Aprofite la treva per a vagarejar pels caminals. Deixe que les flaires de la muntanya m’isquen a l’encontre com velles amistats. No hi pot haver cosa més delitosa! Puc distingir l’olor tenaç de l’olivarda, la de la resina dels pins, l’olor d’infusió de regalíssia que exhalen els xanglots pansits de mores, l’aspror dels troncs dels garrofers. És un concert que tracte d’analitzar mentre camine arrossegant els peus.

Després de la pluja neta el camp sembla optimista, juvenilment optimista. Les fulles llueixen límpides. Tot ha estat cobert les últimes setmanes per una rojor estrangera després de les quatre gotes plogudes a l’estiu. L’aigua que ha caigut ara és aigua fresca, transparent, com de font de muntanya. Quan em tope amb algun dels tolls que s’han format en els clots del camí hi clapotege amb les botes de goma, revivint una delectació que conserve de menut.

La serra sembla rissada de lluny, com si cada arbret, cada matoll i cada herba ocupara el seu lloc just en el món, l’espai que els van encomanar ocupar per a arribar a la perfecció. És com si pensaren: vegeu per què no ens cal caminar? Ara puc veure que la Penya Roja està feta de cartó pedra. Tots pensen que és una roca, però mullada revela la veritable forma d’un decorat creat amb peces unides a l’atzar perquè no se li note la perfecció artificial.

La figuera encara manté intactes els pàmpols perquè per a ella no s’ha acabat l’estiu. Les gotes amplifiquen l’impacte quan cauen sobre les fulles que es commouen com l’engranatge d’un vell rellotge de corda. Si als grumolls incipients els arriba prompte el fred abans de convertir-se en figues, despertaran com a bacores en primavera.

De tant en tant, per les vores dels horts se senten les veus tènues de les caderneres resguardades. Ara no canten, la tronada està a punt de tornar, però en la foscor vegetal xiuxiuegen alguna cosa, potser sense massa importància, però no deixen de ser belles paraules.

El Racó Bernetta ara sembla la mitja peça d’un llibrell trencat, afanyós per retenir una aigua que se li escola muntanya avall i que va caramullant l’aigüera que baixa tocant el camí.

De vegades sembla que travesse bosses d’aire calent; es formen turbulències que ericen les grenyes dels tarongers. En aquest punt s’agarra de bell nou a ploure i prenc consciència dels anys passats en veurem amb les botes d’aigua i el paraigua sota el braç. No cal obrir-lo perquè encara que la tronada no escampa està recomponent-se i serà, segurament, aquesta nit quan la coneixeré d’una altra manera, com mon pare em va ensenyar: sentint les gotes colpejant l’ampit de la finestra des del llit estant. Com si cada gota haguera de dur-me una història dissolta.

The post Tardoral appeared first on VilaWeb.