En quin món vivim… Qualsevol dia, de sobte, pots eixir al carrer i no tornar a casa. Simplement, per estar en un moment exacte, en un lloc concret i rebre la desgràcia. Pots ser la persona més feliç del món i, l’endemà, que aparega una fatal malaltia que et determina el futur. La malaltia no entén d’edats, ni respecta moments feliços. Este últim any hem aprés què és de veritat viure cada minut com si fóra l’últim, sense por, sense saber si aquell seria l’últim abraç, l’últim passeig, l’últim sopar… sent conscients que res és evitable. I cada segon compartit ha sigut apassionant: això ho hem sabut fer sempre, esprement cada segon. Ens volem tant… Qui ens ha tingut prop bé que ho sap. 

I així pense seguir vivint, per tu; vivint en l’ara i no en el després. Perquè no sabem quants instants tenim amb la gent que estimem, quants dies, o segons… 

Hi ha terratrèmols que arriben sense avisar i verifiques la força que tenen les teues arrels. He comprovat que les meues són fortes. Tot el que ens hem donat és la mostra de l’amor més pur que ens tenim. T’estime amb l’ànima i per això sé que sempre estarem junts, com ens vam prometre. No volies anar-te’n: i ni te n’has anat ni te n’aniràs mai. Et vaig prometre que ho passaríem tot junts i així ha sigut. Però no hem estat sols. La bona gent no ix del no-res, no apareix perquè sí… i nosaltres hem estat envoltats de gent meravellosa que ens ha ajudat en este dur camí.

En nom dels dos, tinc molt a agrair a tota esta gent. Si hem de ser agraïts amb qui balla amb nosaltres quan hi ha sol, més agraïts hem d’estar amb qui està amb nosaltres quan plou i hi ha tempesta. 

Gràcies immenses a l’equip d’oncologia de l’Hospital Clínic de València. Aquella vuitena planta de l’hospital, que tant vam arribar a conéixer. En especial a Susana, l’oncòloga que ens va acompanyar en el trajecte i que tant ens ha assessorat, ajudat, aconsellat… i, sempre, des d’un profund respecte i amb tota la dolçor. No puc estar més agraïda pel tracte rebut.

Gràcies a totes les persones que van vindre a dir-te ‘fins ara’. Va ser preciós veure com tanta gent t’estima. Que tranquil·la estic de saber que et van arribar a conéixer… Gràcies a totes i cadascuna de les persones que van compartir amb nosaltres aquell dia. 

Gràcies a les nostres famílies, que hi han estat sempre. Des de sempre, hem sigut un equip, i han estat amb nosaltres fent-nos-ho sentir així. 

I gràcies, gràcies, gràcies… als teus amics. Si una persona es defineix pels amics que té, no calen més paraules, perquè tens els millors amics del món. T’estimen, i els estime sense límits per això.

No vull acabar sense llançar un missatge d’esperança i força a qui està passant per esta crua, dura i injusta malaltia i per a la gent que els estima. 

El càncer no guanya mai. Si la persona es mor, el càncer es mor amb ella. Si la persona viu, el càncer es mor. Per tant, el càncer sempre perd, així que, per favor, no parlem de lluitadors perquè tots ho són; no parlem de vencedors perquè no hi ha vençuts. Sabeu qui guanya? Guanya qui cada matí s’alça amb un somriure per a fer front a la vida a pesar dels problemes que té. Guanya qui creu en els somnis i l’esperança. Guanya qui sap viure, qui agafa la vida com ve i li dóna sentit a cada segon. 

Al final es tracta d’aprendre que no hi ha res evitable i que la vida és preciosa però no és justa, així que cal aprendre a esprémer cada segon. Aprendre a ignorar allò que ens fa mal o qui ens fa mal i envoltar-nos de qui ens estima, del que ens agrada… i viure!

Sempre estarem junts.

SARA

The post Simplement, gràcies appeared first on VilaWeb.