L’acollida d’immigrants i de refugiats ens mostra que la solidaritat dels cristians (però no només de nosaltres) fa molt més que la indecència d’alguns governs.

Un d’aquests moviments de solidaritat va tindre lloc a principis dels anys vuitanta, amb els refugiats guatemalencs que entraren a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tot fugint de la guerra: “Germans, estem cansats, vos demanem que ens acolliu. Ja sabeu que tenim problemes al nostre país”.

Els cristians de la regió de Chiapas, com a deixebles de Jesús de Natzaret, respongueren: “Germans: coneixem els sofriments del vostre país i sabem fins a quin punt n’heu estat afectats. Sou carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, sou els nostres germans. Mentre tinguem un tros de truita per compartir o un glop de café per oferir, estareu ací a casa vostra. No tingueu por”. Aquells refugiats s’hi van quedar deu anys, i unes altres comunitats indígenes també van acollir, com a germans, els refugiats que travessaven la frontera.

Com ha dit el papa, els cristians no podem caure en la “globalització de la indiferència”, sinó que hem de saber compartir el dolor de la gent més vulnerable, dels exclosos, de tots els qui sofreixen. Per això ha urgit els governs europeus a “fer autocrítica”, perquè “si Europa no és capaç d’ajudar econòmicament els països d’on procedeixen els refugiats, aleshores ha de plantejar-se com afrontarà aquest desafiament”.

En aquest èxode dels immigrants subsaharians i del tracte inhumà que reben, cal que Europa aprenga dels cristians de Chiapas, que van reconéixer els refugiats guatemalencs com a “carn de la nostra carn, sang de la nostra sang”. I és que els qui menys tenen, generalment, són els qui més saben compartir. Això demostra, com ha dit el papa Francesc, que no serveix de res la riquesa a les butxaques si hi ha pobresa en el cor. I mentrestant, el clam dels refugiats recaurà sobre els governs aburgesats, envoltats de confort i indiferents al sofriment dels desvalguts. I encara que els governs es tapen les orelles, hauran d’escoltar la veu de Déu que els dirà: “On és el teu germà?” (Gn 4:9). I també: “Era foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43). Per això el papa ens demana “acollir, protegir, promoure i integrar” els refugiats.

En el cor de la vella Europa i de l’actitud indecent dels governs d’Espanya i del Marroc haurien de ressonar les paraules que el papa adreçà a Donald Trump: “Els murs no es troben a l’Evangeli” i per això els qui construeixen murs en compte de ponts “no són cristians”.

La matança dels subsaharians a Melilla revela la hipocresia dels qui tenen les mans tacades de sang, com ha dit el bisbe Santiago Agrelo. Per això hem d’afavorir la solidaritat que fa possible un món més humà. Com fa quaranta anys amb els cristians de Chiapas.

Per altra part, va ser del tot indecent l’actitud de la ministra Isabel Rodríguez (del govern més progressista d’Espanya) de negar la paraula a la ministra Irene Montero, perquè contestara les preguntes dels periodistes en relació amb l’assassinat dels immigrants subsaharians. Però va ser igualment indecent el silenci de la ministra Irene Montero, qui callà, obeint el manament de silenci de la ministra Rodríguez. I això que Podem venia a enfrontar-se a la “casta”.

L’Església, amb els religiosos i d’una manera especial l’arquebisbe franciscà Santiago Agrelo, ha denunciat la vulneració dels drets humans i el tracte vexatori que han patit els immigrants subsaharians. Per això l’arquebisbe Agrelo ha dit que “els governs d’Espanya i del Marroc tenen les mans tacades de sang”, encara que aquests dos governs vulguen tapar aquesta atroç infàmia contra la democràcia. El govern del Sr. Sánchez respecta els drets humans?

M’agradaria saber si el president del govern d’Espanya i els seus ministres poden dormir amb la consciència tranquil·la, després de la matança a Melilla. És del tot indecent i vergonyós que el president Sánchez felicitara la policia del Marroc després de l’agressió als immigrants subsaharians. És vergonyós i racista que diguera que l’acció de la policia del Marroc va ser una “operació ben resolta”. Per això, com ha dit l’Associació de Teòlegs Joan XXIII, “Espanya i el Marroc estan convertint Melilla en un cementeri per als qui tracten de fugir de les guerres i la misèria”. Cal recordar que a l’inici de la guerra d’Ucraïna, diverses ONG van demanar el reconeixement dels drets humans a totes les persones migrants. També caldria recordar la propaganda per part del govern espanyol (i del valencià) amb el cas Aquarius, el 2018. Doncs bé, quatre anys després del desembarcament de l’Aquarius, la gran majoria dels qui arribaren no tenen asil. Per cert: el president Sánchez hauria de dir quina diferència hi ha entre l’acolliment a València dels immigrants de l’Aquarius i la carnisseria que s’ha produït a Melilla, amb desenes d’immigrants morts. De què va servir la indignació del PSOE amb les morts del Tarajal en temps del govern del PP?

El papa Francesc, entristit per la mort dels immigrants subsaharians i dels que s’han mort a Texas, ha alçat la seua veu demanant que “aquestes desgràcies no passen més”, perquè els qui han perdut la vida a Melilla i a Texas només “perseguien l’esperança d’una vida millor”. Una vida que el món “civilitzat” els nega.

The post “Sou carn de la nostra carn” appeared first on VilaWeb.