–Tens res a fer? Fumava un cigarret amb el filtre aixafat, com sempre, entre els ditots.

–Doncs no. Estava sentit música.

–Anem que he d’ensenyar-te una cosa. Puta mare! Agafa el teu cotxe que jo no puc portar a ningú. Encara que era diumenge, ell treballava perquè estava de guàrdia. Quan he eixit, m’esperava recolzat sobre la furgoneta de la companyia d’aigües, fumant encara, un altre cigarret també deformat.

El Faki és un tipus baixet, nerviós. Du els cabells curts, rebolicats com si fóra un xiquet que s’ha alçat de dormir. Té una cara fina, pueril, amb unes celles grosses com a únic indicador perceptible de la seua edat cronològica. Els ulls són d’un verd quasi felí i, amb el toc d’algunes pigues a la cara, sembla el trapella que corria pels horts buscant nius o la millor branca per a fer un tirador. I la veritat és que, quan la trobava, després d’escorcollar meticulosament totes les oliveres, aconseguia fer una arma precisa, amb els extrems retallats a la perfecció, un acabat d’ivori i la goma, rectíssima, enganxada simètricament. No calia que el tirador hagués funcionat: poder observar-lo pagava la pena les hores que el xiquet havia dedicat a confeccionar-lo.

Quan érem menuts anàvem junts a escola. Però ell estava per altres coses, per exemple travessar el poble en bicicleta amb una sola roda, habilitat que deixava bocabadats tots els xiquets que l’acompanyàvem, ovacionant-lo mentre corríem al  seu darrere fins que el Faki completava la proesa diària.

Doña Marisol, el divendres de vesprada, quan tocava Plàstica, ens repartia unes làmines dibuixades per l’artista Emilio Freixas perquè les copiàrem. Jo durant un curs no vaig passar mai dels dits impossibles d’un atleta que sostenia una barra de peces. El meu amic semblava desaparéixer quan dibuixava. Era lentíssim, detallista, d’una precisió tan exagerada que la mestra sempre li acabava dient:

–Si no fóra perquè l’has fet un poquet més gran que l’original (altres vegades, era un poquet més menut) diria que l’has calcat. Ell ni s’immutava. Sempre ha sigut poc parlador i semblava que la seua màxima preocupació era recuperar la imatge que en les mans d’aquella dona semblava que es perdria de forma irremeiable.

–On anem? li he preguntat quan he eixit.

–Primer, anem al Molí, que he d’obrir l’aigua. Després, al pont de Francisco. Hòstia! I ací s’ha acabat tota l’explicació.

El Faki sempre parla a trompades. És com si la gesticulació exagerada que anteposa a pronunciar qualsevol mot fora l’arrencada que necessita per a obrir la boca, com una mena d’aurèola preepilèptica que acaba en l’expulsió d’un màxim de deu paraules seguides.

Quan hem arribat al Molí ha tret del maleter del vehicle dues varetes de coure entre el munt d’andròmines que gasten els altres companys que treballen en la mateixa companyia. Eren fines com espaguetis, doblegades en forma de ela amb la semblança de dos siamesos. Se n’ha anat a l’altra vora del camí de terra i s’ha quedat quiet, una vareta a cada mà. Les ha girades com si foren les aspes d’un helicòpter i, després d’alinear-les al seu davant amb els braços una mica separats, ha començat a caminar com si marxara sobre el cable d’un funambulista. Quan havia fet dos passos, a les varetes se’ls ha notat una certa tensió, una impaciència animal, que les ha dutes a girar-se simètricament cap a l’exterior. Sense deixar de caminar, el Faki ha dit:

–Així, en forma de ve: res. I ha continuat caminant sobre el camí polsós.

Al cap d’unes passes més, les varetes, com impel·lides per un imant invisible, s’han girat al seu davant i han quedat amb les puntes enfrontades.

–Així, corrent d’aigua. Jo he estat a punt d’aplaudir-li, com quan marxava amb una roda sobre la bicicleta. Sense dir res més ha passat els dits pels metalls com si els volgués netejar i els ha tornats a deixar on els havia agafats. Se n’ha anat a obrir l’aigua de la font que abasteix el poble mentre jo al·lucinava i quan ha tornat ha dit:

–Ara anem al pont de Francisco.

-Entesos! L’he seguit en el cotxe i, en arribar, el mateix ritual. Quan ha arribat a prop del motor les varetes que duia a les mans s’han obert completament cap a l’exterior fins a quedar-se en línia.

–Així: borsa d’aigua.

–Increïble!

–Pere, caguen Déu, hi ha alguna cosa. T’ho dic jo. Segur! A mi m’ixen tretze metres de profunditat. L’enginyer em diu que són tretze i mig. I ha començat a recular i avançar tot buscant la sincronia exacta per a comprovar la xifra oficial. A mi m’ha semblat que estava afinant la guitarra, aquella primera guitarra elèctrica que va tindre quan era jove, operació en la qual podia tirar-se hores per a després tocar d’oïda i al mil·límetre el solo que Mark Knopfler feia en Sultans of Swing. Ja no m’he pogut resistir i li he aplaudit complagut.

The post Talents appeared first on VilaWeb.