Espinàs també contava una anècdota divertida, adreçada a aquells que només valoren el castellà i menyspreen les altres llengües: ‘Al poeta navarrès Irigoyen li van donar un premi a Madrid. Ho va agrair parlant una llengua que ningú va entendre. Algú va deduir que Irigoyen havia parlat en euskera, ‘pel so bàrbar de la llengua basca’. El poeta es va divertir explicant-ho: l’idioma bàrbar, rudimentari, negat al progrés cultural en què havia parlat… era el grec! El magnífic grec clàssic’.

També els bisbes valencians deuen pensar que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara, i per tant, no apta per a parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que ‘s’ha de parlar a Déu en castellà’.

Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc que, en el viatge a Tailàndia el novembre passat, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, hòmens i dones ‘que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seua gent’, un fet que el papa definia com ‘un exercici simple i directe d’enculturació’. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguen en ‘estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador’, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: ‘No tinguem por de voler enculturar l’Evangeli cada vegada més’. I estava tan convençut de la idea de l’enculturació, que el papa repetí de nou: ‘No tinguem por de voler enculturar l’Evangeli cada vegada més’. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de ‘confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandès, que és molt més que realitzar traduccions’. I davant els bisbes japonesos, el papa elogià l’Església que va ‘acompanyar la cultura japonesa’ i ‘l’enculturació’, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per l’enculturació ha demanat el papa, en la recent Exhortació Estimada Amazònia.

No tindre por a ‘enculturar’ i ‘confessar la fe en dialecte’, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, n’està prohibint l’enculturació en la cultura del País Valencià. Al contrari, el papa, sensible a totes les llengües, accepta i protegeix les cultures minoritàries, com ara celebrant l’Eucaristia en el ritual propi del Zaire, l’1 de desembre passat.

No em resistisc a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar, al bar, els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no ho feren, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa i lacerant: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i a més li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.

Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facen tota la litúrgia en castellà, ja que de seminaristes han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era exclosa de la docència.

Els bisbes valencians haurien d’emmirallar-se en l’arquebisbe de Trujillo i president del Consejo Episcopal Latinoamericano, Miguel Cabrejos, qui ha dit: ‘La conversió integral implica cuidar la natura i les llengües’. Els bisbes valencians també podrien prendre exemple de l’Església d’Angola, que ha traduït el Catecisme a l’umbundu, la llengua més parlada en aquell país, després del portuguès, que és l’idioma oficial.

Amb tot, la retransmissió per À Punt cada diumenge (des del 22 de març passat) de la missa en valencià des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, és un xicotet gest que em fa creure que l’animadversió del clergat cap al valencià pot anar canviant. Perquè és evident que deu haver estat l’arquebisbe de València qui ha acceptat que la missa retransmesa per À Punt siga en valencià. I evidentment vull agrair als amics Jesús Corbí i Jordi Cerdà, preveres d’aquesta parròquia de Torrent, la valentia per a fer aquest servei pastoral que molts valencians seguim. I també vull agrair al director d’À Punt la seua sensibilitat per oferir la missa en valencià. Una altra bona notícia de l’arquebisbat de València ha estat, en aquest confinament, la publicació d’un Manual per a seguir la Setmana Santa des de casa, editat en valencià. De tota manera, com m’ha dit un bon amic, ‘és la seua obligació des de fa quasi seixanta anys. Açò no és cap mèrit. Però benvinguda siga la versió castellana i valenciana d’un mateix text’. Però com diu aquest amic meu, ‘mentre això no es traduirà en una pastoral valenciana’, aquesta versió valenciana ‘no passarà d’una anècdota’.

Finalment vull expressar el meu agraïment per la sensibilitat per la nostra llengua (que no tenen la majoria dels preveres valencians) al capellà peruà que celebra l’Eucaristia en valencià a Albalat de la Ribera, en bona part gràcies al treball de fa molts anys d’un grup de cristians d’aquesta vila, encapçalats pels amics Adrià Fuertes, Eduard Juan i Eliseu Dasí.

Hui dilluns de la segona setmana de Pasqua, quan els valencians celebrem la festa de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, m’agradaria que les paraules del papa Francesc adreçades als cristians tailandesos i japonesos feren reflexionar els bisbes valencians. I així, que d’una vegada per totes deixaren de tindre el valencià arraconat i com el papa (que utilitza les llengües pròpies diferents de les oficials) ells també començaren a introduir, a promoure i a defensar el valencià a l’Església.

Amén.

The post ‘S’ha de parlar a Déu en castellà’ appeared first on VilaWeb.