I tampoc és que vulga negar la correcta aplicació del mètode científic en un estudi que ha tingut una durada de vint-i-vuit anys. Segur que els científics han estat escrupolosos en el tractament de les dades i altres qüestions, però no entenc ben bé on es pretén arribar. Sense conéixer en profunditat l’estudi, és fàcil d’entendre que el consum d’oli d’oliva va associat a patrons de comportament determinats que, en última instància, serien la causa dels resultats que es presenten. Ni més ni menys; perquè el principal factor que determina l’alimentació és que l’aliment siga suficient i pròxim a l’hàbitat de l’individu. Aleshores, a pesar que l’estudi ha pres com a referència una mostra de població estatunidenca, als consumidors d’oli d’oliva se’ls podien atribuir altres característiques dels llocs on procedien, ells o els seus antecessors, i presumiblement l’estil de vida que duien era ben diferent de l’americà típic.

És ací on rau el secret: menjar allò que han menjat els teus predecessors, perquè els segles han demostrat que la cuina tradicional de cada lloc del món en particular és aquella que equilibra les necessitats nutricionals i optimitza els recursos de cada indret. Evidentment, per a un inuit, menjar sopa d’all seria igual que si consumira palla, perquè no li aportaria res del que li caldria per a viure entre el gel. Igualment, per a nosaltres, la cansalada crua de foca resultaria del tot embafosa en les càlides nits estiuenques. Això vull dir.

Atés aquest principi, doncs, potser els nord-americans haurien de preocupar-se més d’imitar la dieta dels nadius que van desaparéixer. Però la qüestió és continuar a la recerca de l’elixir de la vida, com feien els alquimistes medievals, encara que ara es disfresse de superaliments, d’anàlisi nutricionals, etcètera, etcètera. Al capdavall, ve a ser el mateix, i en aquest esbojarrat propòsit es deixa de costat què s’ha menjat tota la vida perquè, a la inversa, s’ha transmutat la forma de viure i, entre més coses, la cuina ja no és un lloc de perols coent-se lentament, sinó l’última fase d’un procés industrial on s’escalfarà un preparat per a ser consumit. El principal ingredient, el temps, s’ha esfumat, s’ha obviat, tot just perquè no es disposa d’aquest component per a guisar, ni quasi per a menjar. Em pregunte què pot fer l’oli d’oliva en aquest assumpte si no és lubricar la irreflexió.

No deu existir poció ni elixir meravellós de l’eterna joventut, però, per sort, ens queda la sopa d’all per a dies freds com aquests. Per a preparar-la n’hi haurà prou amb quatre alls pelats, un poc d’abadejo dessalat i esgarrat, pa dur, ou, pebre roig, aigua i sal. En un perol sofregiu els alls amb cura perquè no es cremen. Quan comencen a estar daurats afegiu el pa esmicolat amb els dits i feu-li unes voltes amb els alls. Després, empolsegueu el pebre roig, feu dues voltes més i, immediatament, incorporeu l’aigua. Deixeu que arranque el bull i tasteu-lo de sal. Al cap d’un quart d’hora o vint minuts, quan haja agafat una consistència que siga del vostre grat, deixeu caure un ou perquè s’escalfe amb el foc mínim. Pareu taula com cal i serviu-vos la sopa en un plat fondo. Mentre fumeja, mengeu per la vora que és per on es gela primer. Trenqueu el rovell de l’ou i carregueu la cullera pescant també un trosset d’abadejo o algun all. Menjar aquesta sopa no vos donarà la immortalitat, però sí que pot acostar-vos un bocí de felicitat moderada.

The post Sopa d’all appeared first on VilaWeb.