Però no es perden aquest detall: segons la premsa d’eixe any, a vora un 75% dels espanyols estava satisfet amb la forma amb què es governava Espanya. És clar que la universitat era un altre món.

Què vaig aprendre eixe curs? En primer lloc, pel que fa a les llengües clàssiques, en les quals jo creia que tenia prou bona base, no vaig millorar gaire. Vaig aprendre que no era qüestió de plorar a la porta de cap departament cada vegada que no estava d’acord amb alguna cosa o no m’agradava una qualificació. Això vaig aprendre. Nota explicativa: això no ho cantava Pete Seeger; això ho dic jo.

En llatí, el canvi de professor va ser per a millor: amb don JME (de Burjassot) vam traduir Històries de Tàcit i Odes d’Horaci; el tarannà i actitud d’aquest professor no tenia punt de comparació amb el del curs anterior; no me’l vaig trobar mai pel Pati de les Sitges o Pati de Sant Roc diumenge de matí per a poder xarrar. En grec, la professora era doña MACLl, àlies Matahari: no m’agradava gens ni miqueta. Repasse el Llibre de Qualificacions Escolars de batxiller i resulta que era la secretària del tribunal de les Pruebas de Madurez de juny de 1971, a què ja m’he referit adés. Resumint per tal que quede ben clar, modèstia a part: jo sabia molt més grec i llatí del que diuen les qualificacions obtingudes en el meu expedient acadèmic. Bona prova d’això és que al llarg de la vida he fet moltes classes particulars d’eixes dues matèries amb bons resultats per als alumnes i també, tot s’ha de dir, m’he tret els meus dinerets. De llatí, sense anar més lluny, podria donar lliçó demà sense necessitat de gaire preparació. En grec ho tindria un poc més agre. De qualsevol manera, el temps sempre m’ha volat quan les ensenyava.

En Història d’Espanya antiga i mitja, el professor titular era el catedràtic don AUA, sens dubte l’ogre d’eixe curs. La part seua del manual Introducción a la Historia de España, escrita conjuntament amb Reglà, Jover i Seco, te l’havies de saber fil per randa, en cas contrari t’arriscaves a arribar a cinqué de carrera amb eixa matèria pendent, cosa que significava que no et donaven el títol. Així que amb l’Ubieto, nom de guerra amb què ens referíem a l’assignatura, no havíem de jugar. Quan vaig traure un notable en eixa matèria vaig tenir la sensació que ja tenia mitja carrera feta. El professor que el substituïa ens va ensenyar totes les diverses capes i materials de què es componien les calçades romanes (que sabuts que eren els romans!) i també les últimes investigacions arqueològiques de la civilització de Tartessos, als sud d’Espanya, entre les províncies de Huelva, Sevilla i Cadis. En Història d’Espanya moderna i contemporània el professor va ser don AM, però no en recorde res més. AM (d’Oliva) era especialista en la il·lustració valenciana i en Gregori Maians.

Una altra assignatura amb què no es podia jugar era la geografia general, que estava en mans del catedràtic don VR. Com que l’home no es podia dividir en els grups de segon, la matèria era impartida per diversos ajudants, això sí, d’una manera tan seriosa i professional que tots els temes s’explicaven amb el mateix patró, estigueres en el grup que estigueres. És l’assignatura més seriosa que em van impartir en aquella Facultat: qui m’havia de dir que també hi havia problemes matemàtics en aquella matèria. Evidentment, me la van suspendre, així que em vaig haver de comprar un parell de manuals de Max Derreau (Tratado de geografia humana i Geomorfología) i se’n va vindre en companyia meua a Londres a passar l’estiu. Eixa va ser l’última assignatura important que vaig suspendre en els cursos de comuns i en la carrera. El dia que venia d’examinar-me al setembre, a l’estació de RENFE de Xàtiva em vaig assabentar del colp d’estat de Pinochet a Xile. Són coses que no s’obliden. Què vaig aprendre dels trenta-tres temes d’eixa matèria? Doncs coses tan interessants com nocions de tectogènesi i orogènesi o les dislocacions: fractures, plecs i falles. Hui en dia cada vegada que veig la meteoròloga Victòria Rosselló en À Punt, em ve al cap son pare; i també sa mare, a qui també coneixia per ser professora d’anglés, com jo.

A mesura que avança el meu relat m’apareixen rostres als quals no trobe nom, i noms a què no sé posar rostre. En el primer cas es troba el professor de literatura castellana de qui, tot i posar-me excel·lent per un treball que vaig fer sobre el teatre de Valle-Inclán, no en recorde el nom: només recorde que deia “vaya” cada deu paraules. Al cap de poc temps se m’havia apegat eixa falca i jo la repetia cada cinc. D’entre els qui només en recorde el cognom, però no la cara, hi havia el professor de filosofia que impartia Historia de los sistemas filosóficos. Em roda pel cap que era especialista en filosofia de les religions o en filosofia oriental. No sé si entrava en el programa o no, però la bona qüestió és que aquell professor, el cognom del qual començava per L, ens va fer llegir uns quants llibres del filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900). El missatge inhòspit de Nietzsche, amb la seua radicalitat i crítica als fonaments metafísics de la cultura occidental, a mi em semblava un parell de coces als valors cristians i la moral que m’havien inculcat i en què havia estat educat; millor dit, havíem estat educats.

He de reconéixer que açò d’escriure records i vivències de fa uns cinquanta anys és una teràpia interessant. Exercitar la memòria a la meua edat sempre n’és, sobretot quan algú que va viure situacions semblants ho llig i et fa algun comentari. Quant a l’assignatura de formació política, em conten que el curs 1967-68, encara al carrer de la Nau, els alumnes es van amotinar contra el professor que va gosar d’examinar-los d’eixa matèria: se’n va anar de l’aula acollonit i no hi va tornar mai més, i des d’aleshores firmava l’aprovat general des de casa. La cosa no es va acabar ací; hi va haver un alumne valent —ja es necessitava valor en aquells anys per fer una cosa així— que el va acusar d’embutxacar-se el sou sense treballar. Imagine que jo devia tindre eixe mateix professor, però no recorde d’haver-lo vist mai ni haver assistit a les seues lliçons.

Pel que fa a l’assignatura de religió, un amic d’Aielo de Malferit em diu que, cinc cursos abans, el professor d’eixa disciplina, mossén Espasa, no va tindre problemes a impartir les seues classes, guanyant-se el seu prestigi a pols: sembla que l’assistència a la seua classe, tot i ser lliure, era considerable; al final també donava un aprovat general. Recordem que mossén Josep Espasa Signes (Dénia, 1914-1980) va ser destituït de Rector del Col·legi Sant Tomàs de Vilanova el 1970 per cometre el pecat mortal de reivindicar l’ús del valencià en la litúrgia.

No cal que els diga on vaig repassar el francés de 2n curs eixe estiu: no aprenem mai la lliçó. En anglés vaig traure matrícula d’honor, no per allò que m’hi ensenyaren, sinó per la base sòlida que arrossegava en la motxilla d’aprenentatges previs. No creguen vostés que no m’interessava el francés i no m’agradava París; però és que tot anava en contra meua. Cada vegada que escrivia una carta a la llibreria Hatier de la capital francesa per a demanar faena, em contestaven que eixe estiu ja no tenien llocs disponibles.

The post Segon curs d’estudis comuns: què hi vaig aprendre appeared first on VilaWeb.