Fa uns anys, durant la crisi econòmica, els bancs van ser rescatats amb els diners de tothom. El govern espanyol va rescatar la banca amb més de 60.000 milions d’euros. Què fan ara aquests bancs? No seria el moment de participar en el rescat de les persones que pateixen el flagell d’aquesta malaltia i en la crisi econòmica? O els bancs es miraran amb indiferència el patiment dels més vulnerables? Ara és l’hora que el govern espanyol i els bancs rescaten les persones per a evitar que caiguen en un pou sense fons.

Alguns futbolistes de primera divisió han decidit de reduir-se fins a un 70% el sou. I el govern de Nova Zelanda s’ha abaixat el sou un 20%. I els polítics espanyols? Segons el Congrés de Diputats, l’assignació bàsica de cada diputat és de 3050,62 euros al mes. Però després d’aquest sou base vénen les despeses derivades de l’activitat parlamentària, segons el càrrec de cada diputat. Així per exemple, la presidenta del Congrés cobra, a part del sou bàsic, 3.337,60 euros més de complement com a membre de la cambra; i també 3.624,38 euros com a despeses de representació, i finalment 2.971,67 euros de lliure disposició. Això vol dir que la presidenta del Congrés té a la seua disposició cada mes la quantitat escandalosa de 12.982 euros. Com que molts dels qui llegiran aquestes ratlles estan confinats a casa i segurament tenen més temps lliure, poden veure la llista immoral de retribucions que cobren els vice-presidents de la cambra baixa espanyola, els secretaris, els portaveus i els portaveus adjunts, els presidents, vice-presidents de comissions i secretaris de comissions i els portaveus… A més, cada diputat rep una pissarreta model iPad, un mòbil iPhone i una targeta per als desplaçaments en taxi per Madrid, amb un límit de 3.000 euros a l’any. Per no parlar dels comptes de la casa reial o dels assessors del president Sánchez, Iván Redondo (cap de gabinet) i Miguel Ángel Oliver (secretari d’Estat de Comunicació) que cobren 126.124,03 euros anuals.

És cert que alguns diputats han anunciat que renunciaran a part del seu sou. Els del Parlament de Catalunya renunciaran a la quarta part del sou del mes d’abril. Però el problema no és aquest. El veritable problema és el sou bàsic de cada diputat (3.050.62 euros) més els diversos complements. Quin llaurador, mestre, fuster, infermer, manyà, forner o electricista, cobra cada mes 3.050,62 euros com ho fa un diputat al Congrés? Quina auxiliar d’infermeria o quin ramader o pescador disposa de 3.624,38 euros al mes com a despeses de representació? Quina assistenta de la llar, metal·lúrgic, cambrer o carnisser té 2.971,67 euros al mes de lliure disposició? No seria hora, aprofitant aquests moments econòmicament tan durs, de racionalitzar els sous, tan immorals, dels diputats i dels alts càrrecs de les diverses administracions?

No he mirat què cobren els diputats de les Corts Valencianes, o els de les Diputacions o parlaments d’altres comunitats autònomes, per a evitar una pujada de tensió. Però també tots aquests polítics haurien de fer una reflexió seriosa sobre el salari tan elevat que cobren.

Sempre he pensat que la política ha de ser per a tothom, no només per als rics. Però sense que siga un mitjà per a enriquir-se. Crec també que els qui entren en política haurien de cobrar el mateix que cobraven abans de ser elegits diputats, senadors, ministres o presidents de govern. No pas més. L’exemple més eloqüent (i més decent i ètic) el tenim en el senyor José Múgica, ex-president de l’Uruguai, que visqué (i ara continua vivint) durant el seu mandat amb la mateixa senzillesa que abans de ser elegit màxim dirigent del seu país.

Desitjaria que els càrrecs públics tingueren una miqueta de sensibilitat i es posaren en la pell de la gent normal del carrer, que no cobra tant com ses senyories. Pense que els diputats i els senadors (i evidentment el president de govern, ministres i també el rei), haurien de viure, només un mes (perquè saberen com viu la gent que passa necessitat) amb el sou bàsic que cobra un fuster, un infermer o un mestre. Segur que serien més sensibles als problemes de la gent que està patint, i molt, a causa d’aquesta pandèmia i a la crisi econòmica que vindrà després.

El doctor Sala i Martín, catedràtic d’Economia a la Columbia University, fent-se ressò d’un suggeriment del Dr. Lluís Cabré, cap d’UCI de l’Hospital de Barcelona, ha  proposat en un tuit adreçat als regidors, diputats i senadors que ‘en aquests moments que segueixen cobrant, per què no es posen a treballar a les llars d’ancians ara que hi falta personal?’.

La solidaritat i la responsabilitat no són qüestions de bones paraules i de discursos (tantes vegades buits), sinó de fets, de gestos i de sensibilitat amb els més necessitats, com ens han recordat els bisbes d’Europa, quan han demanat als polítics ‘empatia i responsabilitat’ per a afrontar el coronavirus. Per això com deia el Sr. Emili Villaescusa en un article al diari Levant-EMV, ‘és temps per a l’ètica i la responsabilitat’.

The post Solidaritat i responsabilitat appeared first on VilaWeb.