No és la primera vegada que el sent anomenar, però segurament per la mateixa necessitat de fugir de les quatre parets, per un moment, em veig a prop de la cabanya de Sisto, envoltada pels senills i les séquies. El relat de ma mare em fa entreveure aquell nàufrag que no vaig conéixer mai. Du els camals dels pantalons arromangats fins al genoll, va descalç i el sac que porta nugat a tall de camisa li permet de feinejar amb els braços nus a la vora de l’aigua. Desnuga l’extrem de la corda enganxada a l’estaca i, amb molta parsimònia, va estirant-la braçada a braçada. Es formen ones que avancen cap a la vora, i com si fóra un peix gegantí que s’acosta mansament cap a l’home, el mornell trau el llom de vímet trenat, s’enfonsa, i torna a emergir amb la docilitat d’un animal domèstic.

Sisto pren la nansa i la diposita sobre l’herba de la riba. A l’interior, una madeixa d’anguiles fan per entreteixir-se les unes amb les altres buscant la humitat i una tenca que boqueja entre espasmes. Sisto introdueix el braç encara fort pel forat de la trampa i trau, d’una en una, les tres anguiles que han quedat atrapades.

Estira d’una altra corda i agafa un cistell globós, també submergit, amb la captura del dia anterior i hi introdueix les anguiles de hui. Estaran allí fins que algú del poble li’n demane i les puga vendre.

La tenca la guisarà en suc per a sopar. És un peix que pocs aprecien, però al capdavall té més molla que les granotes. També sol espigolar pels camps el que troba i hui podrà afegir-li una creïlla. Introdueix de bell nou el cistell en l’aigua i llança la nansa amb uns quants caragols xafats perquè continue pescant.

Quan acaba, pren el camí cap a la barraca de canyes que està resguardada per un rogle de quatre xops vells i amics, camina a gambades llargues i lleugeres amb la tenca enganxada per les ganyes amb dos dits doblats com hams. Dins, en la foscor pujant del capvespre brilla més aïna el caliu dels canyots emprats per a fer foc. Sisto alça el peix, acluca els ulls i somriu.

Fora, el baf de la rosada comença a enlairar-se com els esperits que travessen la terra que els cobreix. Uns bufits i les brases reviuen els colors de cara de Sisto, el bronzejat de sol i sutja, el seu nom quasi papal i la franca salut que li crepita al pit sota la tela d’arpillera. Per la porta, encara oberta, s’acosta la nit i deixa que entre, tan humida i fèrtil, tan calmada i coneguda. Veu com la boira calenta es desprén de la superfície dels tolls i pren la mateixa forma de la tenca pescada. Somriu.

La foscor entreverada de reflexos està curullada d’olors a remeis, a espera, a una serenor tibant. El bombolleig de l’oxigen medicinal recorda ara la dolcesa d’un putxero coent-se lentament el diumenge. Per sota, el brunzit tenaç de la vàlvula que manté aquest, i l’altre món, de moment, units.

The post Sisto appeared first on VilaWeb.