Jo he recorregut algunes vegades -moltes- aquests camins, segurament amb una intenció pareguda a l’expressada per la FEMECV en la seua declaració d’intencions. En alguns llocs les lloses trepitjades durant segles mostraven una superfície encerada de temps i petjades. La conclusió és que els camins abans estaven força transitats, més per obligació que no per devoció. Em sembla d’una certa confusió pretendre ara aquelles finalitats, simplement i senzillament, perquè aquell temps no existeix.

Però estic lluny de fer cap reprotxe a aquests tipus d’activitats, més aïna la paraula que busque és, potser, candidesa. És com aquella consciència cada vegada més prodigada i assolida que afirma que els humans serem els destructors del planeta. És clar que aquesta afirmació, contemplada des d’un altre extrem, denota la supèrbia amb què solem comportar-nos. Això és: pensar que podem aniquilar la vida perquè, en definitiva, pensem que la vida gira al nostre voltant. En tot cas, podrà ser cert que s’arribarà a un món inhabitable pels humans, però suposar que tenim la capacitat d’escometre un projecte reservat als déus diu molt de la inflada autoestima que caracteritza la nostra espècie. I això no és negacionisme, perquè no es pot negar la destrucció, la contaminació, el saqueig constant, la desigualtat, l’abús, la pèrdua d’espècies, etcètera, etcètera. I tots hi contribuïm amb més o menys mesura, perquè en la nostra genètica duem les instruccions per a ser el predador més gran del planeta, encara que caminem pels històrics camins de muntanya amb el cor content.

En aquest sentit, l’exemple de Petrarca i la carta que escriu al seu germà, recollida al llibret titulat Ascens a la muntanya Ventosa, és un bon exemple de com es pot caure en una superficialitat fàcil, però pràctica. Moltes colles excursionistes aprofiten que Petrarca datà la seua gesta el 26 d’abril de 1336 per a declarar-lo com a pare de l’alpinisme i celebrar aquest dia amb tota classe de marxes per a commemorar allò que suposen la primera mostra de muntanyisme registrat de la història. Aquesta és la part superficial; però segons els estudiosos, Francesco Petrarca, a pesar de les descripcions paisatgístiques i, fins i tot, d’intendència, no va fer mai tal viatge. Entre altres coses perquè l’excursionisme com a inclinació esportiva de caminar per les muntanyes pel plaer de fer-ho no entrava en la mentalitat de l’home medieval. És una cosa anacrònica, que tan sols es pot valorar interferint en el pensament d’aleshores.

En realitat, la carta de Petrarca al seu germà, monjo cartoixà, és una descripció de les dificultats trobades en l’ascens cap a la virtut a través de la fe, materialitzada en les Confessions de Sant Agustí que du a la mà gran part del viatge. Sembla que Petrarca admirava la consagració primerenca i infal·lible del germà i la compara amb la seua, més feble i tardana, que semblà una dura pujada fins a acostar-se al cim. Li diu Petrarca al germà que, en un moment de l’ascens, el llibre de Sant Agustí se li obri causalment per aquest passatge: “Els homes contemplen el món des del cim de les muntanyes, hi van a veure les marees dels mars i l’ample cabal dels rius, la immensitat dels oceans i les òrbites dels planetes… però no es contemplen a si mateixos”.

Doncs, això mateix, les sendes de muntanya ara no duen enlloc, per molt que es vulga reivindicar la seua comesa tradicional. I quan escric açò, no deixe d’entendre que ara el meu pensament és com el d’aquell fumador empedreït a qui, decidit a deixar de ser-ho, li molesta, fins i tot, la més fina i fragant voluta de tabac.

The post Sendes appeared first on VilaWeb.