En aquest sentit cal recordar com els cànons de bellesa són intrínsecs a l’època i, sobretot, a la cultura que els allotja i, en alguns casos, responen a estratègies pràctiques de supervivència que han passat pel tamís de la sublimació. Aleshores, és incomprensible per als occidentals trobar aquesta bellesa en els deformats llavis de les dones mursis, que a més a més han de deixar-se arrencar els incisius per a poder acoblar els cercles de ceràmica que actuen com a dilatadors. Però els antropòlegs han trobat una raó per tal d’explicar aquesta pràctica i és que en un entorn com els que viuen els mursi el tètanus pot agafar-se amb freqüència. Aquesta malaltia infecciosa es caracteritza per una forta contracció de la musculatura del coll i la mandíbula que impedeix els malalts d’ingerir qualsevol aliment. Llavors, es creu que, en origen, el fet d’arrencar les dents i eixamplar els llavis era una forma per a poder embotir l’aliment als malalts i, si més no, augmentar la probabilitat de pervivència. Tota la resta, la part cerimonial, l’acceptació i reclam com a signe de bellesa, pertany a la cosmogonia amb la qual es reconcentren els ritus.

Ocorre el mateix amb la dilatació de les orelles de les massais, els perillosos allargaments de coll de les dones girafa de Padaung, o les escarificacions de la pell. En tots aquests casos, els pits -per exemple- de totes aquestes dones no tenen cap connotació sensual ni sexual. En alguns altres és la mateixa forma del crani nu, sense pèl, i quasi mai el pentinat, el que actua com a reclam o estímul sexual. En definitiva, per a nosaltres, una incomprensible bellesa originada en la tortura que, per altra banda, no és comparable amb la incomoditat de caminar amb talons per a estilitzar el panxell de les cames femenines.

Però seguint amb el hijab o vel islàmi,c té un indiscutible caràcter dissuasiu, ja que la jove que comença a ser púber haurà de dur-lo després de la menarquia. Haurà de cobrir-li cabell i coll, encara que hi ha altres interpretacions més exigents que obliguen a tapar pits, boca o més parts del cos. La dona haurà de presentar-se sempre coberta davant de qualsevol home adult que no pertanya a la seua família immediata.

La interpretació metafísica presenta el hijab com un símbol d’humilitat, de modèstia, en oposició a la vanitat i la supèrbia, que haurà de caracteritzar la dona musulmana. I en un altre sentit més espiritual es relaciona amb una reclusió femenina com a manifestació de la separació del món humà i el món de Déu. En aquestes ocasions és com si es diguera: “sí, això també, però tu, per si de cas, tapa’t que eres massa guapa”.

Per això, no deixa de ser un contrasentit ser feminista i ser submisa amb el hijab. Jo tenia entés que les feministes eren aquelles dones que renegaven dels sostenidors; de fet els cremaven públicament en els anys seixanta davant els concursos de Miss America, o aquelles altres que entraven en les capelles mostrant les mamelles i les aixelles peludes. Però potser vaig equivocat, i per això es parla de la diversitat feminista -encara que a mi no em quadre-, segurament perquè les dones tenen el dret d’acollir-se a un règim absolut com és l’islàmic i dur el vel o el burca, no perquè ningú les obligue sinó perquè elles tenen dret de decidir-ho. Sí, segurament, deu ser això.

La resposta definitiva seria saber si aquestes dones tenen també potestat per a assaltar mesquites amb el cap cobert i el tors nu o -tampoc cal ser tan apocalíptic- si poden simplement provar d’anar a la platja o a la piscina amb un biquini i un vel morat a conjunt. Una fina línia entre el respecte a la tradició i la por més amerada. No sé quina opinió deuen tindre els antropòlegs de tot aquest afer. Modernors.

The post Sostenidors appeared first on VilaWeb.